Acabo de llegir un llibre excel.lent que recomano: Unes quantes coses boniques (Adesiara), de Xuan Bello. L’escriptor
Xuan Bello, nascut a Paniceiros l’any 1965 (així, doncs, aquest any compleix
cinquanta anys), és l’autor més destacat de les lletres asturianes. La
traducció al català de les coses boniques que ens reporta Xuan Bello amb el seu
asturià (els accents de les llengües sempre són diversos) ens l’ofereix Jordi
Raventós, que també va traduir al català Història
universal de Paniceiros i La neu i
altres complements circumstancials, llibres publicats també a Adesiara.
La felicitat és una cosa abstracta, i, per tant, indefinible; però les
coses que donen felicitat són concretes, molt concretes, i es poden explicar,
tot i que, atenció, no és fàcil. Però tenim al davant un escriptor que no només
sap captar-les, les coses boniques, sinó que també les escriu amb un ofici
magistral, comparable, posem per cas, amb l’execució d’una dificilíssima peça de
violí, i que, no obstant això, s’escolta com el cant d’una merla en un
capvespre de juny.
I quines són, les coses boniques? Xuan Bello sap trobar-les fins i tot en
la contemplació de la molsa damunt d’una pedra, o en la fressa que fa l’aire
quan passa per un carrer estret, o en la impressió de ser dalt d’unes escales i
observar la perspectiva d’una plaça. Ah, és clar, direu: Xuan Bello té ànima de
poeta. Sí, és això. Bello viu aquesta altra vida que és l’art.
L’art és imaginació i és somni, però també és memòria. Per això l’escriptor
és conscient que a ell l’ha fet no només la seva experiència sinó també els
llibres que ha llegit, fins al punt d’escriure: Si imagino l’infern, no penso en flamarades ni en calderes ni en
càstigs més o menys refinats i cruels: penso en un món sense llibres, un món en
què tot el que s’escrigui es faci sobre el pergamí de l’oblit. L’home és un
ésser que somia, que llegeix si més no el llibre de la seva memòria i de la
seva ànima.
No cal que ens agafem al peu de la lletra aquesta frase, és a dir, als llibres com a objecte, com a
bellesa palpable: poden ser llibres digitals. Però cal que siguin llibres
escrits per homes i dones que llegeixin en la seva memòria i en els batecs de
la seva ànima.
En una illa deserta, Xuan Bello no estaria gaire temps sense llibres.
Començaria per escriure’n un mentalment fins a trobar la millor manera de
concretar-lo en tauletes de fang o de fusta, o en grans fulles d’arbre. Tot per
la pura necessitat de donar testimoni de les coses boniques, que no
necessàriament són grans coses, sinó coses sentides fins al moll de l’os, coses
que deixen petja. Els viatges, per exemple, encara que només sigui anar a les
fonts del riu del poble i tornar-ne batejat fins al punt de convertir aquest
riu de la seva infantesa en un riu universal. Això ha fet sempre la gran
literatura: els grans autors ens porten el Tíber o el Ganges al costat de casa,
ens els fan familiars.
La literatura anostra tant indrets propers com llunyans, així com fa veïnes
les coses boniques que ho són perquè són plenes de vida multiplicada: vida,
experiència transformada en art. El cavaller Petrarca, després d’haver enaltit
Laura, i potser pel dolor que li causava aquest amor pel fet de ser capellà, fa
per oblidar l’estimada. Però resulta que nosaltres, a través dels versos del
Petrarca, encara no hem oblidat aquesta dama, com diu Xuan Bello: ¿Com va poder Petrarca oblidar Laura, ell
que la va conèixer, i nosaltres, que no la coneixem, la recordem tant? I és
que les coses belles són difícils d’oblidar quan se’ns presenten com a vida
crescuda a través de l’amor i il.luminada per la llum de l’art.
(article publicat a l’Eix Diari, 19 de març de 2015)
