Pensaments solts

La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

En estat d'amor

En estat d’amor estem en sintonia harmònica amb nosaltres mateixos i, per tant, també amb els altres i amb l’entorn. Quan una colla d’ímputs negatius ens treu d’aquest estat d’amor, experimentem malestar. L’amor, el veritable, és una emoció intel.ligent que no només ens proporciona benestar sinó també lucidesa.

La gran obra

Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.

(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)

Seducció de la ciència

La ciència té en mi un gran poder seductor. Tant com la filosofia, la mística o la poesia. I és que tot és el mateix, només que cada àrea explica això que anomenem realitat amb un llenguatge propi. Per exemple: taquions* accelerats a través del cervell poden ‘recordar’ esdeveniments passats que apareixen com a imatges virtuals o vols de la imaginació. Pura física (quàntica) i pura poesia per definir una part del que som: memòria, encara que no estigui localitzada enlloc!

*Partícula subatòmica hipotètica que es mou de manera més ràpida que la llum. 

(a la imatge, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera)

Pecat original

Sembla que sempre arriba un moment en què es fa necessari obrir les portes d’allò ocult de la nostra existència. Sobretot quan es percep que la vida no s’allargarà gaire i de manera lúcida es decideix alleugerir l’equipatge de cara al viatge definitiu. Així, en l’atalaia que li atorga el temps de vellesa, comença el seu relat la protagonista de Pecat original (Plataforma), de Maria Helena Feliu. El relat és la reconstrucció novel.lada d’una experiència dràmatica viscuda en primera persona: la de filla il.legítima en una època com la de la Guerra Civil i la de la llarga postguerra, mentalment tan gris i moralment tan restrictiva.

El relat és estremidor i molt vàlid quant a testimoni d’un drama personal en el qual incideixen, i molt, la repressió ambient, el pes de les convencions socials i les estretors econòmiques. Amb tot, en la vida de la nena Irene (nom figurat de Maria Helena) s’acaben imposant l’afecte incondicional de la família d’acollida i les seves pròpies ganes de viure i de fer-se un lloc al món. La prova és la trajectòria de Maria Helena Feliu, casada i mare de quatre fills, llicenciada en Filosofia i Psicologia clínica, membre fundador del Gabinet Col.lectiu Galton i autora de llibres sobre conflictes de parella.

La tria acadèmica i professional de Maria Helena Feliu no sembla aliena a les preocupacions metafísiques que una història personal com la d’ella deuen haver provocat. Som fills dels nostres pares, tot i que a vegades no siguin aquests pares qui tinguin cura de nosaltres, com en el cas de l’autora de Pecat original. La relació amb la família d’acollida, base importantíssima en la seva educació emocional, és explicada amb tot detall per Feliu, així com la inclusió de la presència intermitent d’uns visitants, una ‘senyoreta’ i un ‘senyor’, que van resultar ser els seus pares biològics.

A la història, per ella mateixa colpidora, s’hi ha afegit ara l’apertura d’un misteri que Maria Helena Feliu no havia desvetllat al llibre per respecte i consideració als seus progenitors pels quals no mostra ressentiment malgrat l’abandó. Després de la publicació dels Dietaris d’aquell gran intel.lectual que va ser Joan Estelrich, hem sabut que Maria Helena Feliu era el fruit de la relació sentimental que va mantenir durant molts anys amb l’escriptora Paulina Pi de la Serra. Joan Estelrich estava casat i tenia fills. Paulina Pi de la Serra provenia d’una família molt conservadora de Terrassa, la qual cosa la va constrenyir a no voler admetre mai de cara a la família ni de cara a la societat que l’envoltava, i en la qual va incidir molt intel.lectualment, l’existència de Maria Helena.

En la narració per capítols de Maria Helena Feliu s’hi intercalen un seguit de cartes dels seus pares a ella, que podem imaginar molt properes a les que probablement es van escriure, sobretot mentre el pare va ser viu. La relació epistolar amb la mare és molt més escassa, llevat d’un capítol al final del llibre on hi figuren les anotacions d’un suposat o real diari de la mare, en el qual explica la història de la seva relació amb el pare i amb ella, si bé de forma molt sintètica i des de la seva òptica. Així ens trobem que Pecat original és un relat coral, elaborat de manera inclusiva per part de la narradora. I és que, del dret o del revès, en la psique de tota persona hi ha la petja indeleble de la parella primordial que ens ha donat la vida, hagin fet aquest paper millor o pitjor. En aquest cas, em sembla veure que davant la necessitat d’integrar de manera harmònica aquestes figures en el nostre relat íntim, es busqui, com fa Maria Helena Feliu, una manera salvífica de fer-ho, i de la qual la literatura en resulta un camí excel.lent.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de maig de 2013. A la imatge, un fragment de la portada del llibre)

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

El crim del soldat

Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)

Wert i l'obscurantisme

La llei Wert, d’altra banda tan bel.ligerant amb la cultura i la llengua catalana, és un atemptat contra el necessari coneixement per a considerar-nos civilitzats. Remeto els lectors a una carta enviada des de Palma de Mallorca a La Vanguardia (18 de maig de 2013) per part de la professora de filosofia Eva Navarro Martínez. Al final de l’article diu, literalment: Ver el mundo sin la percepción de la filosofia es sinónimo de padecer una miopía mental. Desde luego, en España no saldremos del oscurantismo sólo con traducir al inglés la ignorancia que padecemos. Amb propietat, la professora Navarro parla en present: la ignorància que patim. És clar. Perquè, llevat d’un tant per cent no gaire gran, no tinc la impressió que mai hàgim sortit de l’obscurantisme, i ara encara ens volen fer anar més lluny en aquest camí del qual hem de buscar una drecera urgent!

Mandala

El mandala és femení, escriu Carl Gustav Jung. Correspon a la rosa occidental en la qual està assegut el Rei de la Glòria, sovint sobre una base formada pels quatre evangelistes, que es corresponen als quatre punts cardinals. La flor del lotus, la figura de la qual sovint s'empra per a dibuixar mandales, és la seu del naixement dels déus. El naixement dels déus no es correspon a l'infantament en cadascú de nosaltres de la nostra part divina? Digueu-li Bondat, Bellesa, Saviesa.

(a la imatge, un mandala tibetà)

Surreal o real?

La pintora Remedios Varo va ser una de les dones artistes que van ser admeses a l’exclusiu grup dels surrealistes francesos capitanejat per André Breton. La seva obra, de factura realista, és a dir, figurativa, ens interroga amb la seva aura de misteri. Remedios Varo, nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir l’any 1963 a Mèxic D.F., on la seva obra és molt celebrada. Enguany es commemoren els 50 anys de la seva mort.

De tots els indrets que Remedios Varo podia haver escollit per al seu exili des de l’any 1942 (la guerra va foragitar d’Europa tants creadors i intel.lectuals de mèrit!), Mèxic sembla fet exprès per acollir, sense estranyesa, el seu art. Una ullada a la imatgeria popular mexicana ens convoca a considerar-lo com una expressió del màgic en el surrealisme. Per aquest motiu, l’artista mexicana Frida Kahlo va ser titllada de surrealista per André Breton. Frida Kahlo no era, però, surrealista de forma adjectiva com pretenien els surrealistes, sinó de forma substantiva, és a dir, genuïna. Com la mateixa Remedios Varo.

Hi ha una pintura de Varo que, com tantes de les seves obres, pot ser vista com la imatge d’un somni, o com una figuració mental en la vigília, o com una imatge d’una pel.lícula d’època indefinida, o com una figura que explica una condició real, si bé utilitzant un llenguatge per a ser interpretat a base d’analogies. En aquesta pintura es veu una dona amb una daga enorme clavada a l’esquena. Situada d’esquena a l’espectador, aquesta figura femenina està lligada amb unes cadenes a una columna d’una sala hipòstila amb el terra d’escaquer com per indicar la dualitat amb què es presenta la realitat. Els núvols que floten entre columnes sembla que vulguin donar al quadre un aire paisatgístic, tot i que aquesta pintura respira una atmosfera d’interior. Les metàfores presents en aquesta imatge pictòrica poden tenir una lectura personal, subjectiva, referida al fet de ser apunyalats per l’esquena, i una altra de general referida a la subjecció per qüestió de gènere. Però aquestes imatges, com totes les de Remedios Varo, conviden a anar més enllà en la interpretació. Aquest quadre sembla una transposició de l’episodi de la flagel.lació de Jesús. Remedios Varo sovint canvia el valor d’unes imatges per unes altres, modificant així el discurs convencional. Aquí el flagel.lat és una dona, i potser ella mateixa.        

A Remedios Varo i Uranga. L’encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès (Arola editors), una important aportació intel.lectual a l’estudi sobre l’art, sobretot dibuixístic, de Remedios Varo, la seva autora, la pintora i doctora en Belles Arts Eva Cortès i Giner (1967) escriu que en l’obra de Varo hi ha molt d’autobiogràfic. Com en Kahlo. Com en tantes de les obres, plàstiques o literàries, realitzades per dones. I és que les dones a poc a poc han anat passant de ser objectes inspiradors de la pintura o de la literatura per esdevenir, i ha estat necessari que així fos, elles mateixes subjectes d’art. No hi ha dubte, per exemple, de l’entramat autobiogràfic que compon l’obra literària de Marguerite Yourcenar o la de Mercè Rodoreda, i això sense perdre ni un bri d’universalitat.

Universals, arquetípiques, són moltes de les imatges de la pintura i dels dibuixos de Varo, com ara el llenç on es veu una població-muralla que s’enrotlla en espiral; o com ara els personatges-ocell d’alguns dels seus dibuixos. Varo va crear de forma genial imatges fora de l’establert, i que tanmateix reflecteixen amb gran precisió formal ‘realitats’ somniades o imaginades, com també va fer aquell surrealista avant la lettre que va ser Hieronymus Bosch, o el més poètic Odile Redon, un exemple més proper en el temps d’aquesta tendència a expressar, de forma visionària, el món de la metafísica. Hi ha prou motius, doncs, perquè la personalitat artística de Remedios Varo tingui un lloc ben destacat en la història de l’art universal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de maig de 2013. A la imatge una pintura de Remedios Varo)

Començar

Cada dia és com una fulla en blanc. Sí, ja sé que quan ens llevem venim d'un temps passat, d'una història, i que som com una casa que costosament s'enlaira maó a maó. Però també som com una fulla en blanc on redirmir-nos de les pedres del camí, de les parets enrunades, dels vidres trencats. 

Canvi de lògica

Hi ha una visió perversa entre el deute de moltes famílies (hipoteca de la casa on viuen) i el que ara el ‘sistema’ en diu culpa per haver-se endeutat, quan es veu fins a quin punt ens han abocat a endeutar-nos en benefici del ‘sistema’. Un exemple: a principis dels anys vuitanta va desaparèixer gairebé d’un dia per l’altre l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona. Al mateix moment s’abaratia el lloguer del diner, és a dir, el crèdit…, començant així la bombolla, immobiliària, però també financera a base d’especulació borsària (un casino, si em permeteu), que ens ha dut fins aquí. És clar que hi ha gent beneita que gasta el que no té. Però és una minoria. Però interessa fer culpable a la gent. Un sistema antic, però efectiu. Perquè hi ha una relació cultural (bíblica) entre la paraula deute i culpa. En alemany per dir deute i culpa s’utilitza la mateixa paraula, schuld, com posa de manifest Jordi Pigem al seu llibre de lectura molt recomanable La nueva realidad (Kairós). A partir d’aquí es poden fer totes les lectures que es vulguin, tan concretes com simbòliques. La solució? Intentar trencar aquesta lògica. I és que situar-se en la nova realitat, tan necessària, passarà per canviar la vella lògica.   

Harmonia

La paraula harmonia procedeix del grec harmos, que vol dir “unió”. Quan estem en disposició de ressonar amb alguna cosa, estem oferint-nos a nosaltres mateixos en harmonia amb aquesta cosa. L’experiència (interior) d’aquesta harmonia és una experiència del nostre ésser fonamental… que comprèn el jo però és més que el jo.

El Capricho

Hem estat uns dies a Madrid. Aprofitant que allà era festa, el dia 2 de maig vam visitar el parc El Capricho, només visitable les festes. Com l'artista japonés que es va perdre en el seu quadre, jo també em vaig perdre en imatges com aquesta capturada per la meva càmera de butxaca... El parc va ser creat al segle XVIII per la comtessa-duquessa de Benavente. Goya el va utilitzar en més d'una de les seves pintures alegres i acolorides. Tot el parc feia olor de primavera, amb els seus lilàs florits.

Secret i sentit de la vida

Sempre s’hereta un secret que cal interpretar, escriu el pensador Jacques Derrida. La frase pot interpelar-nos de dues maneres: en l’àmbit del personal més estricte i en l’àmbit de l’universal, és a dir, en tot allò que no ens és aliè humanament parlant. En l’àmbit del personal ens podem trobar amb l’herència d’un secret que, sense saber-ho, ens condiciona la vida. I si mirem més enllà també podem veure que som fills del gran secret de la creació que fa que, generació darrere generació, ens preguntem d’on venim i cap a on anem i quin sentit té la nostra vida… Responem al gran secret amb la nostra petita vida si aprenem a respondre, la qual cosa no és fàcil, gens fàcil. Però és en aquesta dificultat en la resposta personal on cadascú troba el sentit de la seva vida.

Cal.ligrafia

Els ginys tecnològics estan canviant grans i petites coses que fins ara ens eren quotidianes. A penes escrivim a mà, per exemple. En temps antics la cal.ligrafia era un art, sobretot en cultures com l’àrab, on el traç de la lletra manifesta la sacralitat de la Paraula… Com alguns de vosaltres ja sabeu, vaig estudiar grafologia i vaig aprendre allò que en realitat és de sentit comú: qui escriu són els moviments del cervell, la mà és l’instrument. Tot això m’ha vingut al cap perquè estic llegint un llibre preciós i molt recomanable, Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara). En un fragment dels seus poemes, la poeta andalusina Safia bint Abdal.lah, contesta a una senyora que troba defectes a la seva cal.ligrafia:

A qui la lletra em critica, li he dit: “Posa’t fre!,

ara em veuràs enfilar les perles de les meves línies.”

He encomanat a la mà que brodi la cal.ligrafia…

Contenteu-vos els qui aquí em llegiu a imaginar la meva lletra, que, amb el temps, s’ha anat modificant per a millor, em sembla, ja que cada vegada s’inclina més cap a la dreta (no penseu malament). I és que en l’espai del paper, quan la lletra s’inclina cap a la dreta vol dir que qui escriu (almenys en aquest moment) es projecta des de dins cap enfora...

(a la imatge, una cal.ligrafia on el cal.lígraf, Salah al-Moussawy, desitja bon any a tothom. Vaig comprar aquesta postal a Còrdova)

Escriure com llegir

Hem assistit a la tradicional festa de sant Jordi. És una festa catalana tan càlida, amb el regal de la rosa, i culta, amb el regal de llibres. Una festa que té lloc en plena floració de la natura que invita també a la regeneració de l’ànima. Els bons llibres en són una eina formidable.

Alguns anys per sant Jordi estreno llibre. Davant d’aquest fet, a vegades els lectors, però també escriptors que comencen, em fan preguntes com ara aquestes: Com escrius? O, com s’ha d’escriure? Benvolguts, els dic, les respostes són tan difícils. Tant que només poden respondre’s de la forma més senzilla, i que per part meva ho condenso en una sola frase: Escric com llegeixo, tot recordant un llibre de Joan Triadú que ell, com a crític literari, va titular Llegir com escriure.

Sovint hi ha una relació directa entre els gustos lectors i el que alguns escriptors escrivim. Escric el que m’interessaria llegir, i escriure-ho és una exploració d’aquest interès. Escric el que escric perquè aquest exercici m’incita a pensar, em desvetlla el que mig sé, però més encara em fa veure el que no sé. El fet d’escriure fa emergir aquest treball intern al paper o a la pantalla de l’ordinador.

Per aquest motiu, una de les coses que més m’agrada del fet d’escriure és la sorpresa. Mai no sé com acabarà res del que escric, de la mateixa manera que no sé com acabarà la meva vida. Escriure és una activitat tan interior com el pensament. I, no obstant això, un cop l’escriptura ha pres cos es vessa en els altres, és dels lectors. Tant és així que, al cap de poc, oblido el que he escrit, veient d’aquesta manera com he estat vehicle d’alguna cosa que pressento que és més enllà del jo personal i que es confon amb Tu genèric, o existència sencera.

Entenc l’escriptura literària com un fet sorgit de la lliure voluntat. Per tant, servint-me de la gramàtica, una eina ben útil per donar forma al text, no paro, però, gens d’esment en aquells trucs que diuen que atrapen el lector. Defujo aquesta pràctica, que em sembla una mica masculina per allò de caçar. Em trobo millor en el terreny de l’hospitalitat, de la invitació als lectors de caminar una estona amb mi, si volen. Crec que un llibre és com un viatge que invita a recòrrer camins inesperats amb la llibertat que dóna deixar les fronteres obertes. Una imatge que podria explicar aquest meu sentiment és l’angunia que em fa veure ocells dissecats o papallones clavades amb una agulla. Per a mi un llibre és un ésser viu, un ésser amb la seva respiració, i així és com el tracto.

Escric com llegeixo de la mateixa manera que respiro: amb la consciència que escriure i llegir és una forma de vida. Per aquest motiu tinc tan de respecte per l’escriptura i la lectura i, al mateix temps, hi tinc tanta intimitat. Escolto consells, però en última instància escolto la veu interna. Si hi ha una cosa que no seré mai és un altre escriptor. Així, doncs, em dec a mi mateixa, amb les meves mancances i virtuts. Crec que els mèrits (en l’escriptura i en tot) vénen per una banda de la gràcia, és a dir, dels talents que rebem i, per l’altra banda, de la llibertat que es manifesta en la voluntat. Reescric molt. Amb això no vull dir que pateixi escrivint. Això sí, m’esforço a fer bé el que sento que he d’escriure i això no és fàcil, com no és fàcil educar un infant o, encara més difícil, educar-se un mateix. El fet d’escriure i de llegir em va modelant (els humans som éssers inacabats) en la mateixa mesura que dono forma als llibres, que, com he dit, aspiren a un vol ampli, en plena evolució com la mateixa vida que es va fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d’abril de 2013. A la imatge, parades de sant Jordi a la Rambla de Vilanova i la Geltrú)

Rosa de sant Jordi

Rosa d'amor per a qui la rep; rosa de dolor per a qui l'enyora...

Vaig fer aquesta fotografia ahir, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú.

Sant Jordi 2013

La rara rosa blanca, del poema d'Espriu, per a tots vosaltres! 

Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!

Ex-libris: pequeno objeto do desejo

El dia 1 de setembre del 2011 vaig rebre un correu electrònic de la senyora Sara Seilert, editora de l’Universidade de Brasília, demanant-ne l’autorització per publicar la imatge d’un ex-libris meu realitzat l’any 1986. El motiu era la preparació de la publicació del llibre Ex-libris: pequeño objeto do desejo, que la seva autora, la professora Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo, havia deixat enllestit abans de la seva mort prematura l’any 2001. Entre el material de les obres escollides per l’autora a fi i efecte d’il.lustrar-lo, hi havia aquest ex–libris al meu nom.

El llibre de la professora Stella Maris de Fegueiredo Bertinazzo que em va arribar fa tot just uns dies no només és una meravella editorial sinó que és el resultat d’un treball tan rigorós com amé sobre els ex-libris, l’exlibrisme i el món artístic i bibliòfil que envolta aquestes petites obres gràfiques destinades a marcar la propietat dels llibres.

Entre els articles que encapçalen, tot acompanyant-lo, aquest magnífic treball, hi ha un text de José Mindlin, un dels més importants bibliofils del món. Vam tenir la bella oportunitat de conèixer la seva fabulosa biblioteca en el nostre viatge al Brasil el juliol del 2003. En el meu llibre inèdit sobre l’experiència monumental que va suposar aquest viatge, i que vaig titular Quan Jurupari era déu (un viatge al Brasil), vaig dedicar un poema a José Ephim Mindlin, fill de pares jueus nascuts a Odessa i emigrats al Brasil. Mindlin va néixer a Sao Paulo l’any 1914 i va morir a la mateixa ciutat l’any 2010, a l’edat de 95 anys. Quan nosaltres el vam visitar ja era un home molt gran de capteniment venerable i delicat. Fins molt més tard no vam saber que Mindlin no hi veia, ja que ens havia mostrat amb un legítim orgull bibliòfil els seus incunables i fins i tot ens va llegir un fragment d’un Llibre d’Hores. El devia saber de memòria.