Afinitats entre Celan i Fiol

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.

La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.

Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.

També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.

Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.

I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.

Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)

       

     

Càbales del call

Cada llengua manifesta una visió de l’univers. Per això, totes les llengües no són iguals, però tenen el mateix rang: cada parla respon a una tessel.la del mosaic. En català, l’expressió ‘fer-se càbales’ significa pensar, raonar. Però, què és i què significa “càbala” en l’origen? Literalment, l’hebreu kabbalah significa ‘tradició rebuda’. És a dir: l’ensenyament que passa de boca a orella, la transmissió directa d’una saviesa espiritual intemporal. La càbala és la via mística del judaisme. El misticisme, forma superior de tota religiositat, aspira a una fita segons cada creença. En les anomenades religions monoteistes i del Llibre, el judaisme, el cristianisme i l’islamisme, aquest punt culminant és la unió amb Déu.

La càbala, quant a via mística, més que una doctrina és una vivència. Els cabalistes jueus, independentment d’on hagin viscut i en quin temps, han practicat la càbala amb una idea al cap, que en termes abstractes es pot traduir com ‘vida en el no-res’, ‘unificació amb Déu’ o ‘pèrdua d’un mateix en l’Infinit sense límits’. Tots els cabalistes estan d’acord que aquesta fita la poden assolir els humans en el món manifestat. Com a imatges vivents de Déu que respiren i tenen consciència d’ells mateixos, els éssers humans poden servir de pont perquè l’influx diví arribi als fets quotidians i, a partir d’aquests fets, les emanacions de Déu es remuntin de nou cap a l’Infinit. Aquest recorregut espiritual que va de Déu (en la figura de Keter, Corona) a les criatures, i de les criatures (en la figura de Malkut, Regne) a Déu, té una imatge en l’arbre sefiròtic, mapa del viatge espiritual o mandala que serveix per a la meditació.

A l’Edat Mitjana, les comunitats jueves vivien en calls. Al call de Girona va ensenyar un dels grans cabalistes de tots els temps: el metge Moshé ben Nahman o Nahmànides (1195-1270), conegut entre nosaltres amb el nom de Bonastruc Sa Porta. El seu Comentari del Pentateuc és universalment apreciat. A Roma, a Praga, a Venècia, a Barcelona, a Palma de Mallorca, encara es conserven alguns d’aquests carrers. La història recent i passada d’Europa ens parla d’holocausts, de progroms, d’expulsions i d’inquisicions contra els jueus. Els descendents de la minoria jueva conversa que viu a Mallorca, els anomenats ‘xuetes’, fins fa no res han sofert el menyspreu dels seus conciutadans, que els segregaven en base als seus llinatges (cognoms). Així, els calls han estat espais mentals i afectius que han alçat murs entre veïns.

Amb Càbales del call, Bartomeu Fiol (Premi Carles Riba, 2004) ha escrit una metàfora literària del món jueu tradicional i del cabalístic en particular. Amb Càbales del call (o reflexions en i a propòsit d’uns espais tan físics com mentals, la pràctica de la càbala i el veïnatge del call), el poeta descriu la seva pròpia vivència d’una realitat que no li ha estat aliena (recorda la discriminació que patien els xuetes a l’escola de la immediata postguerra civil) i el seu creixent interès intel.lectual per una via espiritual que el porten a familiaritzar-se amb les sefirot, emanacions divines o funcions mentals humanes.

Així, Càbales del call (Proa), un llibre inspirat, s’ha nodrit amb aquestes qualitats mentals. Per una banda, i segons l’arbre sefiròtic, per la Binah -o via femenina de la intel.ligència- i per la Jesed -o via masculina de la misericòrdia. Aquests estats de consciència, discerniment i compassió, han permès a Bartomeu Fiol construir una arquitectura poètica equilibrada, on la història i els seus dramàtics avatars es conjuga amb l’elevació de l’ànima contemplativa sense allunyar-se ni un mil.límetre de la realitat. Tot fent una autoanàlisi profunda, descarnada i valenta, Fiol pren una veu esplendent (on afegeix altres idiomes, i per tant, altres visions del món) per fer parlar també altres veus. De forma que els espais temporals (calls) es recreen i s’esborren, i jueus i no jueus de totes les èpoques s’acaren, es reconcilien i tornen a acarar-se tot fent càbales... fonamentades o no, il.luminades o no. Mai no podem estar segurs de qui som, si jueus o gentils, si innocents o culpables. Així, càbala i calls són espais sagrats –ens ve a dir el poeta- que no haurien de ser trepitjats en va, i menys sense pietat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 23 d’abril de 2005)

Bartomeu Fiol

Em trobava llegint Carants, el quart volum de l’Obra poètica de Bartomeu Fiol publicat fa poc, quan m’assabento de la seva mort sobtada el 8 d’agost, a Mallorca (la seva Cavorques mitificada en tants dels seus poemes). Bartomeu Fiol tenia 78 anys. Va ser deixeble de Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Però, al meu entendre, la seva poesia ha anat allunyant-se dels seus mestres per esdevenir pura essència del pensament i de les creences, i escrita amb una nuesa extrema. Vaig comentar a la premsa un llibre seu, Càbales del call, on l'autor expressa, com en alguns dels poemes d’última hora, justament aquests que estava llegint a Carants, una mallorquinitat que ha menystingut les seves arrels jueves, que també hi són.

A Assaig de pregària en el temple (recordant Espriu) clama Fiol:

Abba, avi o revesavi,
Vós que sou per tot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
I, sobretot, el vostre silenci.

Amb els seus diversos noms, Déu és en la paraula i en el silenci.

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.

Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.

La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).

Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.

Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.

La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)