Poemes francesos de Rilke

La lectura dels Poemes francesos (Edicions de la ela geminada), de Rainer Maria Rilke, pulcrament traduïts per Mariàngela Vilallonga, s’han anat demorant, com aquell qui no vol acabar-se’l, no, no encara, un bon vi servit en una copa de cristall. Em calia assaborir-los a poc a poc.

Els lectors d’aquests comentaris saben fins a quin punt estimo Rilke, aquell home que va escriure fins al límit del seu saber per reconèixer-se en el seu ésser recòndit, sempre tan hermètic, tan amagat, tan obscur. D’aquí ve que la poètica de Rilke sigui, si la paraula no sembla agosarada, una teologia, una filosofia de Déu –del Déu interior- desplegant-se en la paraula a fi i efecte de revelar-se, a vegades amb llum encegadora, com la de l’àngel terrible, a tan perseverant buscador.

Escrits en els últims temps, els temps suïssos del poeta, aquests poemes van ser escrits en llengua francesa. La seva poètica continúa sent un camí de recerca de l’essencial de l’existència, però sembla que en aquesta etapa ho és d’una manera més dolça, no tan dramàtica, no tan trencada, com si la ferida de la vida hagués entrat en un procès de guariment.

Hi fa, en aquesta sensació de vida contemplativa, de suavitat inesperada, que el poeta s’inspiri en jardins i vergers? Llocs de pau, són horts i jardins, llocs de meditació. Igual que els paisatges a cel obert, amb rius i llacs de transparència diamantina. En aquests llocs, amb els ulls plens de meravella, sorgeixen presències benèfiques:

      Nimfa revestint-se sempre

      d’allò que la despulla,

      que el teu cos s’exalti per a

      l’ona rodona i rude.

      Sense repòs canvies de vestit,

      fins i tot la cabellera;

      rere tanta fugida, la teva vida

      resta presència pura.

L’aigua d’un saltant exalta la mirada del poeta, que la contempla en el seu esplendor de presència pura. Si no fos per la distància geogràfica i mental respecte d’Orient, es diria que Rilke s’ha tornat un poeta zen, ja que en el poema hi descriu simplement la impressió que li provoca, en efecte, la presència pura del fenomen.

En una carta que Marina Tsvietàieva escriu a Rilke l’estiu de 1926, recollida oportunament per Mariàngela Vilallonga en l’escrit introductori a la publicació dels Poemes francesos, li fa avinent que, tot i que el reconeix a cada vers, els versos francesos li sonen més breus, gairebé un resum. En efecte: el poeta s’ha tornat més essencial, i Marina ho atribueix a la llengua. Sí i no. Cal atribuir aquest canvi no només a la llengua, que el fa escriure d’una manera diferent de l’alemany, sinó també al seu estat d’ànim, que ara està esponjat i més alleugerit per un entorn que li és favorable.

És en aquest marc, i fruit d’una saviesa antiga que els nous temps, curiosament els més pròxims a la mort, han tendit a amorosir, que el poeta escriu els versos que hauran d’acompanyar-lo en la seva tomba a Raron:

      Rosa, oh contradicció pura, voluptat,

      de no ser somni de ningú enmig de tantes

      parpelles.

Millor imatge no es podia trobar per descriue el viure humil i alhora sublim de la rosa, que floreix per a tothom. Vida finalment deseixida d’ella mateixa sense deixar de ser ella mateixa; la vida en estat pur que el poeta va poder viure finalment, finalment.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 9 de desembre de 2011)

   

Entre gegants

Es deia Sabina Spielrein. Filla d’una família de metges, va néixer el 1885 a Rostov, Rússia, i va ser una de les primeres dones psicoanalistes, (com també ho va ser Lou Andreas Salomé). Deixeble de Carl Gustav Jung, Sabina Spielrein abans havia estat pacient seva a l’hospital mental de Burghölzli, on hi va ingressar l’estiu de 1904. Segons l’historiador de la psicoanàlisi Peter Loewenwerg, Spielrein i Jung van establir una relació íntima les característiques de la qual ara ha donat lloc a la pel.lícula de David Cronenberg, Un mètodo peligroso. El mètode no és altre que el de la psicoanàlisi i un dels perills a evitar: la transferència afectiva entre metge i pacient.

La pel.lícula, de factura estètica impecable i amb una atmosfera temporal ben resolta, presenta amb mitjans cinematogràfics efectius les diferències de criteri intel.lectual que van portar primer al distanciament i després a la ruptura definitiva entre el pare de la psicoanàlisi, Freud, i el seu deixeble més destacat, Jung. Tot i que l’incomodava, Freud va veure com Jung era l’únic que podia anar més enllà de les seves tesis materialistes perquè s’entestava a explorar altres àmbits de la realitat que no fossin només les pulsions de la libido. Per a Freud, n’hi havia prou de conèixer les causes que porten a la malaltia o a la disfunció mental per curar-se. Jung pretenia anar més enllà i oferir a més camins de transformació de la personalitat a fi i efecte d’arribar a ser el que ja s’és des del principi en potència. Jung mateix ho va escriure quan tenia 83 anys, a l’inici de la seva autobiografia: La meva vida és la història de l’autorealització de l’inconscient. Tot el que està en l’inconscient vol arribar a ser esdeveniment, i la personalitat també vol desplegar-se a partir de les condicions inconscients i sentir-se com un tot. El que proposa Jung és una autorealització integral de la persona que contempla no només els moviments de la psique sinó la realitat de l’ànima i la presència de l’esperit en la vida humana, és a dir: la transcendència.

Els treballs de Freud i de Jung són pedres angulars en l’edifici del coneixement de la realitat humana. Però cal afegir altres pedres a aquesta construcció, altres aportacions com ara la de Sabina Spielrein, tot i que és de lamentar que els seus estudis sovint només apareixen com una nota a peu de pàgina! Poc en sabíem res, doncs, de Sabina Spielrein, que després de graduar-se l’any 1911 amb una disertació sobre l’esquizofrènia, va continuar estudiant amb Jung i va entrevistar-se i cartejar-se amb Freud. La ciència psicoanalista li deu l’anticipació de la teoria de Freud sobre Thànatos, o la pulsió de mort. Spielrein va presentar aquesta concepció de la conducta que abarca també la sexual a la Societat Psicoanalítica de Viena, on havia estat admesa el 1912.

Aquests estudis científics que pretenen, per part de Freud, que els pacients alleugereixin el seu patiment, i per part de Jung que, a més de curar-se, les persones puguin convertir-se en éssers més evolucionats, van esdevenir-se en un temps de gran efervescència creativa abans de les dues guerres mundials que van dur a Europa a la debacle. Jung va anar a Amèrica, va fundar la Societat Psicoanàlitica Internacional i va morir l’any 1961. Freud va morir de càncer a Londres l’any 1939.

Més mala sort va tenir Sabina Spielrein, que va tornar a la Rússia de la Unió Soviètica l’any 1923. Amb Vera Schmidt va fundar l’anomenada Guarderia Blanca, on Stalin va portar el seu fill, Vasily, tot i que amagat sota pseudònim. De seguida, però, l’atmosfera va començar a enterbolir-se, i el marit i el germà de la terapeuta Spielrein van morir en la Gran Purga del règim d’Stalin. Sabina Spielrein, jueva, juntament a les seves dues filles Renata i Eva, van morir afusellades per l’Esquadró de la Mort de la SS nazi l’any 1942.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de desembre de 2011)

Fer sagrat

La paraula sacrifici vol dir “fer sagrat”, o així ho vaig aprendre quan estudiava la cultura hindú, la primera font de la qual són els textos vèdics. Així, doncs, sacrificar-se vindria a ser fer sagrat l’acte de sacrificar-nos alhora que sagrada la cosa per la qual ens sacrifiquem. N'hi ha moltes de coses o causes per les quals sacrificar-nos i fer-les sagrades, fins i tot per aquells que pensen que no hi ha res sagrat. En algun racó de l’ànima hi ha la guspira del que és sagrat, en siguem conscients o no.

(a la foto: imatge d'Scala Dei. Juliol de 2006)

Advent

Hi ha una imatge que se’m presenta sovint, i més en aquests dies d’Advent. Poc es celebra l’Advent, la nostra societat està tan dessacralitzada. No obstant haver posat el meu pensament religiós sempre en qüestió, tinc fe, i contemplo els misteris del cristianisme amb aquesta fe. La imatge que deia és una tomba que veig no com un final de res sinó com un principi, com una matriu que ens ha de permetre néixer de nou un cop enterrat ‘l’home o dona vells’. L’Advent és el temps de gestació de l’ésser de Llum que el naixement de l’Infant representa.

(a la foto: imatge d'un pessebre sevillà, feta el Nadal de 2009)

Afinitats entre Celan i Fiol

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.

La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.

Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.

També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.

Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.

I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.

Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)

       

     

El somriure de l'infant (per a la Carla)

La inspiració de la vida

és llum en els teus ulls,

claror que busca sintonia amb l’univers.

L’equinocci que tenyia

amb colors daurats i vermells les magranes de casa

ara somriu en el teu rostre menut.

Una lliçó d’estètica que prové de la memòria

dels avantpassats que treballaren

sense plànyer l’esforç tantes vinyes

per collir el vi nou del futur.

El somriure de La Gioconda

En la mirada, la pregunta i la resposta.
Però no dius res,
deixes que el misteri obri una escletxa
invisible, un somriure tènue, a penes insinuat.
Les paraules farien malbé el silenci eloqüent,
llum que dóna rostre a la nit més obscura.
Una particula de més malmetria
el missatge que transparenta el teu gest
ingràvid que, tot i el seu origen celest,
respira amb la terra.

(poema inèdit)

El somriure de l'esfinx

S’han mogut els teus llavis de pedra,

els teus ulls han parpellejat?

Veus alguna cosa que jo no veig,

més enllà del desert que esborra camins?

Per un moment he cregut que somreies.

No hi ha déus que visquin sols –m’he dit.

Necessiten el cor dels humans per ser.

Tu no ets pas diferent,

la teva carn mineral té les seves febleses,

aquell ròssec del pas del temps que t’esmicola.

Malgrat tot, somrius mentre observes el silenci.

(poema inèdit)

Instint d'autocuració

Diu Jung respecte del trauma psíquic: “Esdeveniment que té lloc de forma repentina i directament perjudicial per a l’ésser vivent, com ara espant, angoixa, vergonya, repugnància”. Plens de traumes psíquics estem, almenys jo en recordo bastants. I els que no recordo també han deixat el seu senyal. D’aquí ve un instint d'autocuració, que a vegades passa per la creació.

La nina de sal

Una vegada hi havia una nina de sal que es feia preguntes sobre la seva naturalesa.

Un dia va acostar-se al mar, i quedà fascinada per aquella massa d’aigua que es movia rítmicament, com si fos un gran cor. “Qui ets tu?” -preguntà la nina al mar. Amb un somriure d’escuma, la mar li respongué: “Entra i comprova-ho tu mateixa.”

La nina es ficà dins l’aigua. I a mesura que s’hi endinsava, anava dissolent-se fins que a penes en quedava res. Abans de dissoldre’s del tot, la nina exclamà amb sorpresa i comprensió alhora: “Ara ja sé qui sóc!”

(recreació d'una contalla hindú)

Carl Gustav Jung

Al començament del seu llibre Recuerdos, sueños, pensamientos, Carl Gustav Jung va escriure, i tradueixo: Així, doncs, avui m’he proposat, als meus vuitanta-tres anys, explicar el mite de la meva vida. No obstant això, no puc fer altra cosa que afirmacions immediates, només puc ‘contar històries’. Si són vertaderes no és problema. La qüestió consisteix només en si aquest és el meu conte, la meva veritat.

Es tracta d’una autobiografia interior de l’home que va fer evolucionar la psicoanàlisi pel camí de la transcendència i que escapa a qualsevol classificació.

Que corri la imaginació

Charles Darwin va dir que no és l’espècie més forta, la que sobreviu, ni la més intel.ligent, sinó que sobreviu l’espècie que respon millor al canvi. En aquests moments en que la resistència al canvi de la vida que portem és manifesta, tot i que com mai en veiem la necessitat (tenim prou informació) ens resulta tan difícil fer el primer pas. I és que la rutina dóna seguretat. Però en el món que ve sembla que de rutina n’hi haurà ben poca. Finalment la imaginació al poder? Ara bé, que no s’hi estanqui, ja que aquest sempre és el mal…   

Bones paraules

En tot moment és bo fer servir bones paraules per dir les coses, però en aquests moments és especialment necessari. Es tractaria, doncs, de buscar paraules que fossin d’ajuda, no que anulessin l’energia. La necessitem!

Tat tvam asi, això ets tu

Sortir de la zona de confort, en diuen els experts, per avançar vers el coneixement de qui som realment. No es tracta de deixar de ser qui se’s, perquè se’s, sinó de deixar que l’Ésser, o la veritable naturalesa de qui som, surti a l’exterior. Tat tvam asi “Això ets tu”, és l’expressió sànscrita per dir: l’Absolut és radicalment un amb tu.  

Les espases de Cirlot

La fotografia de Juan Eduardo Cirlot amb les seves set espases és famosa. Li va fer Francesc Català-Roca, l’any 1954, a la seva habitació de treball. L’11 de novembre del mateix any, Cirlot va publicar l’article “Mis espadas” al número 135 de la Revista. En l’escrit explica els motius d’aquesta col.lecció, l’opinió d’alguns dels seus amics i la seva pròpia reflexió sobre la imatge de l’espasa. Cal no oblidar que Juan Eduardo Cirlot és l’autor del Diccionario de símbolos, un treball sobre aquest àmbit del coneixement que encara no ha estat superat. Com en tota realitat, el símbol de l’espasa es desplega en mil interpretacions. Recordem-ne dues: l’espasa és un símbol de conjunció entre dos vectors (temps/espai, masculí/femení, etc.) quan adopta la forma de la creu, així com és símbol de discerniment enfront del caos, de llum enfront de la tenebra, ja que imita la forma d’un raig solar o d’un llamp.

(a la fotografia de Francesc Català-Roca, Juan Eduardo Cirlot i les seves espases. Es pot veure a l’exposició L’habitació imaginària, comisariada per Enric Granell, i que té lloc aquests dies al Centre d'Arts Santa Mònica, que dirigeix Vicenç Altaió).  

Canvi real

Deia Einstein que la solució dels problemes mai no provenia del lloc que els havia generat. Així, doncs, i tal com estan les coses, sortim dels punts de vista periclitats i mirem la realitat d’una altra manera, amb ulls nous. Però és tan difícil treure el pensament de la caixa on l’hem tancat! D’aquí ve la dificultat dels canvis reals.

Progenitura

Som com criatures desvalgudes. Només comencem a ser algú amb cara i ulls quan som nosaltres qui abracem. L’amor ens fa persones. Ens afaiçonem una existència humana quan ens fem càrrec de la intempèrie que comporta viure, i malgrat aquesta intempèrie adquirir la força per esdevenir, quan en som capaços, progenitors de nosaltres mateixos.  

Ahir

Una foto de la petita Carla, feta ahir, 20 de novembre. Està molt serieta i amb els ulls ben oberts, i és que el dia, històric en tants sentits, també demanava posar atenció i enteniment.

Emancipació de les llengües i evolució literària

Són molts els autors que en aquest moment ja coincideixen a senyalar l’estreta relació que existeix entre la constitució de comunitats lliures integrades per dones –les beguines-, entre el desenvolupament de viles i ciutats, l’emancipació de les llengües i una renovació de l’espiritualitat. Estem parlant del segle XIII, en què veritablement les llengües vernàcules agafen cos i troben la millor expressió literària en els escrits de les beguines, que creen i recreen el llenguatge per expressar les seves experiències, per dir-se a elles mateixes en relació al sagrat i per cantar l’amor a Déu. Una contribució de primer ordre a les literatures dels seus respectius països d’origen que no sempre ha estat reconeguda, més aviat al contrari: s’ha intentat amagar tant com s’ha pogut aquestes trovairitz que s’inspiren en la poesia cortesa. El vigor dels seus escrits i la fulgència de les seves imatges poètiques encara sorprenen avui.

(Dependències de les beguines d'Anvers, imatge presa el juliol de 2011)

Acostar-se al matís

Quan jo era nena, i la meva mare encara ho recorda, feia una pregunta impertinent:

Els humans naixem bons, perfectes, o dolents, imperfectes?

En les meves càbales no em semblava que els infants fossin imperfectes encara que no fossin especialment bells o molt intel.ligents. Els grans no em semblaven més perfectes pel fet de tenir més coneixements i l’autoritat de manejar el món, almenys el meu món. Els veia defectes.

Però aleshores també em fixava que hi havia infants que petits petits ja mostraven una maldat per a mi desconeguda, fins i tot sorprenent en unes persones tan petites. De la mateixa manera observava gent gran que com més gran es feia més de bona jeia em semblava que es tornaven, com si l’edat els atorgués no només una saviesa per capes sinó una gran comprensió pel matís. Espero no ser gaire lluny d’aquesta comprensió pel matís.

(extret de La capsa verda)