De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus
Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que
les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som
en el temps del fast food
generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el
primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de
concentració.
S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après,
en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que
sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no
és el fruit d’un pensament preconcebut.
Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la
psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a
més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat
fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes
com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que
ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat
tan mortíferes.
El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell
mateix va inventar, és el llibre Moisès i
la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la
seva època de formació, Alguns anys
després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran
psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els
únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus
polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans
de la nostra Guerra Civil.
Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de
l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc,
fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que
amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut
de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a
Viena, on va viure gairebé tota la vida.
Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora
del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves
investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a
la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès
l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva
família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del
nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!
Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud
va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient
(col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la
gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit.
Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions
tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia
salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.
I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes,
s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La
vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els
absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim
experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com
a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 27 de març de 2015)
