Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)
