En última instància, penso que som de naturalesa lluminosa. Per aquest motiu ens podríem veure com un sol cobert de boira, de núvols, imatges dels condicionaments que ens posem, i que la vida ens posa, una mica de cada cosa. Jo no crec que tot ens ho fem sols, com en aquestes teories que ja fa temps que s’han posat de moda i que afirmen que tot el que ens passa és per ‘culpa’ nostra. Susan Sontag ja s’hi va rebel.lar escrivint el seu famós llibre sobre les metàfores de les malalties. Som éssers lluminosos caiguts en l’ombra. A vegades l’ombra és tan fosca i espessa que creiem que és sòlida i inamobible, però no. Podem estirar el fil de la teranyina i aclarir el paisatge de la nostra veritable naturalesa. Estirar el fil sí que depèn de nosaltres.
El que si que hem de procurar és no perdre el cap d'aquest fil...no el podríem estirar
ResponEliminaAhir precisament discutíem amb un psicòleg aquest assumpte junguià-lovecraftià del caos primigeni, d'on provenim. Cert que la llum ens fa viure i ens manté, com a tot en la natura exceptuant la capa mineral, encara que el nucli de la Terra és una bola de foc.
ResponEliminaCom a metàfora o anècdota, anirem sent més lluminosos a mesura que mengem peix, ja gairebé tot contaminat amb mercuri, que es nota per la lluminositat als ossos, on s'acumula.
I saber com l'hem d'estirar. I tenir prou força de voluntat per estirar-lo!
ResponElimina