Alexandre de
Riquer va decidir aquest destí l’any 1917 dolgut, amb l’ànim entristit per com
els noucentistes amb un discurs racionalista, endreçat i sever, intentaven
esborrar les petges del mític i el simbòlic de l’existència en l’atmosfera
cultural ambient, aspectes tan presents, tan cardinals en el llenguatge dels
modernistes que Riquer va conrear amb tots els colors de la seva paleta de
poderosa imaginació creativa.
Cal advertir que
viure i recrear el meravellós que emana de la naturalesa pròdiga no és fer
volar coloms, com es podria acusar de manera simple, reductiva, als modernistes
en la seva joiosa i lliure expansió temperamental que buscava l’ànima de tota
cosa. La imatge del vol del colom és ben significativa: la iconografia
cristiana presenta l’Esperit de Déu, l’Esperit Sant, en la forma d’un colom. Els
símbols s’expressen en imatges.
El meravellós, el mític i el simbòlic que
habita amb tanta naturalitat en els boscos, rius, muntanyes, coves i palaus de
la rondallística tradicional, i es vivifica, plàstic i dansaire, en els rituals
que ens recorden el pas de les estacions de l’any, és un aspecte del
coneixement de la realitat per la via poètica, i no sembla que ens hàgim de
permetre fer fora la poesia de la nostra vida, ja que la poesia és una
expressió artística que tanta felicitat ha creat en el cor humà sempre
assedegat de bellesa fins i tot en el tràgic de l’existència.
«Els mites són el transcendent en relació al present», escriu de manera sintètica el mitògraf Joseph Campbell, que
ha bussejat en l’estudi de la mitologia no només com a part del saber del món
antic sinó també com a una ben actual via de transformació personal, de
renaixement de l’ànima. Quin mite vius, ens podríem preguntar, i en la resposta
trobaríem un retrat de l’ànima com per exemple en la figura de l’heroi, un
model sorgit de la tradició grega que en la seva dinàmica interna entronca amb
l’esperit del cavaller medieval.
No hauria de ser
contraposat, el quotidià i el meravellós, sinó harmonitzat en l’existència
humana que si bé no pot viure de la poesia, sense una mica de poesia l’ànima es
neuleix. Cal recordar que en la seva dimensió transcendent la poesia és el
llenguatge amb què l’ànima s’expressa. Així, tal com afirma Joseph Campbell, «correspon al poeta senyalar el valor vital que tenen els fets
que ens envolten i divinitzar-los, proporcionant-nos d’aquesta manera imatges
que vinculen el quotidià amb l’etern».
En aquest context
que enllaça el quotidià amb l’etern, citarem el poeta mallorquí Guillem de
Torroella, nascut al voltant de l’any 1348, no se sap la data exacta de la seva
naixença ni tampoc la de la seva mort. És bella la circumstància que relaciona
el poeta Torroella amb Alexandre de Riquer pel fet d’estar tots dos vinculats a
l’illa de Mallorca, així com d’haver reeixit en l’empresa de fer coincidir
corrents mítics i històrics en una creació literària.
L’any 1375 Guillem
de Torroella va escriure La faula,
una petita novel·la en vers en llengua provençal plena de catalanismes, la qual
cosa situa aquest treball com un fruit primicer en l’arbre genealògic de la
literatura catalana. Guillem de Torroella, que amb la seva novel·la renova i
actualitza la llegenda artúrica i els aspectes del meravellós i el simbòlic que
duu incorporats en el relat, hi aporta el més real i quotidià que hi ha al món:
la llengua pròpia, demostrant d’aquesta manera que amb la seva llengua podia
crear literatura a l’altura dels clàssics grecs i romans. Si més no, hi
aspirava.
A La faula s’hi explica un viatge de
l’autor, misteriosament raptat, a llom d’una balena que, partint de Sóller, a
l’illa de Mallorca, navega cap a l’Illa Encantada. En aquesta Illa el jove
explorador es troba amb la fada Morgana, germana, alguns diuen que germanastra,
del rei Artús del qual té cura. Després d’una llarga conversa amb el rei Artús,
Guillem de Torroella torna a casa.
En una de les
possibles lectures de La faula, podem
veure en el viatge de Guillem de Torroella que va de Mallorca a l’Illa
Encantada i el posterior retorn a Mallorca carregat el magí amb tot el que ha
vist, viscut i sentit, una metàfora de l’aventura de la vida humana i el seu
destí de retorn a la llar d’origen que el poeta grec Homer va simbolitzar en
l’illa d’Ítaca.
Però la valoració
tan literària com antropològica d’aquest conte de Guillem de Torroella va més
enllà i es constitueix en un interessant document de l’època, ja que dona fe de
l’evolució de les llegendes artúriques que circulaven per l’Europa d’aquell
moment. La novel·la pren la personalitat de Torroella amb l’exposició d’un
viatge al Més Enllà on conviuen els motius del mític i el meravellós, tan
propis de la matèria de Bretanya, amb fets quotidians com partir del port de
Santa Caterina de Sóller, i ser el mateix escriptor el protagonista d’aquest
viatge que el situa entre dos mons: el món real de l’escriptura i el món de l’imaginat
a través de la conversa del narrador-viatger amb el mitificat rei Artús.
La llegenda
artúrica tradicional diu que, ferit mortalment després de la cruenta batalla de
Salesbières, el rei Artús de Bretanya va ser portat en una nau a Avalon per tal
de ser curat de les seves ferides. Les llegendes posteriors conten que Artús
encara és a Avalon, una illa del riu Bret, en el comtat de Somerset, si bé Avalon
ha esdevingut un lloc doblement mitificat pel fet que els bretons esperen el
retorn del seu rei sa i estalvi, esperen que aquest noble rei encapçali
l’alliberament de la nació bretona. Per tant, Artús encarna la tradicional
figura del rei desitjat que en el cas d’Artús s’adorna amb tots els valors de
la cavalleria espiritual. D’aquí ve que l’espasa Escalibor, tal com també ho
escriu Alexandre de Riquer en el seu Cant dedicat a la famosa espasa, no pugui
ser brandada si no és per un cavaller de cor net com és el del rei Artús, i que
en el poema de Riquer trobem encarnat en la figura del bon cavaller.
Quan el viatger
Guillem de Torruella arriba a l’Illa Encantada, que els estudiosos diuen que
podria ser Sicília, ja que el seu temps primaveral encaixa amb la idea d’un
lloc plàcid, edènic, troba el rei Artús reposant en un llit sumptuós, propi de
la seva majestat. El rei sosté entre les seves mans la meravellosa espasa
Escalibor i la mira fixament mentre sospira i plora. Amb maneres corteses,
Guillem li pregunta si realment ell és aquell rei Artús del qual tothom parla i
que els bretons esperen que retorni per tal de reconquerir les terres que els
han estat arrabassades. El rei li diu que sí, que ell és Artús, i que quan
torni a casa després del seu viatge expliqui el que ha vist i sentit: per una
banda, que la seva salut ha estat recuperada perquè un cop l’any rep la visita
del Sant Greal que el nodreix amb «mannà del cel», i, per l’altra banda, que el seu estat d’ànim es troba
trist, abatut, a causa de la decadència galopant dels valors cavallerescos.
En l’escriptura de
La faula, tal com diu Isabel de
Riquer, que ha estudiat a fons aquest text escrit al segle IV, Guillem de
Torruella demostra amplis coneixements de la tradició més ortodoxa i antiga de
la llegenda artúrica, així com de la matèria de Bretanya que hi està lligada.
Partint, doncs, de la tradició, Guillem de Torruella adapta la llegenda
artúrica a l’imaginari de cultura catalana en el qual els boscos també són
habitats per fades i follets, i dones d’aigua que fan encanteris, així com als
nobles no els manca l’esperit cortès provençal i la devoció per la Copa Santa.
En la composició
dels Cants que integren el Poema del bosc,
Alexandre de Riquer mostra igualment un gavadal de coneixements tant de
l’imaginari i de la rondallística popular catalana que tant enriqueix i
il·lumina les composicions que integren el Poema
del bosc, com de la llegenda
artúrica i cavalleresca que inspira el Cant VIII titulat Escalibor. Així, doncs, en les creacions literàries de Torroella i
Riquer inspirades en la llegenda del rei Artús cal llegir-hi el que en la
cavalleria espiritual significa la espasa. S’hi refereix de manera ben
específica Alexandre de Riquer quan escriu en un dels versos d’Escalibor: «Cavaller, qui que sies, si no tens fe perfecta,/ una creència
santa, un ideal fervent,/ no avancis d’un pas, retira’t amb respecte».
La espasa
Escalibor pertany a un rei que morint no mor, és a dir, que la mort li és una
major naixença, com va escriure un altre poeta modernista, Joan Maragall.
L’espasa artúrica es constitueix en un símbol de l’etern que ens habita, i, per
tant, aquesta espasa, com la paraula, no pot ser usada en va, ni eina que
negligeixi la defensa dels valors humans, ni metall impur que barri el pas a la
vida de l’esperit.
Tal com es desprèn
d’aquests dos versos del Cant VIII del Poema
del bosc de Riquer: «Sentí el bon cavaller la fe dins de
son pit/ respecte sant per Déu, per la llei verdadera», l’espasa Escalibor cantada, exaltada per Riquer en el seu
poema és, doncs, una figura simbòlica de la recta i noble consciència humana
que, dirimint el bé del mal, fa brillar l’Esperit de Déu i la seva llei eterna.
És per aquest motiu d’eternitat, o del que roman en l’imaginari col·lectiu que
la humanitat compartim, que l’espasa de la llegenda artúrica podia ser
vivificada per Guillem de Torroella en la seva faula, com gairebé set segles
després va ser vivificada per Alexandre de Riquer en el seu poema Escalibor.
Llegit a la Biblioteca de Catalunya,
28/10/2020 amb motiu de la Taula rodona: El simbolisme artúric en el Poema del bosc, d'Alexandre de Riquer. A la imatge, una il·lustració d'Aubrey Beardsley, de Le Morte DArtur, de sir Thomas Malory.
