100 haikus

Els haikus enamoren. L’haiku és una forma japonesa de poesia breu de tres versos i 17 síl·labes: 5/7/5 en castellà, 4/6/4 en català. La tradició de l’haiku va ser modificada pel gran Matsuo Basho al segle XVI. La forma és important, però molt més important és l’esperit amb què s’escriu un haiku. Deia Basho als deixebles: «Deixeu que els haikus us surtin del cor i s’assemblin a les fulles dels salzes acaronades per la pluja». La meravella de l’instant, l’efecte sorpresa, o l’haiku com la mateixa llegenda de Buda: una il·luminació.

A 100 haikus (Lapizlàtzuli Editorial) l’autor, Valentí Gómez-Oliver, (Barcelona, 1947), diu: «Com que es tracta d’una composició tan breu, la seva gènesi ha d’intentar propiciar una font de suggeriments, els quals hauran de ser acollits i completats pel mateix lector en enfrontar-se amb el poema». En efecte: l’haiku és un poema tan concís en la seva formulació com obert en la interpretació i suggeriment, com aquest titulat matèria obscura: «no es pot veure/ i molt poc en sabem,/ sols entreveure», al qual el segueixen les traduccions al castellà, feta pel mateix Gómez-Oliver, així com a l’anglès, al francès, a l’italià, a l’alemany i al japonès del centenar d’haikus escollits entre el miler que en unes petites llibretes n’ha escrit l’autor durant trenta anys i que visualment acompanya d’un dibuix amb la mateixa funció de suggerir, completar o expandir la imaginació.

Escriu un estudiós de l’haiku, Agustín Jiménez, que en el conreu de l’haiku, que a Orient és contemplació, a Occident és apreciació de tota la naturalesa, incloent-t’hi la humana. Aquest és l’enfocament de Gómez-Oliver quan es refereix a personatges singulars, com ara Nelson Mandela: «anys de presó/ –corprens la dignitat-/ ulls de perdó»; o quan parla del savi: «dins solitud/ envoltat de silenci/ viu celsitud»; o el dedicat al català: «o tot o res:/ si ara bé et redreces/ faràs el pes», al qual cal afegir la seva pròpia traducció al castellà: «o todo o nada/ si muy bien te restableces/ nos convenceràs», perquè així amplia la pròpia visió amb la visió altra, la visió mirall. Amb 100 haikus Gómez-Oliver se situa en la genealogia de poetes catalans que van iniciar els ja clàssics Josep M. Junoy, Josep Carner, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2024)                   

L'univers de transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a la població gironina d’Amer l’any 1950, és una artista contemporània amb un bagatge artístic que va començar els anys vuitanta amb una obra que a mesura que madurava ha anat desenvolupant-se en l’expressió plàstica de la llum i les transparències en unes obres volumètriques o escultures expandides, una expressió recent per descriure les obres plàstiques en tres dimensions. Ara, al museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell, inaugurada el dia 20 de gener i fins al 31 de març de 2024, es pot veure una mostra d’obres molt escollides que conformen una instal·lació expositiva: Transparència endins.

A partir de l’any 2006, les transparències, amb el joc de llums i ombres en harmonia que desprenen les obres de Dolors Puigdemont, responen a la manifestació artística de les etapes del seu itinerari vital, de les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de la creació artística com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klimt, que ho va ser abans de Vasili Kandinsky, la influència del qual, però, ressona en les obres de maduresa de la pintora Marianne von Werefkin, amb la seva càrrega mística i l’expressió d’estats emocionals i espirituals a nivell profund. Aquesta representació del món espiritual, si bé en aquest cas, figurativa, la trobem en l’art visionari de William Blake.

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries, ingràvides unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan respirar, i que fan concebre l’art com un procés espiritual que es manifesta en la bellesa d’unes formes estètiques que ‘transparenten’ l’univers interior de Dolors Puigdemont.

Ve al cas per reforçar el discurs, el que diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau del seu darrer llibre, La fuga de Dios, que tradueixo: «[el llibre] planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món».

Aquest és el ble que sosté tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: l’art com una donació, com un present de l’esperit de l’artista en una forma plàstica que, estèticament, atrau a la vista pel seu magnetisme, per la seva llum, per la seva transparència.

En l’exposició Transparència endins es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, navegant, flotant en l’espai... Si la vida, si el món és creatiu en la seva evolució, per analogia, la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també siguem creatius tant en l’acció com en la contemplació.

En les seves obres, Dolors Puigdemont invita a la contemplació de la seva interpretació plàstica d’un univers de llum que vindria a ser, almenys per aquesta espectadora, com la cristal·lització del moment de repòs, del temps de silenci eloqüent del setè dia de la creació. Segons el relat bíblic, Déu beneeix l’obra reposant aquell dia: la contemplació és, doncs, la culminació del procés creatiu iniciat per l’artista. És en la contemplació atenta, silenciosa, que les obres artístiques ‘parlen’. En Dolors Puigdemont les seves obres parlen d’una transfiguració que primer s’ha donat en la interioritat de l’autora, i que, en conseqüència, mostren la transformació dels materials emprats en una obra artística que reverbera llum, ombres i transparències en un sempre càlid equilibri.

Una carmelita copatrona d'Europa

El dia 9 d’agost de 2018, trobant-nos a la riba del llac Garda, vaig entrar en una església molt senzilla, sense cap rellevància monumental. L’atractiu havia estat un cartell a la porta amb una imatge en blanc i negre que em va cridar l’atenció: una dona vestida amb l’hàbit de carmelita duia l’estrella groga que marcava els jueus en l’època nazi. Es tractava d’una iconografia de la filòsofa i mística d’origen jueu Edith Stein, en religió Teresa Beneta de la Creu. Amb la seva germana Rosa, va ser detinguda pels nazis i enviada a Auschwitz. Nascuda a Wrocław el 12 d’octubre de 1891, va morir assassinada al camp d’extermini el dia 9 d’agost de 1942. L’any 1998 el papa Joan Pau II la va proclamar santa. Un any després va ser declarada copatrona d’Europa.

En professar com a carmelita l’any 1933, Edith Stein va dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort a causa del seu origen jueu. Teresa Beneta de la Creu va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó sobretot d’idees espirituals. A la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir, la carmelita vivia amb preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats». Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus. El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, va ser detinguda per la Gestapo. Els presos eren desposseïts de les seves pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior. Els noms eren substituïts per números. Espoliada de tot va entrar a la càmera de gas. No es pot dir, però, que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith-Teresa, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(publicat a Pluja de Roses. Març / Abril de 2024)

Élisabeth Louise Vigée Le Brun

 

José Ramón Monreal ha traduït del francès, ara publicat per Acantilado, un assaig brillant: «Mundus muliebris», de Marc Fumaroli, sobre una artista extraordinària: Élisabeth Louise Vigée Le Brun (1755-1842). Pintora de l’Antic Règim en el seu aspecte femení i autora rellevant, potser ha estat massa ignorada per les nostres generacions tal vegada perquè va unir la seva carrera artística a la reina Maria Antonieta, que, per edat, era la seva contemporània. La pintora Vigée Le Brun va ser la retratista oficial de Maria Antonieta i la imatge que volien donar del món que representaven: un mundus muliebris, una manera com volien que fossin els ornaments de les dones, ja fossin vestits, llaços, capells i joies, ja fos la cura en l’embelliment dels rostres i pentinats.

Élisabeth Vigée Le Brun es va avançar al seu temps i va trobar complicitat en Maria Antonieta. Vigée Le Brun tenia bon gust i veia lletges les modes d’aquell temps. S’explica que se les enginyava per preparar els rostres de les seves models sense les enfarinades i pintures que n’oculten la frescor, la gràcia o el caràcter, i buscava un aspecte més natural també en els pentinats. D’aquesta manera va influir en la moda, en l’aparença de les «belles» del seu temps.

Amb bon criteri editorial, al llibre s’han inclòs reproduccions de quadres representatius de l’art d’Élisabeth Louise Vigée Le Brun que mostren l’exquisida capacitat d’aquesta pintora francesa per conjugar la semblança de la retratada, ja fos la reina, una dama de la cort o un autoretrat, amb una idealització tan subtil com respectuosa, amb la creació d’una harmonia que és alguna cosa més que bellesa: és proporció, conjunció. Només cal mirar amb deteniment el retrat de Maria Antonieta amb un llibre a la mà (1785), o el retrat de la jove duquessa de Polignac (1783), o el seu propi retrat amb la paleta a les mans. L’elegància està en la posa tant com en els vestits i els barrets que no velen el rostre: l’il·luminen amb la suavitat d’una lluna càlida. La pintora havia estat consagrada ben aviat: amb 19 anys va ser elegida membre de l’Acadèmia de Sant Lluc, tenia molts encàrrecs i es deia que era «l’orgull de França», el «llapis immortal».

(article publicat al setmanari La Fura, 8 de març de 2024)

Tàpies i el zen

El nostre marc mental és el d’Occident, tot i que la nostra generació contestatària ja va fer-se pròxima a Orient sobretot després de la Segona Guerra Mundial, amb l’acostament al Japó de personalitats religioses com Thomas Merton i les peregrinacions a l’Índia de poetes i músics beats, que van explorar doctrines, filosofies i les formes que l’art i la literatura prenien amb la seva influència. Aquí, a l’avançada, ja ens havíem fet ressò de l’estètica del budisme zen amb la publicació en temps de la República d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que va traduir Carles Soldevila. Una joia que un jove Antoni Tàpies va llegir a casa seva. Més tard vindrien les lectures que van fer les delícies de la nostra curiositat sensible i intel·lectual: els llibres d’Alan Wats: L’esperit del zen i el camí del zen, i els més canònics de Daisetz Teitaro Suzuki, ell sí mestre zen.

Antoni Tàpies va sentir-se atret per la filosofia zen que ja havia seduït els nostres primers haijin: conreadors d’haiku i tanka, com Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit (enguany es commemora

el centenari de la seva mort), Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu. En l’haiku: poema de tres versos, trobem la immediatesa que propugna el zen: un coneixement intuïtiu, d’un sol cop, una il·luminació de l’instant que no és altra cosa que ell mateix en la seva pura realitat i nuesa. Aquesta immediatesa traslladada a la pintura vol dir per una banda que ha d’estar realitzada amb economia de mitjans com en el zenga, una forma pròpia de pintar a tinta amb senzillesa, simplicitat, realitzant el traç de manera espontània, sense correccions. Una aspiració del pintors zen un exemple de la qual trobem en la famosa pintura L’univers, de Sengai Gibon, i que Tàpies va mirar molt, tant que va inspirar un dels quadres: Transformació (1990), que aquests dies es mostra en l’exposició Tàpies. L’empremta del zen. No tots els quadres exhibits en aquesta mostra assoleixen la ingravidesa i immediatesa del zen: Tàpies va passar molt temps amb la pintura matèrica. La intenció zen hi és, però li pesen encara les masses i els traços insistits, repintats. On assoleix més lleugeresa és en les petites pintures, on el traç és directe, sense pensament, tan sols el moviment que esdevé en aquell instant.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març de 2024. A la primera imatge la pintura L'univers, de Sengai Gibon; a la segona imatge, Transformació, d'Antoni Tàpies)                                          

Transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a Amer, Girona, l’any 1950, és una artista plàstica contemporània que des dels anys vuitanta, quan va iniciar la seva carrera artística, ha elaborat una obra de gran nivell creatiu el fil conductor de la qual és la transparència com es pot veure ara en la tria escollida de peces que conformen l’itinerari expositiu Transparència endins, que té lloc al museu Can Mario de Palafrugell.

A partir de l’any 2006, la singular bellesa, la llum que desprenen les obres artístiques de Dolors Puigdemont, van responent de forma sensible a les etapes del seu itinerari vital, a les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de l’art com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klint, abans de l’espiritual en l’art cultivat per Vassily Kandinsky, i que ja havia tingut un precedent de representació, en aquest cas, figurativa, del món espiritual en el visionari William Blake.  

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries i volàtils unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan concebre l’art com un procés espiritual.

En el seu darrer assaig, La fuga de Dios, diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau, que el seu llibre «planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món». Aquest és el ble que recorre tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: una donació, un present de l’esperit en una forma artística que atrau a la vista pel seu magnetisme i la seva transparència.

En l’exposició de Dolors Puigdemont es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, flotant en l’espai. Si la vida, el món, és creatiu, per analogia la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també en siguem. En la creació de les seves obres, Dolors Puigdemont invita els espectadors a ser creatius des de la contemplació.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de febrer de 2024. A la imatge, una obra de Dolors Puigdemont)                                                     

Notícia de Juliana Morell

Una tarda ens disposem a descobrir al monestir de Pedralbes El llegat retrobat de Juliana Morell. La mostra reivindica l’humanista catalana que és esmentada en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Juliana Morell, nascuda al carrer de la Cendra de Barcelona l’any 1594 i morta a Avinyó, França, l’any 1653, era filla il·legítima de l’erudit Joan Antoni Morell, filla adoptiva de Joana i filla natural de Bartomeua. Joan Antoni Morell era mercader, botiguer i canvista i va educar la filla segons els paradigmes humanistes des de l’edat de quatre anys, quan va descobrir les seves aptituds intel·lectuals. Estudiant vuit hores al dia, als dotze anys Juliana ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà i el francès, i va estudiar filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals va destacar fins al punt de defensar tesis orals en filosofia a casa seva, a Lió. Juliana Morell s’havia refugiat a la ciutat francesa amb el seu pare quan aquest va ser acusat d’homicidi. Als tretze anys va sentir la crida a la vida religiosa. En realitat va voler fugir del matrimoni que el pare li havia concertat i va entrar al monestir de Santa Praxedes d’Avinyó, on va professar com a dominica. Va ser priora tres vegades. En la pau del convent, Juliana Morell va dur a terme una tasca intel·lectual i espiritual al nivell de les seves capacitats. D’humanista polifacètica, Morell es va convertir en una autora espiritual amb l’escriptura d’Exercices spirituelles sur l’eternité, així com d’una història del restabliment i la reforma del monestir de Santa Praxedes. A la Universitat de Barcelona s’han conservat cinc llibres de la seva biblioteca amb l’exlibris manuscrit i es poden veure en l’exposició. La curadora, Georgina Rabassó, escriu en els crèdits: «El seu pensament articula la lògica i la mística eròtica d’una manera orgànica i fluïda, tenint com a resultat la dissolució d’una paradoxa. Per a Juliana Morell, raó i amor van de bracet: l’una pondera les decisions i l’altre connecta les persones entre si i amb la divinitat». «També destaquen, especialment en un monestir reformat, les seves referències a la versió hebrea dels versets bíblics. De fet, Juliana va assumir el repte d’intentar compatibilitzar els seus antecedents jueus i la seva participació a la Contrareforma». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de febrer de 2024. A la imatge, una fotografia del vestit que Juliana Morell va portar quan va defensar la seva tesi a la casa paterna de Lió)                                                  

Lanza del Vasto

La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».

Gandhi va encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident. Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any 1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.

A Catalunya la no-violència va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu. La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella, però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.

Vaig conèixer Lanza del Vasto, aquell home amb barba blanca i figura venerable que parlava amb veu pausada cada vegada que venia a Barcelona i reunia una bona colla de joves en un local que tenia la Comunitat de l’Arca sota unes voltes al carrer de Santa Maria, davant de la catedral de Santa Maria del Mar. Quan hi passo per davant recordo amb la mateixa intensitat del primer dia el desig per explorar la vida interior que dona sentit humà a la nostra vida, així com l’incipient interès pel diàleg intereligiós que m’hi portava.

(article publicat a La Fura, 12 de gener de 2024)        

Honraràs pare i mare

 

He llegit Honraràs pare i mare (Fragmenta), de Leticia Asenjo, psicòloga especialitzada en infància i família, escriptora i mare, dades significatives per pensar aquest quart manament, un dels fonaments de la nostra cultura, i també de les cultures orientals: honrar el pare i la mare que ens han donat la vida. Però a vegades aquest pare, o aquesta mare, o tots dos, no han estat prou bons, o gens, per a la nostra vida física, però molt sovint tampoc per a la nostra vida moral i espiritual. En aquests casos es fa difícil honrar-los, si bé el sentiment de culpa inculcat a través de la religió sobretot, però també pel mandat de la tribu, fa que es faci el que s’ha de fer a desgrat de si ho mereixen o no.

«Estem programats per vincular-nos», escriu Asenjo. La lògica de la natura diu que un infant no sobreviu si no rep la cura necessària, si bé hi ha diverses maneres de fer-ho segons som rebuts i per instint escollim una o altra forma a través del vincle segur, el vincle insegur i el vincle ambivalent. L’instint de vida és poderós i les criatures troben la manera de sobreviure en un vincle insegur o ambivalent, encara que hi ha infants que psíquicament en resulten afectats. D’aquí venen patologies que Asenjo coneix prou, començant per la seva pròpia experiència familiar.

L’antropòleg Lluís Duch ens va ensenyar que la biografia ens explica. Fins a l’adolescència em vaig criar amb un pare absent: arribava quan jo me n’anava a dormir i tantes de les festes assenyalades el pare no hi era. Al meu germà i a mi ens va criar la meva mare que va fer tots dos papers. El paper de repressora va comportar que de joveneta tingués rampells de ràbia contra ella. Però era una dona intel·ligent i amorosa que va tenir una gran paciència que amb els anys he pogut reconèixer. Al pare l’estimava perquè era el meu pare i era un bon home, però a la mare l’he honrat fins al dia d’avui en que fa gairebé tres anys que és morta. És el que sent el meu cor més enllà del manament. Quan la figura del pare i la mare surten de la biografia i s’instal·len en el lloc simbòlic que els correspon com a arquetips, esdevenen les figures que ens donen l’oportunitat d’aprendre el misteri de la vida. El mestratge ve del bé i del mal, i som nosaltres qui hem de discernir una cosa de l’altra.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2024. A la fotografia, els meus pares l'any 1947 quan jo encara era en somnis)          

Marina Tsvetàieva

 

És una bona notícia la publicació de Fites, de Marina Tsvetàieva. Laia Malo va obtenir el 21è. premi de traducció Vidal Alcover per la seva traducció del rus al català. Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una de les poetes més rellevants de la literatura russa del segle XX. Això no obstant, va ser ignorada durant molt de temps, tot i haver estat reconeguda des de molt jove: l’any 1910 va publicar el seu primer llibre. Tenia divuit anys. A aquest oblit hi va tenir a veure la Revolució russa, els seus exilis a París i Praga, hi va tenir part la Segona Guerra Mundial, hi va fer Stalin: Tsvetàieva va ser una autora prohibida fins vint després de la seva mort per suïcidi: la seva situació personal i política es va fer insostenible. La biografia de Marina Tsvetàieva és un camí de gran dramatisme. La seva vida, apassionada i tràgica, es reflecteix en la seva poesia, en les seves cartes, en els seus escrits en prosa: assaigs, dietaris, memòries i narracions autobiogràfiques, encara que només hi ha una Marina: el seu estil literari és inconfusible. Vaig descobrir la veu poètica de Marina Tsvetàieva l’any 1990, quan la seva traductora en llengua castellana, Selma Ancira, va publicar El poeta y el tiempo. Era el primer llibre de la poeta que es va publicar en el nostre entorn cultural més pròxim. L’enamorament va ser instantani.

A Fites: 84 poemes escrits entre els anys 1916 i 1920, s’inclouen els «Versos a Moscou», inspirats en el poeta Óssip Mandelstam, part del cicle dedicat a Alexandr Blok, i els «Versos a Akhmàtova». Aquest és un dels trets característics de Marina Tsvetàieva: la seva capacitat per a l’amor, per a l’amistat i l’admiració envers altres poetes. A través de Boris Pasternak, Tsvetàieva va llegir les Elegies de Duino i els Sonets d’Orfeu de Rainer M. Rilke. Així va començar una correspondència a tres bandes: Pasternak, Tvetàieva i Rilke, fins a la mort d’aquest, per causa d’una leucèmia, el desembre de 1926. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer, però els dos escriptors van establir una gran intimitat amorosa, fraternal, espiritual, tal com es reflecteix als poemes que Marina li va dedicar in memoriam: «La teva mort» i «Any Nou».

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de desembre de 2023)

La naturalesa segons Ralf Waldo Emerson

 

L’any 1836 Ralf Waldo Emerson (Boston, 1803 – Concord, 1882) va publicar el seu famós Assaig sobre la natura. Amb el títol més concís de Naturalesa, ara l’acaba de publicar l’editorial Quid Pro Quo en la traducció de Teresa Bauzà Bosch. L’edició s’acompanya d’unes significatives fotografies de Nofre Fuster, que il·lustren els vuit capítols de què està compost aquest assaig l’escriptura del qual cal situar just en els inicis de l’eclosió del transcendentalisme, un moviment filosòfic, religiós i literari de notable envergadura que es va mantenir fins al 1860. En aquest corrent de reforma de l’Església Unitària hi van convergir personalitats de l’època tan rellevants com Henry David Thoreau, autor de Walden, o la vida als boscos, i Walt Whitman, autor de Fulles d’herba.

En els seus escrits que el temps no ha marcit, ans al contrari, conté perles, Emerson hi exposa la seva idea d’un Déu interior i la importància del pensament intuïtiu. Per a Emerson, la veritable independència de l’individu s’aconsegueix amb la intuïció i l’observació directa de les lleis de la natura: quan l’ésser humà pren contacte directe amb la natura tot fent ús de la intuïció i l’observació, esdevé capaç de connectar amb l’energia còsmica, una experiència que no és lluny de l’experiència contemplativa que ens situa al doll mateix de la font de la vida, Déu per als creients.

A cada pas de la lectura de Naturalesa, un llibre que traspua una fonda espiritualitat, hi trobem frases per anotar que són conceptes per a meditar com ara aquest: «A la corrupció de l’home segueix la corrupció del llenguatge». El que veiem del món és transparent, si bé la dificultat és saber-ho llegir, saber-ho interpretar. En aquest exercici necessari, Emerson apel·la a viure «una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i a la virtut», cosa que ha de purificar els ulls perquè siguin capaços d’entendre el text amb què la natura es mostra.

Què n’hem fet, de la naturalesa? I de la veritat, què n’hem fet? La naturalesa i la veritat ens parlen, però la veiem, la sentim? Emerson creia en una evolució sostinguda de la vida natural perquè «la naturalesa no és fixa, és fluïda». Cal veure on ens hem perdut i, si cal, retornar sobre algunes de les passes que s’han fet en contra de la naturalesa.

(publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de desembre de 2023. A la imatge, Núvols de novembre)

Feminista María Izquierdo

 

A San Juan de los Lagos, població de l’estat mexicà de Jalisco, l’any 1902 va néixer María Izquierdo, una pintora de colors intensos i senyora d’un estil figuratiu surrealista i expressionista. Una pintora enèrgica, tot i que en els anys quaranta, en plena maduresa artística, Izquierdo representés amb la mateixa vigoria cromàtica dones en una actitud terriblement dolorosa. Aquestes obres, amb la dona com a protagonista, estan influenciades per les pintures d’Antonin Artaud i en el temps coincideixen amb el trencament de la seva relació amorosa amb el també pintor Rufino Tamayo. Difícilment es pot separar la vida i l’obra de María Izquierdo, una creadora poc coneguda entre nosaltres: l’ombra de la seva contemporània Frida Kalho és molt allargada.

Tot i que les figures femenines de Frida Kalho, generalment autoretrats, són també doloroses, es presenten amb un estatisme icònic que contrasta amb l’expressionisme dur dels retrats i maternitats de María Izquierdo, molt lluny també de les pintures de l’època post revolucionària en què la dona mexicana, sobretot en els murals, era representada en una forma materna, o com a imatge al·legòrica i mexicanista de la pàtria.

La crítica moderna, influïda per la crítica de gènere, considera la pintora María Izquierdo com una feminista. A la vista de les obres més significatives en el camp de la representació de la dona, el seu feminisme no és pas per combatre res sinó per mostrar amb tota la seva cruesa i dimensió tràgica els estralls que la cultura patriarcal infligeix en el cos i la psique de la dona. Així, en aquestes pintures dels anys quaranta, María Izquierdo va realitzar obres en les quals es veuen dones nues, agenollades i lligades a columnes en llocs d’aspecte atemporal, amb paisatges de caire metafísic, i envoltades de llunes i estrelles, no pas reals sinó simbòliques. Són quadres que parlen de la tristesa, del dolor, de la solitud i exposen de manera sagnant la desesperança de la dona en els seus silencis forçats.

María Izquierdo va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1955. La pintura del seu temps és també una pintura del temps actual: a Mèxic cada dia es produeixen feminicidis, desgràcia que també ens toca d’aprop.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de novembre de 2023. A la imatge, una pintura de María Izquierdo)

Edith Stein

 A penes coneixem la filòsofa jueva Edith Stein, assassinada a Auschwitz, i menys encara coneixem Teresa Benedicta de la Creu, nom que Edith va prendre com a carmelita, que li farà dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort, així les gastava la prepotència i criminalitat del nazisme.

Teresa Benedicta de la Creu, que actualment és copatrona d’Europa, va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó també espirituals. Edith Stein va professar l’any 1933. La contemplació i la mística no són pas contràries a l’acció: a la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir la carmelita conversa vivia amb una gran preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats», l’horror de la qual hem vist reflectit en tants films que exposen com les botigues jueves són assaltades i saquejades i els ciutadans jueus són apallissats. Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus.

La biografia d’Edith Stein té moments d’una gran intensitat, també afectiva, que ja comença en la infantesa i adolescència: «En el meu interior hi havia, a més, un món amagat. Tot el que veia i sentia durant el dia ho elaborava dins meu. Veure un borratxo, per exemple, em feia una impressió que em perseguia dia i nit i em turmentava». Veure la indigència de les ànimes alienes turmentava el seu cor de noia.

El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, la Gestapo va detenir les germanes Edith i Rosa Stein. Els presos eren despullats de totes les seves escasses pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior i dignitat humana. Els noms eren substituïts per números. Teresa Benedicta va ser retornada amb gran violència als seus orígens jueus en ser despullada del seu hàbit. Així espoliada va entrar a la càmera de gas. No es pot dir que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith Stein, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de novembre de 2023. A la imatge, Edith Stein)

Parlar d'art

 

Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol, una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entrevista».

Un artista ho descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.

L’art és abans que res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per posar un exemple conegut.

Amb aquesta reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)

Correspondències entre ciència i religió

 

De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no dubta l’existència.

Així, de la mateixa manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana, vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques, químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.

La ciència experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.

En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.  

(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)                                      

Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima

 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)

El desig de llibertat

 

Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels llocs, els viu intensament.

En la crònica del viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla, els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la figura dels cimarrons, esclaus negres fugits impulsats per un desig de llibertat.

Set anys després de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons que van fundar aquest palenque de Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el continent americà. El palenque de San Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons  es van establir als Montes de María i van fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort, els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien de la seva condició ignominiosa.

A San Basilio de Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la dignitat i la consciència del seu valor humà.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia) 

Marianne Werefkin

La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.

Pintora expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de l’Expressionisme.

L’any 1905 marca una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic l’Ossa Major.

La influència del paisatge de muntanya donarà a la pintura generalment realitzada al tremp de Marianne Werefkin l’enorme personalitat que crida l’atenció del visitant a la mostra col·lectiva L’adresse au pausage. Figures de la montagne. Les muntanyes de Werefkin hi són representades amb tota la seva càrrega simbòlica i mística en uns colors primaris contrastats per unes línies fortes i expressives que evoquen estats d’ànim profunds. La muntanya, doncs, és pintada a la manera subjectiva d’una artista que a través del seu art eleva la natura a símbol.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de setembre de 2023. A la imatge una pintura de Marianne Werfkin, Fuocchi fatui)             

Entre la terra i el cel

 

Quan en els anys setanta vaig fer estudis de psicologia em vaig enamorar de la psicoteràpia que tot just llavors havia començat a ser coneguda entre la classe acadèmica: la teràpia transaccional de Carl Rogers. Explicada senzillament, aquesta teràpia, a diferència d’altres teràpies més materialistes o psicologistes com la de Sigmund Freud, contempla la dimensió espiritual de la persona. Freud va obrir moltes portes a l’estudi de la psique humana, però a penes va deixar oberta la porta d’entrada a la cambra de l’espiritualitat i justament aquest va ser el punt de discrepància amb el seu deixeble Carl G. Jung.

S’explica una bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol. El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores, de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la fotosíntesi.

Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)          

La veu interna

 

Parlant sobre la vocació, una vegada vaig dir que «havia sentit una veu interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que, com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.

Crec que no s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints) i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).

Tal com ho entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som creients.

La nostra cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla, per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva dimensió espiritual.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)