José Ramón Monreal ha traduït del francès, ara publicat per Acantilado,
un assaig brillant: «Mundus muliebris», de Marc Fumaroli, sobre una artista extraordinària: Élisabeth
Louise Vigée Le Brun (1755-1842). Pintora de l’Antic Règim en el seu aspecte
femení i autora rellevant, potser ha estat massa ignorada per les nostres
generacions tal vegada perquè va unir la seva carrera artística a la reina
Maria Antonieta, que, per edat, era la seva contemporània. La pintora Vigée Le
Brun va ser la retratista oficial de Maria Antonieta i la imatge que volien
donar del món que representaven: un mundus
muliebris, una manera com volien que fossin els ornaments de les dones, ja
fossin vestits, llaços, capells i joies, ja fos la cura en l’embelliment dels
rostres i pentinats.
Élisabeth Vigée Le Brun es va avançar al seu temps i va trobar complicitat en Maria Antonieta. Vigée Le Brun tenia bon gust i veia lletges les modes d’aquell temps. S’explica que se les enginyava per preparar els rostres de les seves models sense les enfarinades i pintures que n’oculten la frescor, la gràcia o el caràcter, i buscava un aspecte més natural també en els pentinats. D’aquesta manera va influir en la moda, en l’aparença de les «belles» del seu temps.
Amb bon criteri editorial, al llibre s’han inclòs reproduccions de quadres representatius de l’art d’Élisabeth Louise Vigée Le Brun que mostren l’exquisida capacitat d’aquesta pintora francesa per conjugar la semblança de la retratada, ja fos la reina, una dama de la cort o un autoretrat, amb una idealització tan subtil com respectuosa, amb la creació d’una harmonia que és alguna cosa més que bellesa: és proporció, conjunció. Només cal mirar amb deteniment el retrat de Maria Antonieta amb un llibre a la mà (1785), o el retrat de la jove duquessa de Polignac (1783), o el seu propi retrat amb la paleta a les mans. L’elegància està en la posa tant com en els vestits i els barrets que no velen el rostre: l’il·luminen amb la suavitat d’una lluna càlida. La pintora havia estat consagrada ben aviat: amb 19 anys va ser elegida membre de l’Acadèmia de Sant Lluc, tenia molts encàrrecs i es deia que era «l’orgull de França», el «llapis immortal».
(article publicat al setmanari La Fura, 8 de març de 2024)
