Som com criatures desvalgudes. Només comencem a ser algú amb cara i ulls quan som nosaltres qui abracem. L’amor ens fa persones. Ens afaiçonem una existència humana quan ens fem càrrec de la intempèrie que comporta viure, i malgrat aquesta intempèrie adquirir la força per esdevenir, quan en som capaços, progenitors de nosaltres mateixos.
I curadors de nosaltres mateixos. Vaig llegir una vegada que, en el desconsol, és bo abraçar-se un mateix i fer l'acció de gronxar-se.
ResponEliminaOlga
Jo, sovint, en molts aspectes sento que m'he fet de mare i he escrit i escriuré més sobre aquest punt tan fascinant.
ResponEliminaHe fet tard però no he pogut evitar deixar un comentari sota la fotografia de Carla.
Quin contrast que formen aquestes magranes tan de debò i les línies blanques del cel del teu següent post tan irreals! Rodones elles, caben a la mà. Esfilagarsades les línies, no les podem tocar. Abraçada, Teresa!
ResponElimina