En somnis

En els somnis, els morts apareixen vius. A vegades una mica esvaïts de color i amb la veu més prima, com si parlessin darrere un núvol transparent. Però són allà, movent-se, parlant amb mi i somrient-me amb ulls amorosos: la tieta Angeleta, l’àvia Maria, l’Ada… Aquests morts no són morts si, com em penso, jo estic viva encara que somiant.

A les envistes del Carnaval

Farà fred, per Carnaval, em diu un vilanoví que ja té a punt la disfressa. Aquest any farà fred? Però si aquest any el Carnaval ve tard. No hi fa res. El fred depèn de la lluna. Ah… Doncs els que vulguin anar lleugers de roba ja cal que es posin una samarreta a sota si no volen agafar una pulmonia.

Admiració

Segons Plutarc de Queronea (c. 46-135 dC), era de bon to que les dones no sobrevisquessin als marits. La seva fidelitat havia d’arribar fins aquí si volien ser dignes d’admiració. És clar que aquesta admiració elles ja no la rebrien, si havien de fer-se fonedisses després que el marit hagués mort.

Fertilitat

Esgotada per les malalties que la van afectar tota la vida, aquella extraordinària pintora que va ser Frida Kahlo va morir jove, a quaranta-set anys. Segons una vella tradició dels indis de l’Oest mexicà, les seves cendres van ser exposades a l’habitació de Frida a la seva Casa Blava. Anys més tard, Diego Rivera, l’amor de la seva vida i del qual Frida en va fer un déu, va manar que es guardessin a Oaxaca en una urna funerària amb la forma de la deessa de la fertilitat. Amb gran dolor de la seva ànima, Frida Kahlo no va tenir fills. Però la fertilitat no és només cosa del cos sinó de l’esperit. L’obra artística de Frida Kahlo és tan ubèrrima.

Salvació

Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.

Del cor al Cor

Quan s’experimenta un sentiment profund ens sembla sentir-lo al mig del cor, en aquell punt central del cor que s’escalfa amb una calor sostinguda i manyaga. Aquesta escalfor em sembla un senyal. Veig el cor com una imatge física del nostre desig espiritual d’unió, ja que ens sentim la part d’alguna cosa. De Déu? De la Creació? De la Naturalesa? Del Cosmos? Segurament estic parlant del mateix. Som part d’alguna cosa més gran i amb el cor sentim el desig de retornar-hi, de retrobar-nos amb l’Arrel, amb el Centre, amb el Cor de l’Existència.

Construir

Podem imaginar un temple ensorrat per una tempesta o destruït a causa d’una guerra. Podem imaginar que el volem reconstruir i hi prestem les nostres forces. Podem imaginar que aquest temple som nosaltres amb les parets enrunades, les voltes a terra. Podem imaginar que alcem les parets lentament, que lentament construïm les voltes: això és la nostra vida. Per això, quan arriba la nit i el seu cel ple d’estrelles, ens recollim i demanem força per a l’endemà. Perquè no parin les obres.

(fotografia feta a Scala Dei, 2006)

La llum i la flor de lotus

Cadascú a la seva manera busca la llum. És un instint de l’esperit, em sembla, revelar-se en la llum. Però la llum no sempre és a la vista, a vegades hi ha el seu fantasma o una il.lusió de llum. Sabem el que busquem? La llum veritable, podríem contestar de seguida. Però, quina és la llum veritable? Una llum pura, incontamida que, malgrat tot, habita en terra impura i contaminada. També la flor de lotus sura amb una bellesa prístina de l’aigua estancada i plena de verdet.

Virtuts cardinals

Hi ha un tipus de formació humana que amb el temps i els corrents moderns de pedagogia s’ha escolat com l’aigua d’un cistell. Llevat de les excepcions que confirmen la regla, a casa no se’n parla i a l’escola no hi ha temps, amb tanta matèria com s’ha d’ensenyar. En aquest tipus de formació es parlava, per exemple, de les quatre virtuts cardinals: fortalesa, justícia, prudència i temprança que, amb prou imaginació, podríem veure com les quatre pedres cantoneres, fundacionals del nostre temple interior.
Però la mateixa expressió temple interior i virtuts cardinals ja fan arrufar el nas a tants, com si es parlés d’una cosa carrinclona i caduca.
Caduquen, les virtuts? Caducar no caduquen, però practicar-les costa un esforç i això, ai. Conrear les virtuts cardinals no és tan senzill, ja que el seu objectiu és equilibrar els impulsos de les passions que ens arrosseguen, és a dir: que ens manen.
Ens manen les passions, els instints bàsics? Massa. Sempre han manat, passió i instint formen part de la naturalesa humana. Però la cultura ha donat forma a tantes civilitzacions. La cultura ens eleva per sobre dels peus de fang. I no hi ha cultura ni civilitzacions sense les pedres cardinals que les aguanten.

(a la foto: templet en el Parc de Weimar)

Aniversari

El dia 17 de febrer de 1924 queia una neu flonja que enfarinava una petita població de l’Alt Penedès. Una bona minyona estava per néixer en una casa de pagès, però el part es presentava complicat. La llevadora va dir que convindria cridar el metge. El Llorenç, marit de la Maria, la jove partera, va anar a telefonar a l’únic telèfon que hi havia al poble. Al cap de dues hores arribava com un felí caminant per sobre la neu un Ford de l’època. En va baixar, elegantíssim amb el seu llarg abric negre, el prestigiós doctor Dexeus, pare de l’actual doctor Dexeus.
La nena, molt blanca de pell, va néixer amb la cara rodona, les galtes rosades i el cap nimbat d’una espessa cabellera negra que amb els anys es va tornar de color coure. “Neus, li posarem, ja que ha nascut en un dia de neu.” La Neus és la meva mare que avui compleix 87 anys.
(extret de La Capsa verda. A la foto, petita com un segell i ampliada, es veu la Neus festejant amb el Laureà, el meu pare. La llegenda diu que aquesta foto va ser presa abans o després de dinar, no sé, al castell de Subirats, on amb la colla d'amics van anar a celebrar un aplec)

En la capsa de sabates

A Tarragona es fa una exposició de fotografies domèstiques enviades pels seus ciutadans. Una bona idea. Perquè aquestes fotografies són expressió d’allò que en podríem dir la història menuda, imprescindible, però, per construir la gran pel.lícula de la Història.
Són 1200 instantànies fetes abans dels anys 90. Són moltes imatges si tenim en compte que abans de les càmeres digitals no es feien tantes fotografies.
L’exposició porta per títol En capses de sabates. Històries domèstiques dels tarragonins.
Títol encertadíssim, ja que les fotografies familiars que jo contemplava de nena, l’àvia també les guardava en una capsa de sabates. D’allà anaven sortint les imatges de l’àvia i de l’avi quan eren joves, els oncles de nens, la meva mare amb un pentinat de llacets. I després anava sortint una munió de gent del segle passat, millor dit, de l’altre, que jo sempre preguntava qui eren: l’àvia Magdalena, l’avi Vicenç, l’oncle Jaume… protagonistes de les històries familiars que il.luminen el meu arbre genealògic.

(a la fotografia, una de les meves capses verdes)

"Novel.lable"

Tota història, per insignificant que sembli, és novel.lable en mans d’un bon escriptor o d’una bona escriptora. Tota història, per personal que sembli, i a vegades ho és, és un bon argument per a un relat o una novel.la, on memòria i imaginació creadora es confonen.
Tot relat és creació, penso, mentre llegeixo Donde hay nilad (Menoscuarto), de Déborah Puig-Pey Stiefel, ben atrapada per una atmosfera densa, exòtica, i és que el lloc on hi ha nilad és el significat de Manila. En el llibre, dividit per capítols que podrien funcionar com contes independents per la seva força narrativa i arquitectura formal, s’hi explica una d’aquestes històries familiars, des de l’època colonial espanyola a Filipines fins als nostres dies. És una història que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per la voluntat de l’autora de donar-li relleu literari, i a fe que ho ha aconseguit i no precisament perquè hi faci quedar bé alguns dels personatges.
Escric perquè em llegeixi el món, devia dir-se Thomas Mann quan va publicar Els Buddenbrook, on parlava de la seva saga familiar i de la gent de la seva ciutat natal, Lübeck. A família i veïns no va agradar Els Buddenbrook. Però Mann va tenir raó: la seva novel.la és un clàssic, i molts dels personatges que hi surten deuen la seva glòria pòstuma a la bondat d’un autor que els va convertir, gràcies a la literatura, en personatges universals.
En general, com més complexes, estrabolades o, simplement, malvades o egoistes són les persones que inspiren alguns dels personatges de les novel.les, més relleu agafen en el paper escrit. Tot i que a vegades és al contrari. Genis com el de Fiòdor Dostoievski va saber gravar per a l’eternitat L’idiota, una història protagonitzada pel príncep Lev Nikolàieviv Mishkin, un personatge estrany per la seva commovedora bondat.
Si la vida del matrimoni Tolstoi no s’hagués convertit en una creu per a tots dos, ara ni en parlaríem. Ni tan sols ells mateixos, que van escriure en sengles diaris les seves vicissituds i que la posteritat pot llegir publicats tant de manera completa com fragmentats en les biografies escrites després de la mort de la parella.
No hi ha història petita, doncs, sinó grans històries que floreixen en mans d’un escriptor o d’una escriptora amb prou imaginació com per a recrear-les en un viatge que va des de la temporalitat a la intemporalitat. Això fa que quan obrim el llibre ens sembli que vivim la història ara mateix, tot i que ens expliquin una història del segle passat, l’altre, o fins i tot més lluny. El primer Ulisses, el d’Homer, ens és tan proper com el segon Ulisses, el de James Joyce.
Marguerite Yourcenar va escriure molta literatura –gran literatura- autobiogràfica. A la trilogia El laberint del món reconstrueix el seu propi personatge i el de la seva família, on resalten les figures del pare, Michel, i de la mare, Fernande. A Focs, un llibre entre el relat i la prosa poètica, hi explica una seva història d’amor.
Al rebost guardo una sèrie de textos amb històries personals que donaré a la impremta prudentment. Salvant les distàncies amb les autores i autors citats, jo també aspiro a l’estatuació escrita d’alguns personatges propers que em semblen de relleu. Deia el pintor Alexandre de Cabanyes que no li agradava gaire pintar retrats, tot i que hi excel.lia, perquè els retratats mai no s’hi trobaven prou afavorits. La posteritat, però, ara els contempla com obres d’art.
(publicat al Diari de Vilanova, 11 de febrer de 2011)

Danys col.laterals

A França, després de la gran guerra, la gent va trigar tres anys a tenir la mateixa renda que abans de començar-la. Els pobles anglès i alemany va trigar una mica més: cinc anys. A Espanya es va trigar divuit anys. Fins a l’any 1952 hi va haver cartilla de racionament. La postguerra espanyola va ser molt llarga a causa de la corrupció que es va produir de seguida amb el mercat negre i l’estraperlo. Els que s’hi van fer rics, i van ser molts, van allargar la situació tant com van poder i a Franco ja li anava bé que els vençuts es morissin de gana. Perquè els que més gana van passar van ser els vençuts. A molts se’ls va negar el pa i la sal. Doble càstig, doncs.
A Barcelona, on tot s’ha de comprar, amb aquells salaris de misèria la fam va ser espantosa. Moltes criatures van morir de desnutrició i altres van créixer raquítiques. Ara d’això en diuen danys col.laterals i ho són pels danys que n’han resultat. A la cartilla de racionament dels meus pares només tocava un litre de llet a la setmana, i encara perquè hi havia una criatura. Aquell litre de llet s’havia d’allargar uns quants dies. I la meva mare aigualia un litre de llet que ja li devia venir aigualit de la vaqueria on l’havia d’anar a buscar al carrer Déu i Mata de Les Corts.
Tinc una osteoporosi severa des de fa molts anys. Amb aquests antecedents, tenia tots els números. Compta la genètica, però l’alimentació dels primers anys de vida són cabdals.
(extret de La capsa verda)

El portuguès "emprenyat"

Estic acabant de llegir L’últim quadern, de José Saramago. M’agrada, aquest home, tant com m’agrada l’escriptor. És l’arquetipus del portugués “emprenyat” i és difícil no donar-li la raó quan exposa els seus arguments, tot i que no comparteixo gaire la seva visió del món passada pel sedàs comunista. Però el que m’agrada de Saramago és que ho és de bona fe, comunista i ateu. Perquè també el seu ateisme se’m fa atractiu quan el veig fent el mateix paper que Jesús expulsant els mercaders del Temple. El seu ateisme és cristià com ho és el seu comunisme.

Psicotècnic

Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”
No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)

Sobrevolant Sao Paulo

Si veies la metròpoli de Sao Paulo
oculta en teranyines matinals,
si veies gratacels emergint
orgullosos entre calitges,
diries que has vingut, Jurupari,
a un món de somnis.

El dia gris que entela camins d’asfalt,
ara revela ara amaga verticalitats faraòniques,
contempla de lluny formigues humanes.

Parpelleja entre núvols de cendra
la llum que et busca,
Jurupari,
enmig de la memòria de déus i diables.

(extret del poemari inèdit Quan Jurupari era déu)

Escriptura/es

El món és diferència: és un i milions i milions d’éssers humans. El món és diferència que s’expressa en els seus milions d’homes i dones. L’escriptura no és aliena a la diferència: escrivim des de la diferència. L’escriptura, per més mental o abstracta que a vegades es presenti, prové d’un ésser humà. L’escriptura una reflecteix escriptures diverses.

Llibre de llibres

L'escriptor Guillem Viladot parlava del desig com a motor per a qualsevol cosa que emprenguem.
En una de les nostres converses vaig dibuixar-li en uns quants conceptes allò que jo desitjava traçar en la meva obra. Perquè escriure llibres no em sembla el mateix que escriure una obra. Escriure una obra demana un propòsit que s’acomplirà més o menys en cada llibre (sempre menys, ja que content i insatisfacció conviuen en l’ànim de l’escriptor o escriptora). Per donar una idea del que vull dir, i salvant totes les distàncies, la Bíblia és un exemple.

Unió

El malalt ja no hi és: només queda el seu cos de crisàlide.
“No tinc fe”, em va dir l’últim dia que el vaig veure. “I si la demanes?” “No en sé”, va contestar. “Però saps el Parenostre, oi?”. Li vaig agafar les mans i vaig començar a resar el Parenostre. Quan vaig arribar a “faci’s la teva voluntat així en la terra com es fa en el cel”, ens vam mirar als ulls. Aleshores li vaig dir: “Si és la Seva voluntat… (i vaig deixar la frase en punts suspensius, com dient: que tinguis fe, que visquis, que moris…)”
No sabem de què ha mort. Una hemorràgia interna de la qual no s’ha detectat l’origen, han dit.
Sé que és el meu desig que em porta a pensar que la voluntat del Pare i aquesta seva criatura van coincidir la matinada d’ahir.

Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Esperit en perill

Pablo d’Ors, escriptor i nét d’Eugeni d’Ors, és capellà i presta els seus serveis en un hospital universitari de Madrid. És una feina delicada que requereix sensiblitat, intel.ligència, empatia i mà esquerra per atendre malalts i moribunds.

Hi he pensat aquests dies, quan hem conegut el capellà que cada dia visita el malalt de la família. Aquest malalt és un cas clínic en el doble sentit del terme: vol estar més malalt del que està, ja que el problema respiratori ha minvat considerablement, les tècniques mèdiques fan miracles. Però el malalt es vol morir, cada dia demana l’extremaunció i quan els visitants surten per la porta perquè s’ha fet l’hora, els diu: "Ja ho llegireu al diari [la meva mort]", repartint sentiment de culpa i desconcert. Més d’una vegada, el capellà de l’hospital, amb aquella diplomàcia que dóna l’ofici d’atendre moribunds de debò, ha dit a la família: Però, què té?
El malalt diu a tota hora que vol morir-se, i mira la cara que fa la gent quan ho diu, evalúa l'efecte de les seves paraules. És possible que de tant dir-ho al final ho aconsegueixi, però no pas per via natural sinó forçant-la, aquesta mort. El capellà s’ha adonat d'això que per posar-hi un nom en podríem dir xantatge sentimental sense sentiments. Alguns membres de la família també se n'han adonat i pateixen per aquesta situació que els rebaixa a tots. Els altres li fan una cort descarada perquè l’home és vidu i sense fills i esperen l’herència que pressuposen sucosa.

Cal resar perquè ni que sigui en l’últim moment es produeixi una conversió que alliberi aquest home no de la mort física, que per aquí hi passem tots, sinó de la mort espiritual. És el seu esperit el que veritablement està en perill.

Inèdita Yourcenar

Marguerite Yourcenar, la celebrada autora de Memòries d’Adrià, Focs, Contes orientals i Opus nigrum, per posar només uns quants exemples de la seva fulgurant bibliografia, a la seva mort, el desembre de 1987, deixava pocs inèdits. En concret, un inèdit inacabat (la darrera part de les seves memòries familiars), un recull d’assaigs preparat per ella mateixa, fragments d’un llibre de viatges i una quantitat de cartes que encara havien de ser classificades, segons escriu Josyane Savigneau, estudiosa de Yourcenar, al pròleg del petit llibret que acabo de llegir: Conte blau. La primera nit. Malefici (Lleonard Muntaner).
Després de la mort d’un gran escriptor o escriptora, tot i les controvèrsies que va provocar l’escriptura sense traves de Marguerite Yourcenar (l’única aventura interior que valia la pena de viure era l’escriptura, segons va deixar escrit), pels seus devots estudiosos tot és voler examinar calaixos, carpetes i papers solts (ara s’hauran d’examinar ordinadors, disquets, CD i llapis de memòria) per trobar aquelles petites joies que, per una raó o altra, han restat inèdites.
Entre el que Savigneau anomena “documents” o “curiositats” es van trobar els tres contes que es van aplegar en un llibre publicat l’any 1993, i que ara ha estat magníficament traduït al català per Montserrat Gallart i Montse Padrosa (de Gallart ja en coneixíem la seva també esplèndida traducció de Focs, publicada per March editor el 2007).
La publicació dels contes, diu Montserrat Gallart en unes pàgines d’introducció a la seva versió catalana, es va concebre per salvar de la dispersió els tres relats que integren aquesta petita obra mestra. I això que l’escriptora era força jove quan els va escriure, però ja mostrava una capacitat narrativa notable.
Aquests inèdits ho eren relativament: dos dels contes havien estat publicats en revistes literàries, però eren desconeguts pel públic lector de Yourcenar. La primera nit es va publicar l’any 1929 i Malefici l’any 1933. L’únic veritablement inèdit era el Conte blau, que va ser trobat al despatx de Petite Plaisance, la residència americana on Marguerite Yourcenar va viure amb la seva companya Grace Frick.
Sembla que el Conte blau havia de formar part d’una trilogia: Blau, Blanc, Vermell, que l’autora hauria reunit en un volum en el qual hi volia incloure Sixtine, un monòleg de ficció del pintor Michelangelo a les seves velleses, i que actualment està inclòs a El temps, aquest gran escultor.
Marguerite Yourcenar era una escriptora perfeccionista que es mirava la pròpia obra amb lupa crítica. Els tres contes breus, tot i escrits en la vintena d’anys i publicats conjuntament postmortem el 1993, són unes peces literàries ben acabades, belles en el seu gust pel detall, fruit del treball incansable d’una autora que polia i repolia uns escrits que, en canvi, donen la impressió d’una gran ingravidesa. Que no vol pas dir lleugeresa de fons, ben al contrari. Amb la seva imaginació creativa, Yourcenar té la capacitat de fer llegir entre línies el seu propi pensament sobre determinades febleses humanes, com ara algunes de les atribuïdes a les dones de l’època, tan convencionals. A La primera nit arriba a escriure, sense embuts: “Tantes dones no pensen en res.” Aquest conte era la reescriptura d’un text que el seu pare li va oferir i que Yourcenar va emprendre com un joc, però també com un repte. En el seu projecte literari, ja en aquesta època s’havia proposat enviar al desert qualsevol bri de sentimentalisme.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de febrer de 2011)

Tecla Ruberta

Tecla Ruberta va ser acusada de bruixeria a Sitges l’any 1548. Tecla Ruberta va ser penjada, esquarterada i els seus membres repartits per la comarca del Garraf. Tecla Ruberta sabia fer remeis? Tecla Ruberta era llevadora? Era jove o era vella, quan va ser declarada bruixa? Rica segur que no era, i potser era vídua.
El jesuïta Pere Gil (1551-1622) va escriure, i tradueixo: “Com que són pobres, desemparades, curtes de judici, ignorants en la fe i en la religió cristianes i en l’observància dels manaments i bons costums, ningú no aboga per elles.”
En la història de fetilleres i bruixes hi ha la història secular del menyspreu i la marginació de les dones.

Vilanova en blau

Venia corrents de l’estació
i en acabat marxava corrents cap a l’estació.
Entrava a classe amb les galtes vermelles,
els cabells rossos esvalotats.
A Llotja estàvem cansats de dibuixar carbonets
mentre a París, la imaginació al poder arrencava llambordes!
Era la nòvia d’un ballarí i duia un vestit blau escotat,
cenyit a la cintura.
Aquella tarda de maig feia calor.
Com que havia arribat amb retard,
no es va posar la bata blanca.
“Avui vaig vestida com el cel de Vilanova”
-li va dir, tot rient, al vell mestre, quan va fer la ronda.

(Durant els meus anys d'estudiant a Llotja, la meva 'imatge' de Vilanova i la Geltrú, que aleshores no coneixia, va ser aquesta companya de curs, la Carme, nòvia d'un alumne del ballarí Joan Magrinyà. Fa dos anys li vaig dedicar aquest poema)

Dues columnes

Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.
De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)