Una vegada hi havia una nina de sal que es feia preguntes sobre la seva naturalesa.
Un dia va acostar-se al mar, i quedà fascinada per aquella massa d’aigua que es movia rítmicament, com si fos un gran cor. “Qui ets tu?” -preguntà la nina al mar. Amb un somriure d’escuma, la mar li respongué: “Entra i comprova-ho tu mateixa.”
La nina es ficà dins l’aigua. I a mesura que s’hi endinsava, anava dissolent-se fins que a penes en quedava res. Abans de dissoldre’s del tot, la nina exclamà amb sorpresa i comprensió alhora: “Ara ja sé qui sóc!”
(recreació d'una contalla hindú)
És un conte molt original que sembla dir-nos que tots estm destinats a alguna cosa que ignorem. Així la nina sap qui és en fondres amb i en el mar.
ResponEliminaM'agrada: estar dins per a ser.
ResponEliminaSalut i poesia.
Oh, quina cosa excel·lent seria morir en una suau dissolució...
ResponEliminaOlga