Fer-se vell incomoda. Mirar-se al
mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre
d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més
enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet
d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o
d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho
volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades
a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se
vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part
superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no
esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser
intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.
(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)
