Transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a Amer, Girona, l’any 1950, és una artista plàstica contemporània que des dels anys vuitanta, quan va iniciar la seva carrera artística, ha elaborat una obra de gran nivell creatiu el fil conductor de la qual és la transparència com es pot veure ara en la tria escollida de peces que conformen l’itinerari expositiu Transparència endins, que té lloc al museu Can Mario de Palafrugell.

A partir de l’any 2006, la singular bellesa, la llum que desprenen les obres artístiques de Dolors Puigdemont, van responent de forma sensible a les etapes del seu itinerari vital, a les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de l’art com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klint, abans de l’espiritual en l’art cultivat per Vassily Kandinsky, i que ja havia tingut un precedent de representació, en aquest cas, figurativa, del món espiritual en el visionari William Blake.  

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries i volàtils unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan concebre l’art com un procés espiritual.

En el seu darrer assaig, La fuga de Dios, diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau, que el seu llibre «planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món». Aquest és el ble que recorre tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: una donació, un present de l’esperit en una forma artística que atrau a la vista pel seu magnetisme i la seva transparència.

En l’exposició de Dolors Puigdemont es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, flotant en l’espai. Si la vida, el món, és creatiu, per analogia la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també en siguem. En la creació de les seves obres, Dolors Puigdemont invita els espectadors a ser creatius des de la contemplació.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de febrer de 2024. A la imatge, una obra de Dolors Puigdemont)                                                     

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.

Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.

Szymborska i els poetes

Es diu que l’art de la poesia prové dels déus. Però en un món on els déus són a l’ocàs i Déu ha mort, es consideren els poetes ben inútils. Inútil per a tants és allò que no dóna de menjar, i és evident que la poesia no pot ser la professió de ningú, tot i que demana talents extraordinaris. D’aquí ve que els poemes s’hagin de conrear a les catacumbes. O en aquell terreny que jo en dic vida paral.lela perquè no està subjecta al mercat, la qual cosa no significa que la poesia no tingui un valor, o molts valors. 

Els poetes conscients d’un mester a aquestes hores gairebé clandestí i contestatari amb l’ambient materialista i estimador de l’aparença, coneixen aquesta desconsideració. Però perseveren, sostenen la torxa. En tota circumstància, per més negativa que sigui, cal deixar una escletxa oberta a l’esperança. Perquè hi ha una minoria, si bé és com un pessic de sorra en una gran platja, que aprecia l’or amagat de la paraula poètica.

Cal preguntar-se si aquest menysteniment s’esdevé a tot arreu, i no. Hi ha cultures que respiren d’una altra manera, àmbits culturals que comprenen que la poesia neix de la necessitat de manifestació del transcendent, del desig, humaníssim, d’impregnar d’espiritualitat qualsevol acte quotidià perquè no hi ha res, en la vida humana, que no se’n pugui considerar. Altrament poetes com Wislawa Szymborska, una dona discreta casada amb el també poeta Kornel Filipowicz a qui va dedicar el poemari Un gat en un pis buit quan va morir l’any 1990, no hauria arribat a ser premi Nobel de Literatura 1996.

Algú devia fixar-se en els poemes despullats de Wislawa Szymborska, poemes essencials que van al cor de les coses. Algú devia fixar-se en l’estilització verbal d’uns poemes que, no obstant això, revelen el més profund de l’existència. Algú que no es va deixar enganyar per la retòrica present en poetes de jocs artificials i que va veure en Szymborska l’impuls vital de poetitzar el remeiable i l’irremeiable de l’existència humana.

No és pas aquest un camí fàcil perquè la poesia no ho és per molt que hi hagi qui només vegi una dotzena de ratlles en un full gairebé en blanc. La poesia es manifesta en/i des de l’àmbit del germinal de la vida. És per aquest motiu que no mou soroll, que s’esdevé en el treball silenciós, com el de les llavors sota terra: la poesia treballa com un miner en les fondàries de la paraula. Aquesta paraula no s’esdevé en el temps lineal sinó en el temps còsmic, en el temps que va més enllà de la carn i la sang sense deixar de ser carn i sang.

Wislawa Szymborska, que va morir el dia 1 de febrer passat (al seu enterrament hi van anar a prop de 10.000 persones), era una poeta de paraula tendra perquè es posava les coses a la vora del cor. A Szymborska, que estimava el racó que havia triat per viure a la ciutat de Cracòvia i escrivia articles a la premsa a la seva columna  Lectures no obligatòries, la saviesa li venia de la seva particular filosofia de la vida i de l’observació de les coses, però, sobretot, de saber-les estimar. Tots els meus poemes neixen de l’amor –diu la poeta. La creació poètica en el fons és una forma d’amor envers el món. Aquesta contemplació pura i amorosa de la realitat la va portar a fer una poesia en la qual es pot veure la grandesa de la creació en un gra de sorra, com també ja va dir William Blake. No sembla inútil, doncs, aquesta poesia que acompanya com un bon te en els difícils capvespres de la vida, que cus bells vestits per als moments de dol, que crea mots guaridors per recordar aquells a qui hem estimat. Música callada que omple de sons lluminosos tantes nits obscures. Gràcies, Wislawa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2012)

    

Vigència del romanticisme

El romanticisme respon a un estat d’ànim que, entre altres virtuts, insufla coratge. Per aquest motiu, en els moments actuals els romàntics no són gaire abundants, però n’hi ha, de la mateixa manera que hi ha clàssics, il.lustrats, neomedievals, futuristes i post moderns, posem per cas. Tots els moviments culturals que en aquesta part de món (Orient és una altra cosa) hem estat capaços de crear conviuen en el moment present, i a vegades amb una certa promiscuïtat. Entengui’s bé aquest mot, que aquí no vol dir altra cosa que l’aparellament harmònic en una unitat de nivell superior del classicisme mental i del romanticisme coral, com el que al seu dia va assolir Manuel de Cabanyes.
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)

   

 

  

Proporció

William Blake va escriure: Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan m’hi ha massa. Una, que sovint hi medita davant dels dilemes que l’existència planteja, potser ho sap, o, si més no, ho intueix, ja que la vida és sàvia i dóna bons consells si n’escoltes el pàlpit. Però, i els altres? En qualsevol àmbit de la vida sembla que el més assenyat, i alhora el més inspirat, és saber les proporcions. Per anar bé tots hauríem de voler ser proporcionats en benefici de tothom.

(a la imatge, un gravat de William Blake)