Què és la literatura

Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 

Cosmologies familiars

Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria, doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la nostra existència.

Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.

La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog, antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions familiars.

 En els grups o cosmologies familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho. D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).

Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit (potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.

Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de ‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens, només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva bonesa irradia en la família.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)

Gilbert Durand

Nascut l’any 1921, el passat 7 de desembre va morir Gilbert Durand, antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès. Autor del famós llibre L’imagination Symbolique, publicat per primera vegada a París l’any 1964, cal vincular la seva obra teòrica al Cercle Eranos. Així, doncs, marcat per les investigacions de qui ell sempre va considerar els seus mestres: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Gaston Bachelard i Henry Corbin, l’any 1966 Gilbert Durand va fundar a l’Université de Grenoble el Centre de Recherches sur l’Imaginaire, sembrant pels cinc continents més d’una seixantena de laboratoris de recerca sobre l’imaginari. Sota la direcció d’Henry Corbin, va ser també vicepresident de l’Université Saint Jean de Jérusalem. Dedicat precisament a Henry Corbin, l’any 2002 Durand  va publicar un altre llibre cabdal en aquest camp d’investigació: Les Grands Mythes Fondateurs de la Franc-maçonnerie.

Gilbert Durand va tenir molts deixebles. Així, l’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat Massmann, un d’aquests seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la Universitat de Barcelona.

A rel de la mort del mestre Gilbert Durand, escriu Alain Verjat: Gilbert Durand era filòsof, sociòleg, antropòleg, literat, expert en pintura de tots els segles, profund coneixedor de la música i especialment de l’obra de Wagner; si estiguéssim en el segle XVI, diria que era un humanista; en el XVII, un “honnête homme”, en el XVIII, un “filòsof il·lustrat”; un pou de ciència obert a tot, curiòs de tot, amic de físics quàntics, de psicoanalistes, de biòlegs o de matemàtics com René Thom. Aquesta ment privilegiada, universalista, que hagués pogut dominar el món universitari de la segona meitat del segle XX, va rebutjar la brillant carrera a la que podia pretendre de la mateixa manera que rebutjava els compromisos politico-acadèmics; va ser fidel a les seves muntanyes, a l’universitat de Grenoble com va ser fidel als centenars d’amics i milers de seguidors, que tenia arreu del món. Perquè era un home generós. La majoria dels grans savis són malhumorats i gelosos dels seus coneixements. Però els molt grans, no.
Gilbert Durand ho regalava tot: el seu somriure, des del primer moment, els seus coneixements, i per poc la seva vida, quan es tractava de resistir a l’invasor nazi. A nosaltres, els seus lectors espanyols, ens va regalar, cada vegada que li ho demanàrem, els drets de traducció de les seves obres, per tal de facilitar-ne la publicació per part d’editors que podien desconfiar. Aquesta generositat és molt important. Però és molt més encara el que ens va ensenyar. Per fer-ho curt: ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Tant de bó que les seves lliçons, tan profundes i tan enriquidores, siguin llavor fecunda per les generacions que ens seguiran.”

Tant de bo. Mentrestant recordem Gilbert Durand quan es refereix a les característiques del símbol: La virtut essencial del símbol és assegurar la presència de la transcendència en el sí del misteri personal. En efecte: el símbol, llenguatge amb què ens parla l’esperit, no té un sol significat sinó que per a cadascú se’n revela un de significatiu per a cadascú. D’aquí ve que les ortodòxies més dogmàtiques, ja siguin religioses o científiques, temin aquesta virtut, com saben molt bé espirituals, místics i fins i tot alguns poetes de tots els temps.

(publicat a L'Eco de Sitges, 21 de desembre de 2012)