dilluns, 11 de maig del 2015

Óssa Major, d'Olga Xirinacs - Homenatge en el dia del seu aniversari


Amb motiu del 79è. aniversari d'Olga Xirinacs, m'afegeixo a l'homenatge que li volem fer blogaires i facebookeros. Ho faig amb la reproducció del comentari que vaig publicar a L'Eco de Sitges (1-8-2009) amb motiu de la publicació de la seva obra completa de la poesia escrita fins aleshores amb el títol d'Óssa Major. Cal dir que l'obra poètica d'Olga Xirinacs ha crescut amb altres títols, i no només de poesia sinó també de narrativa. Per molts anys, amiga, que tinguis un dia feliç!
***
Acabo de llegir Óssa Major (Omicron), l’obra completa de la poesia d’Olga Xirinacs, que abarca des de 1977 fins a 2009. La publicació d’una obra completa dóna fe d’una trajectòria. Més encara: la il.lumina i li dóna sentit i compliment. En uns mots preliminars, l’autora diu que hi trobarem una vida sencera.

Tinc a les mans aquest volum de 1.000 pàgines, una proesa d’abast còsmic, es miri com es miri. Olga Xirinacs ha desplegat durant dècades el seu treball sense plànyer energia, voluntat, amor. “Així és el poeta –escriu María Zambrano-: Perdut en la llum, errant en la bellesa, pobre per excés, foll per massa raó, pecador sota la gràcia”. Un ésser que salta tots els murs, totes les convencions, un heroi, una sibil.la.

Per aquesta raó, acarar-se a la totalitat de l’obra poètica d’Olga Xirinacs no només demana alè intel.lectual sinó també sensibilitat creativa per poder escatir-ne l’altura, que és també profunditat. Cal fer servir amb diligència els dos hemisferis del cervell per comprendre i avaluar aquesta autora tan culta com sàvia de viure.

L’amant de la poesia potser en tindrà prou amb aquella devoció que li donarà a comprendre amb naturalitat –el cor és savi- el que els savis rucs, com diu un amic meu, no entenen… Perquè, ai, fer una lectura crítica d’Óssa Major! Perquè es tracta, en efecte, d’una obra major, i per pujar un ‘vuitmil’ cal esforç i preparació tècnica, però també el do de la intuïció, aquella facultat que permet sobrepassar la ment discursiva, lineal. 

A Óssa Major s’hi descobreixen poemes d’una rara bellesa, poemes pastats en una atmosfera verbal fulgurant. Una topografia poètica particular que mostra camins que surten del cor i van al cor, que deambulen per la ment i tot espiralejant amunt i avall de l’axis mundi de l’existència apareixen construccions sòniques i tonals en perfecta harmonia (to i so, en música, no és el mateix, en poesia tampoc). Això quant a la forma, que amb gai saber compensa els volums que retenen la gravetat amb els que s’enlairen. Tota una proesa.

Quant al fons, una de les virtuts sobresortints del discurs poètic d’Olga Xirinacs rau en l’entesa dels contraris, reflex de la lluita personal de l’autora per assolir també aquest equilibri. Així, en els seus poemes –pura metafísica expressada a través dels sentits, com volia Joan Maragall-, ser i no ser s’engendren, dia i nit se succeeixen, amor i dolor es reconeixen, el bo i el dolent aparents estan en la mateixa línia, només varia el grau d’intensitat que va de l’un a l’altre… El temps i l’eternitat juguen a cuit-i-amagar i la tristesa tan sols és el preludi d’un estadi de bellesa alegre i serena com en el conte de l’aneguet lleig convertit en cigne.

Versos existencials? Així m’ho semblen en conjunt, i no pas perquè tinguin res a veure amb la filosofia de Sartre i els seus. La nostra poeta, vital i càlida, surt airosa d’aquests límits, travessa el llindar de la filosofia sovint nihilista dels nostres temps per freqüentar la poesia essencial, aquest topos sagrat. Poesia que, com tota poesia que s’arrela en el particular per esdevenir universal, subverteix tots els ordres per confegir un ordre nou. I és que tot poeta de debò dóna a llum una veu personal. La veu que habita els versos de Xirinacs tenen arrels en la seva vida que els alimenta i els fa créixer. Per això parlo de poemes existencials, encarnats, quan em refereixo a un treball poètic que es vessa en totes les gradacions de l’experiència humana fins arribar a la mística. 

Amb Óssa Major d’Olga Xirinacs ens trobem amb un edifici poètic d’envergadura, un conjunt magistral que corona l’obra d’una vida. I això només té un secret: l’amor fet carn –fet vers- que ho amara tot, dolçament, lentament, com la rosada, com la pluja de maig. 
     


divendres, 8 de maig del 2015

Dones i creació artística

Imagineu una jove i entusiasta historiadora de l’art cap a principis dels anys noranta del segle passat. Imagineu que busca traces de la creació d’art duta a terme per dones. Imagineu que entra en una gran llibreria on hi ha prestatges ben assortits de llibres d’art i d’assajos sobre la pràctica artística. Imagineu què troba respecte de la creació artística de les dones? No res, o tan poca cosa que li cau l’ànima als peus. La historiadora de l’art respira fons (o això imagino) i demana a la llibretera bibliografia sobre dona i art en castellà (en anglès n’hi ha força d’ençà l’actiu feminisme dels anys setanta, sobretot als Estats Units). La llibretera, molt amablement, però taxativa, li contesta: Haureu de començar a escriure-la vosaltres.

Aquest episodi va ser viscut per Marián L.F. Cao, professora de la Universidad Complutense de Madrid, que l’any 2000 va coordinar l’edició del llibre Creación artística y mujeres (Narcea ediciones), un interessant i necessari volum on s’apleguen nou treballs sobre aquest tema del qual es van posant maons per tal de construir una bibliografia amb cara i ulls. Un altre d’aquests maons tan necessari com ben pastat el constitueix l’assaig de Patricia Mayayo Historias de mujeres, historias del arte (Ediciones Cátedra, 2003), que no dubta a afirmar: La història de les dones artistes ha estat, fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial.

¿I qui posa els maons d’aquest edifici bibliogràfic sobre la creació artística realitzada per dones? La llibretera, que estima l’ofici i té una llarga experiència lectora també en el camp de la història i de l’assaig, és clara quan li diu a la jove historiadora: Vosaltres. S’està referint, és clar, a les dones. I és que ningú que no siguem nosaltres mateixes no farà gaire res, no, això ja està vist… Conec pocs textos que tractin sobre la tasca de les dones artistes signats per homes, i això que ja som al segle XXI! D’una manera difusa, subtil, encara deu surar en la memòria incògnita dels nostres historiadors de l’art afirmacions com la de Renoir, un pintor que, com tants, com la majoria, vaja, pintava la dona-per-a-ser-vista. Deia Renoir, que abominava de les pretensions feministes: No em veig a mi mateix ficant-me al llit amb una advocada […]. M’agraden més les dones que no saben llegir i es dediquen a atendre els fills. I no li queia la cara de vergonya.

Guardo alguns articles que ofenen a la més pintada tot volent fer-li un elogi… No per mala fe dels comentaristes, sinó perquè la memòria d’opinions com la del pintor Renoir costen d’exterminar del subconscient col.lectiu. Cal abominar d’expressions com ‘femenina’ per avaluar una obra l’autora de la qual és una dona perquè sabem que surt de la retòrica del poder patriarcal. El mateix poder que, veient-se amenaçat per aquelles primeres sufragistes, les titllaven de ‘masculines’. Totes dues expressions es poden posar al mateix sac, són equivalents, són ofensives.

Cal construir una mirada nova, canviar estereotips, fer una genealogia plural, inclusiva i adient als nous temps. Al cinema, el setè art, hem vist massa vegades el tractament que ha rebut, per exemple, la dona amb ulleres. Si vol ser ‘bella’ als ulls de la mirada dominant se les ha de treure. Aleshores l’aneguet lleig es converteix en una dona veritable i desitjable perquè treu a la llum la seva feminitat… Ah, sí? Aquest conte ve de lluny, amb la història de la ventafocs convertida en princesa. Doncs aneu-vos acostumant, Renoirs de torn, a trobar-vos dones intel.lectuals que miren, i analitzen, i articulen un pensament propi. I prepareu-vos a dormir amb artistes de categoria que fan obres on emergeix el femení, sí, perquè són fruit de la seva mirada personal, activa, profunda i arrelada sense deixar de volar. Dones creatives que no temen ser vistes, amb ulleres o sense. Les ulleres o l’ull nu no fan la cosa, sinó el talent.

(article publicat a Núvol, 6 de maig de 2015, i amb unes petites variacions, al Diari de Vilanova, 8 de maig de 2015. A la imatge, la pintora Remedios Varo).

divendres, 1 de maig del 2015

Una visió de la poesia


Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.
    
¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)


dimecres, 29 d’abril del 2015

El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)

divendres, 24 d’abril del 2015

Recordo i exigeixo


Amb el lema recordo i exigeixo, avui, dia 24 d’abril, es commemora que fa cent anys va tenir lloc el Genocidi Armeni, que no va durar ni un dia ni dos, sinó molts més. En aquesta tragèdia humanitària van morir més de 1.500.000 armenis. Aquest crim bàrbar encara no ha estat reconegut per Turquia, que el nega. Escriptors com el Nobel Orhan Pamuk s’han fet mal veure precisament per posar en qüestió la negativa oficial a reconèixer aquest assassinat multitudinari.

El recordatori d’aquest extermini encara impune es fa cada any a Erevan, la capital d’Armènia, que l’any 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica. Ara, amb motiu del centenari, els armenis d’Armènia i els armenis de la diàspora escampats arreu del món han preparat un munt d’esdeveniments.

Amb motiu del Seminari de Traducció Poètica a Farrera de Pallars, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 2007 vaig conèixer Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan, poetes armenis, així com les traductores Maria Ohannesian, Ida Simon-Khachikian i Tatevik Galoyan, que en la seva condició de mediadora intercultural i vinculada a l’Associació Cultural Armènia de Barcelona (associació d’armenis i descendents d’armenis que viuen a casa nostra), em va enviar el programa d’actes commemoratius. El tret de sortida d’aquests actes va tenir lloc el dia 13 d’abril, amb una roda de premsa al Col.legi de Periodistes.

Exposicions, actes de reconeixement i conferències, entre les quals la que el passat dia 21 va tenir lloc al Centre cultural El Born (100 anys del Genocidi Armeni), embolcallen una reivindicativa commemoració (recordo i exigeixo) que avui tindrà el seu acte central amb la Marxa de la Justícia (a les 16.00h.). Aquesta marxa anirà des de l’Arc de Triomf fins al monument a Rafael Casanova, passarà pel consulat de Turquia i arribarà a la Basílica de Santa Maria del Mar, on es farà una missa (19.30h.) en memòria de les víctimes del Genocidi Armeni.

L’any 1997, els lectors de M. Àngels Anglada van poder llegir Quadern d’Aram. Amb la seva delicadesa habitual, l’escriptora agraïa a Maria Ohannesian, armènia i hel.lenista, les valuoses informacions que havia rebut per escriure el seu llibre en el qual l’autora reflecteix una història de ficció però, com diu la mateixa Anglada, malauradament el genocidi armeni és un fet real.

Com es recorda al quadre cronològic que com a complement es troba al llibre d’Anglada, aquest genocidi (recordem i exigim el reconeixement, les víctimes mereixen que els posem rostre i dignitat) va ser organitzat des del mateix govern turc. Per dur-lo a terme va entrenar criminals de dret comú sota l’impuls dels polítics Nazim i Cakir, metges, i sota la supervisió del ministre de l’interior, Talaat. És de justícia que se sàpiguen els noms dels responsables dels assassinats dels armenis de les formes més diverses: passats per les armes, cremats de viu en viu, penjats en creu, extenuats per la fam en caminades i abandonats a la seva sort al desert, ofegats a la Mar Negra, etc. Noies i joves adolescents van ser raptats i violats.

Amb arrogància, cinisme i la manca d’empatia que li era pròpia, l’any 1939 deia Hitler: Qui parla avui d’aquell extermini? Es referia a la matança de milers d’armenis. ¿Confiava per a la ‘seva causa’ en l’amnèsia que provoca el terror i en un negacionisme afavorit pel fanatisme? Avui som aquí, però, per recordar aquest genocidi i per reclamar una reparació moral a través de la memòria: un acte d’amor i de respecte envers tantes víctimes innocents.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’abril de 2015)

dijous, 23 d’abril del 2015

Bona Diada de Sant Jordi 2015!

Aquí teniu la rosa que us faig a mans, molt estimats tots els qui entreu a llegir aquesta entrada al blog! Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2015! Compreu llibres, llegiu llibres!

divendres, 17 d’abril del 2015

Rosa Altés i l'esmalt


Les arts evolucionen, també les arts aplicades. Prenem com a model la ceràmica. Dels antics atuells d’ús domèstic es va evolucionar cap a una ceràmica ornamental fins a arribar a l’actualitat d’una ceràmica molt atrevida conceptualment i que té molt d’escultòrica. Prenem ara com a exemple els vitralls. De les altes finestres de les catedrals, amb dissenys ben originals els vitralls van entrar a les sales i menjadors de tantes cases modernistes i art déco. En els últims temps, artistes plàstics realitzen les seves obres amb aquesta antiga tècnica on la transparència i el color són essencials. Prenem com a model el tapís: la seva evolució en el segle XX ha estat copernicana, i així ens trobem amb peces que han revolucionat l’estètica del tapís de manera fabulosa.

Ara prenem com a model l’esmalt. ¿Qui no recorda l’escena de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, en la qual el príncep Tamino s’enamora de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, quan se li mostra el retrat de la jove princesa? El medalló conté un retrat fet amb un esmalt potser de factura tan gràcil i delicada com les miniatures que realitzava amb la seva innovadora tècnica de pintura sobre vori, l’artista Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1758). 

L’esmalt al foc, una tècnica aplicada a la joieria i a l’orfebreria, enfonsa les seves arrels en les terres de Mesopotàmia, 3.000 anys aC. Tal com el coneixem, l’esmalt és una continuació dels treballs realitzats en vidre que aquestes cultures orientals van aplicar als metalls per donar llum i colors tornassolats a les seves joies. Al llarg dels temps, el conreu de l’esmalt ha estat present en cultures com la celta, la micènica, Bizanci, la mossàrab. Pel que fa a Catalunya, comptem amb orfebres-artistes de l’esmalt tan prestigiosos com Lluís Masriera (1872-1958), creador d’esplèndides joies modernistes realitzades amb la tècnica del plique-à-jour.

En el segle XX, noves generacions d’esmaltadors sorgits de les aules de Llotja i de l’Escola Massana, han donat una gran personalitat al conreu d’aquesta tècnica, que avui en dia encara és utilitzada per nombrosos joiers... i artistes! Una d’aquestes creadores d’esmalt artístic sorgida de l’Escola Massana és Rosa Altés, que durant molts anys es va dedicar a la docència a la nostra Escola Municipal d’Art i Disseny. Ara, a la galeria Ismes i fins a finals de mes, Rosa Altés presenta una sèrie de 40 peces d’esmalt realitzades durant els dos últims anys.

Dèiem que les arts evolucionen i el gust per l’experimentació no cessa en les ments inquietes. Amb la seva indiscutible destresa artesanal, la també pintora Rosa Altés acaba de fer un pas endavant en les seves creacions ja frontereres entre l’orfebreria i la peça artística, i ens mostra unes imatges policromes que dialoguen en diversos fronts. Assenyalem-los. Per un costat, aquestes peces prenen com a referència les Menines de Velázquez, que han estat motiu d’inspiració de cicles pictòrics en artistes com Picasso i Dalí. Per l’altre costat, el diàleg que Rosa Altés estableix amb artistes que han transformat la història de l’art no acaba aquí: els esmalts sobre coure de Rosa Altés han sortit de la superfície plana i s’han posat dempeus en unes menines que prenen volum, és a dir, esdevenen petites escultures, i a través dels ornaments dels seus vestits enceten una fèrtil conversa cromàtica inspirada en motius pictòrics del mateix Velázquez, així com de pintors del segle XX com Picasso, Miró, Mondrian, Wifredo Lam, Cardona Torrandell.

Sense perdre peu en l’ofici, Rosa Altés ha trobat un llenguatge plàstic que sense trencar amb la tradició ornamental en descús les costures i en fa un vestit nou. Així desplega no només les possibilitats tècniques de l’esmalt sinó també el concepte de l’esmalt i el situa en terrenys més experimentals de la creació artística.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2015)

divendres, 10 d’abril del 2015

Tragèdia humanitària


La gent que escrivim, de la meva generació i també de les generacions més pròximes, tenim un deure envers les noves generacions: denunciar fins a quin punt vam patir una tragèdia humanitària, o un genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Tota la nostra escolarització, des de maternal fins a la universitat, va ser feta en llengua castellana, cap altra. És a dir: obviant la llengua pròpia de Catalunya, una llengua de mil anys, i prohibida en tantes èpoques històriques.

La recuperació de la nostra pròpia llengua i referents culturals va ser un treball que cadascú va haver de realitzar amb esforç i pel seu propi compte. Vam aprendre a llegir i a escriure en català de manera autodidacta. Alguns mai no s’han recuperat d’aquesta pèrdua, i els seus referents culturals, històrics, artístics i literaris, són únicament els propis de la cultura castellana.

Era el propòsit. Per desgràcia, hi ha molts exemples d’aquesta actitud golafre, tirànica, depredadora, anhiladora. Recordo que en la meva bona fe, al principi dels anys 90 vaig parlar de la poeta Marina Tsvietàieva a l’Elvyra, la meva amiga lituana. Tsvietàieva havia estat purgada pel règim estalinista. En aquell moment la meva amiga tot just s’havia convertit en ciutadana de la recuperada república bàltica de Lituània. L’Elvyra em va mirar amb cara trista i em va dir: Per desenes d’anys hem estat russificats a la força, hem patit una mena de purga de la nostra llengua i la nostra cultura. Tsvietàieva fa compassió, és clar, però nosaltres també hem estat víctimes d’un sistema que volia eliminar la nostra personalitat col.lectiva.

Pascal Plisson, director de cinema i documentals, autor de la pel.lícula Camino a la escuela, explica que en una de les seves expedicions va viure un temps entre els pobles nòmades del Gran Nord de Sibèria. Als infants se’ls separava dels seus pares i se’ls enviava a internats russos amb la idea de russificar-los fins a la mèdul.la. Quan tornaven ja no parlaven la llengua del lloc, de manera que no es podien comunicar amb la família. Alguns pares, desesperats, se suïcidaven. Com sol passar en la història, acabem eliminant una cultura per quedar-nos-en les riqueses. Ah, és clar. Una experiència traumàtica semblant la va viure Gertrude Bonnin, de nom indi Zitkala-Sa. Aquesta escriptora explica al seu llibre Recuerdos de una índia sioux (Erasmus Ediciones) que va ser literalment arrencada de la falda de la seva mare per dur-la a un internat a centenars de quilòmetres del seu poblat. Va patir molt perquè era conscient del que estava passant. D’aquella ferida oberta en la seva ànima en va néixer una mestra índia per a nens indis, i uns escrits que recuperen la cultura de la seva nació lakota.

La nostra ànima catalana va ser a punt de ser aniquilada. Com que som conscients del que això significa, d’aquí ve que siguem respectuosos amb les altres llengües, que no en neguem cap ni una, alhora que oferim la nostra perquè sigui vehicle d’inclusió per a tots els qui habitin en aquest país. Molts ja s’han empeltat d’aquest arbre que ens aixopluga, és el natural! En una conversa amb una guia cubana, aquesta em va dir que els seus avantpassats, negres arrencats de les terres de Nigèria, s’havien empeltat fermament en la terra cubana, hi havien compromès l’ànima. És el que acaba passant, o el que hauria d’acabar passant, per tal que no s’esdevingui una altra tragèdia: el desarrelament que en aquests moments s’està donant entre alguns membres de les noves generacions d’europeus, amb orígens diferents dels països on viuen i on la majoria han nascut. Aquí, es digui el que es digui, sempre s’ha invitat a tothom a comprometre’s amb la terra que han escollit per a viure-hi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’abril de 2015)

dilluns, 6 d’abril del 2015

Mona de Pasqua 2015

Sí, aquesta mona de Pasqua és tan maca per fora com bona de gust... Per edat, nosaltres ja no tenim padrins que ens regalin la mona. Ens la van obsequiar la meva filla Cristina i el seu company Rubén, la va fer ell. No duu els ous tradicionals ni les joguines tan apreciades per la mainada. Hi ha una senyera. En el detall hi llegim un missatge: l'estima per Catalunya i el desig d'una resurrecció, la seva primavera.
Que tingueu un bon dilluns de Pasqua!

dijous, 2 d’abril del 2015

Un capellà secularitzat i espirituals sense religió


Els qui hem passat la ratlla de la seixantena, hem viscut temps d’una gran densitat en tants camps culturals, i això que estàvem encerclats per una dictadura sinistra. Llavors la cultura tenia aura: crèiem que la cultura podia salvaguardar els humans de la ignorància i la barbàrie, ja que a l’una li segueix l’altra.

No parlo del consum de cultura, sinó d’exercici, de vivència de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la vivència de l’espiritualitat i les seves formalitzacions religioses són cultura, formen part de les ciències humanes. L’estudi de les religions il.lumina de manera molt aprofundida la realitat humana.  

Moltes coses estaven canviant, en els meus anys joves, com diu la cançó de Bob Dylan. També en el sí de l’Església catòlica hi va haver un gran moviment contestatari: el Concili Vaticà II, que va constituir-se en una finestra oberta per on albirar el paisatge que ja s’estava vivint: una regeneració del cos eclesial (que som tots els batejats, és clar), una primavera del missatge evangèlic, una posada en escena d’una nova cultura: la del segle XX, que per primera vegada a la vida coincidia amb una cultura ambient oberta a l’ecumenisme i noves formes d’espiritualitat.

Catalunya, sempre pionera, va tenir un bon grapat de capellans que van encarnar aquest esperit auroral. Però van topar amb el clericalisme de l’Església i això va donar lloc a la seva secularització. Els canvis que s’albiraven no van respondre a un fet tan elemental en altres confessions religioses com és que els capellans es puguin casar (i encara estem així). Alguns d’aquests capellans van decidir penjar la sotana, però no pas la vocació de vida evangèlica, que han seguit mantenint. Un d’aquests capellans va ser Josep Poca i Gaia (1940), que acaba de publicar un llibre testimonial: Un capellà gens clerical, un polític gens polític (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En aquest llibre de memòries de la trajectòria de Josep Poca que, com a capellà secularitzat ha exercit com a editor i com a polític, hi ha el retrat de grup de tota una època de la nostra història, de tota aquella gent que, mercès a la nostra vinculació amb la parròquia i amb els grups d’escoltisme que s’hi aixoplugaven, hem viscut en directe aquest aggiornamento de l’Església que no ho va ser més que en els canvis en la litúrgia i l’apertura al diàleg interreligiós. Nosaltres van viure amb normalitat la secularització de capellans. En la meva parròquia es va donar el mateix cas: mossèn Pere, el consiliari del meu grup escolta, es va casar amb la germana d’una amiga meva.
Forma part de la nostra cultura oberta i holística que Josep Poca, pare de família i amb dues nétes, encara es consideri prevere i es mantingui fidel a la fe cristiana, com també forma part de la nostra cultura inclusiva i de respecte per la pluralitat conviure amb una realitat creixent: la gent espiritual sense religió. A Espirituals sense religió (Fragmenta Editorial), de Laia de Ahumada, es pot llegir un recull d’entrevistes interessantíssimes a diverses persones, algunes bastant conegudes pel gran públic (d’altres no tant), com Lídia Pujol, Carles Duarte, Agustí Pániker, Teresa Guardans, Jordi Pigem. Totes tenen en comú una vivència de l’espiritualitat com una experiència personal, sovint en la frontera de les estructures religioses, que en el nostre àmbit religiós i cultural és majoritàriament el de l’Església catòlica. Aquests dos llibres, oportuns per llegir en aquests propers dies de Setmana Santa i Pasqua, són testimonis de l’espiritualitat i la religió enteses com una vivència de la transcendència, l’ànima de l’edifici cultural i civilitzador que els humans som capaços d’aixecar en ares del nostre impuls vers l’infinit, Déu per als creients, amb religió o sense.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’abril de 2015. A la imatge, la posta de sol que vaig fotografiar al jardí de casa dilluns 30 de març de 2015)

dissabte, 28 de març del 2015

Teresa de Jesús i l'escriptura

Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies. 

Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors, atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila. Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!

Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.

Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.

Com a escriptora té el do privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè és intensament humana, va escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel de Cabanyes).

Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per expressar l’inexpressable. En el seu llibre La lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible. Per això necessitem l’art, la música, la literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.

Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions). Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i allò observat. 

Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional. Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la seva amistat amb Crist.

A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.

No és que “Déu” sigui un mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.     

Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.

Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert, perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània, inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva famosa frase Dios anda entre pucheros). Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració, humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.


*El filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)


divendres, 27 de març del 2015

Freud, monoteisme, antisemitisme


De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

dijous, 26 de març del 2015

Presentació del CD Pels racons de la meva nit, de Salvador Pané

Ahir nit es va presentar Pels racons de la meva nit, un CD doble amb composicions musicals de Salvador Pané, inspirats en poemes de, entre altres poetes, Eduard Miró, Marta Pérez, Jordi Pàmias, Eva Pellicer, Vicenç Llorca i jo mateixa. Aquest treball discogràfic està encapçalat per unes paraules de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que situa i valora aquest treball creatiu com a pont no només entre la música i la literatura sinó també entre cultures (els poemes han estat traduïts a l'anglès per a poder ser interpretats fora de les nostres fronteres), ja que Salvador Pané, doctor en ciències químiques, treballa com a investigador a la ETH Zürich (Suïssa) en el camp de la microrobòtica biomèdica. Com a músic, va iniciar els seus estudis als 12 anys, en l'especialitat de piano, i on es troba millor Salvador Pané és interpretant (i cantant) les seves composicions. Els qui heu passat per aquesta experiència d'escoltar un poema vostre musicat amb l'alt nivell musical d'algú com Salvador Pané, sabreu de què parlo, de quina emoció intensa parlo. En aquest doble CD de Salvador Pané hi dues precioses peces musicals dedicades a dos poemes meus, Amor que descansa i La casa és de pedra.
(Malauradament, la Dra. Laura Borràs no va poder assistir a aquesta presentació a causa del dol oficial decretat a causa de l'accident aeri als Alps francesos, en el qual van morir 150 persones, entre les quals molts catalans, molta gent propera). 

dimarts, 24 de març del 2015

Què és la literatura


Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 




dilluns, 23 de març del 2015

Xuan Bello i les coses boniques


Acabo de llegir un llibre excel.lent que recomano: Unes quantes coses boniques (Adesiara), de Xuan Bello. L’escriptor Xuan Bello, nascut a Paniceiros l’any 1965 (així, doncs, aquest any compleix cinquanta anys), és l’autor més destacat de les lletres asturianes. La traducció al català de les coses boniques que ens reporta Xuan Bello amb el seu asturià (els accents de les llengües sempre són diversos) ens l’ofereix Jordi Raventós, que també va traduir al català Història universal de Paniceiros i La neu i altres complements circumstancials, llibres publicats també a Adesiara.
    
La felicitat és una cosa abstracta, i, per tant, indefinible; però les coses que donen felicitat són concretes, molt concretes, i es poden explicar, tot i que, atenció, no és fàcil. Però tenim al davant un escriptor que no només sap captar-les, les coses boniques, sinó que també les escriu amb un ofici magistral, comparable, posem per cas, amb l’execució d’una dificilíssima peça de violí, i que, no obstant això, s’escolta com el cant d’una merla en un capvespre de juny.

I quines són, les coses boniques? Xuan Bello sap trobar-les fins i tot en la contemplació de la molsa damunt d’una pedra, o en la fressa que fa l’aire quan passa per un carrer estret, o en la impressió de ser dalt d’unes escales i observar la perspectiva d’una plaça. Ah, és clar, direu: Xuan Bello té ànima de poeta. Sí, és això. Bello viu aquesta altra vida que és l’art.

L’art és imaginació i és somni, però també és memòria. Per això l’escriptor és conscient que a ell l’ha fet no només la seva experiència sinó també els llibres que ha llegit, fins al punt d’escriure: Si imagino l’infern, no penso en flamarades ni en calderes ni en càstigs més o menys refinats i cruels: penso en un món sense llibres, un món en què tot el que s’escrigui es faci sobre el pergamí de l’oblit. L’home és un ésser que somia, que llegeix si més no el llibre de la seva memòria i de la seva ànima.

No cal que ens agafem al peu de la lletra aquesta frase, és a dir, als llibres com a objecte, com a bellesa palpable: poden ser llibres digitals. Però cal que siguin llibres escrits per homes i dones que llegeixin en la seva memòria i en els batecs de la seva ànima.

En una illa deserta, Xuan Bello no estaria gaire temps sense llibres. Començaria per escriure’n un mentalment fins a trobar la millor manera de concretar-lo en tauletes de fang o de fusta, o en grans fulles d’arbre. Tot per la pura necessitat de donar testimoni de les coses boniques, que no necessàriament són grans coses, sinó coses sentides fins al moll de l’os, coses que deixen petja. Els viatges, per exemple, encara que només sigui anar a les fonts del riu del poble i tornar-ne batejat fins al punt de convertir aquest riu de la seva infantesa en un riu universal. Això ha fet sempre la gran literatura: els grans autors ens porten el Tíber o el Ganges al costat de casa, ens els fan familiars.

La literatura anostra tant indrets propers com llunyans, així com fa veïnes les coses boniques que ho són perquè són plenes de vida multiplicada: vida, experiència transformada en art. El cavaller Petrarca, després d’haver enaltit Laura, i potser pel dolor que li causava aquest amor pel fet de ser capellà, fa per oblidar l’estimada. Però resulta que nosaltres, a través dels versos del Petrarca, encara no hem oblidat aquesta dama, com diu Xuan Bello: ¿Com va poder Petrarca oblidar Laura, ell que la va conèixer, i nosaltres, que no la coneixem, la recordem tant? I és que les coses belles són difícils d’oblidar quan se’ns presenten com a vida crescuda a través de l’amor i il.luminada per la llum de l’art.

(article publicat a l’Eix Diari, 19 de març de 2015)

dissabte, 21 de març del 2015

Dia Mundial de la Poesia

Avui, el primer dia de la Primavera, celebrem el Dia Mundial de la Poesia. Ho celebro amb la publicació d'un poema recent, escrit aquest febrer passat: Estampa infantil


En la mà del Pare la meva mà,
la Mare ens acomiada des del balcó.
Com n’és de menuda, la meva filla.
Només tinc dos anys.

A l’esquena, la muntanya del Tibidabo.
Davant hi ha el mar que encara no veig.
La bufanda al coll,
l’abric amb quatre botons cordats,
les sabates de xarol, els mitjons blancs.

Com n’és de menuda la meva filla.
Només tinc dos anys.
La Mare és al balcó.
La meva mà en la mà del Pare.