La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».
Gandhi va
encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident.
Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un
exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any
1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper
molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.
A Catalunya la no-violència
va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem
encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu.
La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella,
però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància
que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.
