Ferides i arrels

A la primeria d’escriure, diguem amb voluntat literària, és a dir: amb el desig de fer una obra amb sentit, ja vaig escriure un conte on descrivia, amb imatges, el desafecte de l’àvia Teresa. Deu rondar per alguna carpeta, ja que recordo que el vaig passar a màquina i tot.

Al cor hi devia tenir una ferida que d’aquesta manera, escrivint-la, es podia guarir. I ara que hi penso amb més profunditat intentant comprendre, intentant fer llum en els meus sentiments més amagats, crec que puc dir que la ferida no era tant per mi sinó per la meva mare. Ningú mai no en deia res, de totes aquestes coses. Però un infant pot arribar a saber fins i tot allò que no se li diu. I si sentia dolor pel desafecte que l’àvia Teresa em mostrava era pel desafecte que tenia a la meva mare, que duia el sofriment marcat a la cara sense dir ni piu. Un sentiment de justícia sempre s’ha emparat de mi, i crec que té aquesta arrel. El dolor dels altres em resulta insoportable, tot i que tantes vegades, per malaptesa, no sàpiga com resoldre’l.

(extret de La capsa verda)

(a les fotos: jo de nena, amb el meu pare i l'Antonio, un cosí de la meva mare, amb l'Angelina, la seva dona, i els seus fills. Les imatges corresponen al dia que es va posar la primera pedra al nou camp del Barça!)  

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)

Neus, Blanca, Alba, Foia, Vinyet

Des de fa uns anys –les tradicions es creen- que la de l’aufàbrega és una olor lligada a la nostra Festa Major: és tradició portar-ne un ramet en algun lloc visible com aquell o aquella que porta una flor. L’olor de l’aufàbrega i la de la pòlvora, aquesta més antiga, acompanya una festa en la qual ens vestim de blanc. És veritat que el color blanc fa estiu, però a Vilanova i la Geltrú aquest color té a veure amb la seva patrona, la Mare de Déu de les Neus.

Avui és el sant de les Neus i els altres patronímics associats: Blanca, Alba, i en alguns llocs com en el Priorat, Foia. També avui, en la veïna Sitges, se celebra la festa de la Mare de Déu del Vinyet, que, com la Mare de Déu de les Neus, porta un raïm a la mà, ja que n’és la protectora.

Felicitats, doncs, a les Neus, Blanques, Albes, Foies, Vinyets.

(fotografia de l'actuació dels bastoners, també vestits de blanc, presa ahir des del balcó de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)

Convit a la Festa Major de VNG

Il.lustríssima senyora Alcaldessa, Regidores i Regidors, Pabordesses i Pabordes de la Festa Major, Vilanovines i Vilanovins:

Un any més, la nostra ciutat, la lluminosa i ben temperada Vilanova i la Geltrú, ens convoca en aquest Saló de Plens per obrir la Festa Major.

De fet ¿què celebrem, des d’èpoques reculades, per la nostra Festa Major? Celebrem, volem continuar celebrant, de manera tan festiva com solemne, el patronatge de la Mare de Déu de les Neus.

I és que la Mare de Déu de les Neus ha estat tradicionalment venerada entre nosaltres com a protectora de les maltempsades pròpies del temps d’estiu i dels seus desastrosos efectes en vinyes i conreus, com sabien molt bé els nostres avantpassats pagesos. Aquells nobles treballadors sempre miraven el cel amb la temença de les tempestes de llamps i trons, de les pedregades i calamarsades que deixaven els camps blancs com la neu. Aquestes inclemències d’estiu malmetien les seves collites i a vegades arruïnaven el treball de tot l’any, que en zona de vi com la nostra havia d’obtenir la seva recompensa amb la verema de cada setembre. D’aquí ve que la Mare de Déu de les Neus es representi duent un raïm a la mà.

Gràcies a l’acció de la llum i de la temperatura adequada, els raïms maduren i donen bon vi. Però tot i que ja en queden ben poques, de vinyes, en el nostre terme municipal, seguim el tradicional costum dels nostres predecessors i continuem celebrant festivament la Mare de Déu de les Neus en ple agost.

Les vinyes eren el bé més preuat en algunes contrades on la Mare de Déu de les Neus és patrona. Al Penedès, al Garraf. O al Priorat, on aquest mateix dia 5 d’agost se celebra una romeria a l’ermita de la Mare de Déu de la Foia, una font d’aigua fresquíssima que raja a doll del Montsant. Així que Foia, en aquelles terres, és un nom equivalent a Neus, Blanca o Alba, els sinònims patronímics que tradicionalment s’han posat amb especial estima a Vilanova i la Geltrú. Cal felicitar, doncs, totes les Neus, Blanques o Albes, i en primer lloc, és clar, a la nostra primera Alcaldessa que duu ja en el seu nom de fonts la marca de la seva conscienciada personalitat vilanovina.

Quan vaig acarar la invitació d’aquest Convit a la Festa, fet que agraeixo vivament per la confiança, honor i consideració que suposa, em van venir al cap tres coses:

La primera és que aquest any, per Sant Joan, ha fet divuit anys que visc a Vilanova i la Geltrú. He assolit, i espero que amb tota dignitat, la majoria d’edat en la ciutadania vilanovina, que des del primer dia vaig voler ja sentir plenament com a meva.

La segona és que la meva primera Festa Major aquí coincidia amb un dia que a casa sempre havíem celebrat molt. I és que la meva mare, filla d’una casa de pagès del Penedès profund, també porta el nom de Neus.

I la tercera cosa que em va venir al cap és quina aportació podria fer jo en un Convit a la Festa de la meva ciutat, un Convit al qual han precedit tants Convits a la Festa pronunciats en aquest mateix Saló de Plens per gent tan diversa i de vàlua.

Em vaig dir que havia de parlar d’algun tema que jo estimés i del qual en sabés alguna cosa, i que tot això lligat pogués ser ofert pel seu interès general. De seguida vaig veure que potser caldria parlar del simbolisme que acompanya la celebració de la nostra Festa Major, un simbolisme que al meu entendre destaca l’aspecte femení del Cosmos, o que exalta el costat femení de l’existència, tant en el seu aspecte virginal com en el seu aspecte matern.

Perquè la Mare de Déu de les Neus –o la Verge de les Neus, com també se’n diu-, vol ser una representació de Maria en la seva doble condició de mare i de verge. Aquesta representació de Maria tindria com a antecedents diverses figures reconegudes en el passat com a la Mare Còsmica o com a la Deessa Blanca, que és com l’anomena en un brillant assaig l’escriptor anglès afincat a Mallorca Robert Graves. En aquest text sobre el mite de la Mare Còsmica o Deessa Blanca, l’autor de la celebrada novel.la Jo, Claudi, fa una relació de les figures arquetípiques que encarnen aquest principi femení en les més variades tradicions religioses.

Es coneixen deesses-mare amb els més diversos noms: Inanna, la sumèria, Isis, l’egípcia, Tanit, la fenícia, Gea, la més antiga del panteó grec, Hera/Juno, Demèter/Ceres, Afrodita/Venus, la Mari dels bascos… Totes aquestes deesses-mare són antecedents de les marededéus o verges cristianes, que, com he dit més amunt, convergeixen en la figura de Maria, la mare de Jesús, que és una figura històrica i simbòlica al mateix temps.

I per què allò de Deessa Blanca? Estudiant els orígens mitopoètics d’aquella figura arquetípica femenina que engloba en un mateix símbol maternitat i virginitat, Graves va arribar a la conclusió que Maria, com les seves diverses deesses-mare antecessores, encarna la verge perpètua. Verge, és clar, no pas en un sentit estrictament fisiològic, com se sol pensar habitualment, sinó en un sentit immaterial. Perquè, tal com va dir aquell gran místic medieval que va ser Mestre Eckhart, la virginitat és, abans que tota altra cosa, un estat de l’esperit, tal com la maternitat va també molt més enllà de la simple fisiologia. Així, doncs, des d’aquest punt de vista metafísic, la virginitat seria un estat de l’esperit que es va actualitzant en tant que suposa disponibilitat i receptivitat, i, alhora, possibilitat i potència creadora, generadora de noves realitats.

En la iconografia de Maria Verge o Maria Immaculada molt sovint hi veiem representada la lluna. Un expert en religions comparades, Mircea Eliade, va desenvolupar una “filosofia de la lluna” en un assaig escrit l’any 1936. Des del Neolític, hi diu, la lluna s’assimila al devenir humà, ja que com la lluna naixem o apareixem, creixem i desapareixem, que no morim, ja que l’energia, com afirmen els més moderns savis quàntics des d’Einstein, es renova, però no es destrueix.

Els neolítics agricultors de seguida van percebre que en la naturalesa la vida és cíclica i que els ritmes lunars i la fertilitat de la terra estaven relacionats. En el Calendari dels Pagesos (que aquest any 2011 ha fet 150 anys) es pot trobar consell sobre quina lluna és millor per sembrar les patates o per esporgar les vinyes, per exemple. Aquests ritmes lunars associats a la fertilitat de la terra agafen un sentit encara més concret i alhora més profund, en el cicle de l’ovulació femenina. D’aquí ve que des de temps immemorials s’hagi associat la dona amb la lluna i que la lluna la simbolitzi.

Aquesta “filosofia de la lluna” es personifica en aquella Deessa Blanca que deia Graves, que ha de ser entesa com a una representació simbòlica del general devenir humà. Per aquest motiu, la “filosofia de la lluna”, que ve a ser una filosofia del principi femení de l’existència, ens presenta una idea de Cosmos on tot, tots i totes estem interelacionats. Així, la intuïció antiga es revela també en les ciències més actuals pel fet que aquest Tot (amb majúscula) no és estàtic, sinó que és un devenir dinàmic i dramàtic, amb els seus naixements i amb les seves morts, però que és alhora un devenir també dialogal, ja que totes les coses existeixen en relació a alguna altra cosa.

La virginitat, abans que altra cosa, repetim-ho, és un estat de l’esperit que és desplega en actituds positives com disponibilitat, receptivitat, diàleg i potència creativa. Aquest estat d’esperit es correspon amb l’estat naixent de qualsevol fenomen o cosa que s’esdevé en l’existència. De manera que cada dia el podem viure com un estat naixent, i, per tant, en estat creatiu.

De la mateixa manera, hi ha moments històrics que són la concreció d’estats naixents de les col.lectivitats. Després de les eleccions municipals del passat mes de maig, Vilanova i la Geltrú es troba en un moment històric de recomençament, en el procès d’una collita que, com tot procès generatiu, demana la suma d’energies de tothom.

En aquest punt reprenc la “filosofia de la lluna” de què parlava Mircea Eliade. Aquí, una certa “filosofia de la lluna” ens podria resultar familiar, ja que a la gent de Vilanova i la Geltrú, amb un punt de sornegueria, alguns forasters ens titllen de llunàtics.

Fa un moment he parlat de la “filosofia de la lluna” com d’una filosofia de la relació en xarxa. Les ciutats són organismes vius. A Vilanova i la Geltrú les possibilitats de reeixir com a ciutat són grans i algunes inexplorades. És clar que cal dir de seguida que els temps que corren no són fàcils. De manera que es necessitarà de tota la força i entusiasme que siguem capaços de generar col.lectivament per tirar endavant el que, amb amplitud de mires envers el futur, ja ha començat a caminar. Crec que ho tenim bé. Perquè ¿què no pot inspirar un esperit positiu que bull d’una voluntat de millora i d’excel.lència?

Sota el símbol dels mons naixents, ara som convocats de nou a desenvolupar les nostres capacitats. Sota el símbol del matern de la vida se’ns convoca a fer les coses ben fetes, a conrear l’esperit de servei envers la comunitat i a fer crèixer qualsevol empresa que tinguem entre mans.

En el dia de la Festa Major, els vilanovins i les vilanovines ens vestim de blanc o amb alguna peça blanca. Per a nosaltres el color blanc podria representar la mar de bé les característiques simbòliques de la Mare de Déu de les Neus que, en essència, són receptivitat i potència creadora.

Així, tot gaudint de la Festa Major en el seu vessant més popular i festiu, amb entremesos, castellers, correfocs, balls de diables, pirotècnies, balls i concerts de tota mena, tot gaudint de totes aquestes activitats amb l’alegria d’una Festa d’estiu que corona el treball de l’any, contemplem amb els ulls de la meravella, com es mirava el món el poeta Joan Maragall, el blanc dels nostres vestits.

Aquest any, tal com ho vull veure, la Mare de Déu de les Neus potser podria prendre una significació més profunda. Convidem-nos, doncs, a la Festa Major d’enguany que arriba, a començaments d’agost, però amb aires primaverals, i com a símbol dels inicis, dels estats naixents, dels moments en què les coses comencen. També els Pabordes, amb el lema “Viu-la”, han acompanyat aquesta invocació a la Festa amb pinzellades de colors de primavera sobre el blanc tradicional.

Segons tot el que he dit més amunt respecte als valors simbòlics de la Mare de Déu de les Neus, aquests valors simbòlics representen unes energies latents que tots portem amb nosaltres, més enllà del nom que tinguem. Són imatge de forces-mare, deesses simbòliques que han de subministrar la llum i la temperatura necessàries que han de fer madurar la vinya simbòlica que és Vilanova i la Geltrú, una ciutat que volem ben travada i encara millor. Mentre gaudim de la nostra Festa Major, sentim l’estímul de treballar aquesta vinya per posar-la en valor segons els signes dels nous temps. Mentre compartim la Festa Major d’estiu amb la família, amics, convidats i visitants, sentim l’impuls d’elevar al cim de les seves possibilitats aquest patrimoni comú de la festa i la ciutat: el que hem heretat i el que estem construint ara mateix. És un patrimoni físic, però també un patrimoni immaterial que agermana la receptivitat creadora amb les capacitats a desenvolupar, sempre en positiu, i que la Mare de Déu de les Neus, com hem vist, tan bé representa simbòlicament.

Així ara som convidats de nou a celebrar joiosament la Festa Major de 2011. Us exhorto a gaudir de la nostra Festa d’estiu plenament convençuts que l’alegria i l’entusiasme dels estats naixents s’encomanen! Estimem Vilanova i la Geltrú. Estimem la Festa Major. Participem-hi, gaudim-la i celebrem-la, i no només vestits de blanc per fora sinó també, i tant com poguem, per dins.

Festa Major VNG

D'aquí a una estona, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú pronunciaré el Convit a la Festa.
Un honor, un repte, una satisfacció!
Si en voleu saber més: www.festamajorvilanova.cat
Hi sou convidats!

Àngela Gramunt Ferrer

Ahir hauria estat el sant de la meva tia Angeleta, d’haver viscut. Se’n va anar massa aviat (tenia 47 anys) darrere el somni d’una maternitat que mai no va ser. No? És veritat que, en casar-se una mica gran, la naturalesa no li va donar fills –i això que la parella ja havia provat, quan encara era un experiment, els mètodes del Dr. Barri, de la Clínica Dexeus-. La meva tia va ser per al meu germà i per a mi una segona mare. Hi ha tants episodis d’aquesta maternitat més enllà de la biologia exercida a consciència que potser valdrà la pena que un dia en faci un recull. Els meus fills, que en la meva mare tenen una àvia excepcional, d’haver viscut la tieta Angeleta haurien tingut una segona àvia. I potser tots encara la tenim, aquesta mare i àvia, des d’allà on és. A vegades he sentit la seva presència més enllà de la memòria que l’evoca sovint. 

(a la fotografia, un àngel d'una tomba del cementiri de Weimar, presa l'estiu passat)   

René Magritte

A Brusel.les no podíem deixar d’anar a l’exposició Magritte! Sense ser obsessiva, tinc una petita col.lecció de postals amb el tema genèric de l’ull. Una d’aquestes postals reprodueix aquella seva pintura d’un ull on la nineta és un cel blau amb núvols blancs. El fals mirall, s’anomena. Va ser realitzada l’any 1928 i ara es troba al Museu d’Art Modern de Nova York, que és on la vaig veure. Les pintures de René Magritte tenen dues característiques fonamentals: per una banda, són pintures d’una execució tècnica minuciosa, és a dir: són pintures realistes; i, per l’altra banda, són pintures surrealistes quant a concepte, quant a contingut.

(La fotografia que il.lustra aquesta entrada va ser agafada al vol: clac!, ja que el dia 24 de juliol va ploure bastant a Brusel.les. Vol ser un homenatge al realisme-surrealisme de Magritte)

El nen Beethoven

Passejant per Malines, en una plaça de nova construcció al costat del canal, vam trobar-nos amb un nen enfilat dalt de tres escales. El nen, una figura de bronze, representava Beethoven d’infant. El nen amagava una rosa darrere les espatlles i estava de cara a un monòlit on hi havia gravat el rostre d’una dona, la seva àvia. L’escena, molt tendra, semblava evident: el nen, que ja va néixer a Bonn (Alemanya), el desembre de 1770, volia oferir la flor a la seva àvia d’origen flamenc.

(a la foto, el petit Beethoven) 

Brusel.les i el violinista

Mentre passejava pels carrers de Brusel.les, els nous i els antics, sota la llum platejada del dia tot i ser ben entrat el juliol, em venien a la memòria fets que no he viscut, però que els podia evocar per empatia. Ho he escrit altres vegades: als disset anys em vaig enamorar d’un noi, Ezequiel Larrea, extraordinari violinista que gràcies a haver aconseguit una beca March va viatjar a Brusel.les per completar els seus estudis. L’atzar -perquè no va ser buscat, la idea era dinar al Museu Reial de Belles Arts- ens va portar a dinar a la terrassa del Conservatori de Música de la ciutat, ara en un bell i espectacular edifici modernista, no sé aleshores. No obstant això, la imaginació és poderosa i era difícil no ‘veure’ en aquell marc imponent, pujant o baixant les escales magestuoses, aquell noi que, alumne avantantjat, de seguida va constituir-se en el primer violí de l’Orquestra Reina Elisabet.

Les coses que mai no han estat, que han estat pur desig, la memòria les mitifica. Els anys han passat i amb ells mil vides. Però jo sempre ‘veuré’ aquell noi que, en acabar els seus estudis al Conservatori de Música de Barcelona, i com a premi a la seva excel.lència, va ser invitat a donar un concert al Saló de Cent. Hi érem tots els amics, el ‘grup’, que dèiem. Un moment epifànic, sens dubte, la seva brillant interpretació. I un moment epifànic la meva emoció continguda d’aquell dia. Ho va saber mai, Ezequiel, que n’estava enamorada?

La bona salut del flamenc

A Flandes no només es parla flamenc sinó que es viu en flamenc. En els dies que hi vam ser ja ens havíem après els anuncis dels plats dels menús de tant esforçar-nos per entendre’ls. No és una llengua fàcil. Als visitants, no patiu, se’ls parla en un anglès fluïd: és la seva segona llengua. El francès només el vam sentir parlar a la capital, Brusel.les. Per a nosaltres, que tantes dificultats tenim a vegades per viure en català a Catalunya, comprovar la bona salut del flamenc ens va produir admiració.

Luc van den Briele, de Malines, i molt vinculat al món de l’exlibrisme a través de la seva revista Graphia (va dedicar un article als meus ex-libris en el número 105), m’havia dit fa més de vint anys, pel cap baix: “Flandes és Flandes; la gent culta sap el francès, però la vida de Flandes passa pel flamenc.” Ho hem comprovat.

(a la fotografia, unes cases de Malines) 



Hadewijch d'Anvers

En el nostre viatge per Flandes, vam visitar diversos Begijnhof (beateris o monestirs), especialment el d’Anvers. En aquest recinte comú, on les beguines gaudien d’un estatge independent, es de suposar que va viure Hadewijch d’Anvers, que fa set segles va escriure la seva experiència mística en uns poemes d’extraordinària bellesa i unes cartes que són com els capítols d’un tractat d’experiència espiritual, com dos segles després escriuria Teresa de Jesús. Des de la seva redescoberta, l’any 1838, per part de dos investigadors de la poesia medieval, Mone i Snellaerte, els Poemes, Visions i Cartes de Hadewijch d’Anvers són a l’inici de la literatura en flamenc, ja que les beguines van escriure la seva obra en la seva llengua materna, la llengua del cor, podríem dir. En les seves investigacions, aquests dos estudiosos van fer atenció a dos manuscrits del segle XIV, és a dir, posteriors a l’escriptura dels originals escrits entre 1220-1240, que es trobaven a la Biblioteca reial de Brusel.les. En aquell moment no es va poder descobrir el nom de l’autora. Més tard, cap al 1857, es va poder llegir, mig ocult en els marges, B. Hadewigis de Antwerpia. Aquesta autoria va ser confirmada quan es va trobar un tercer manuscrit l’any 1867. Mentrestant, el beguinatge de seguida havia estat proscrit per l’ortodòxia i algunes beguines, com Margarida Porete, autora de L’espill de les ànimes senzilles, va ser cremada a París l’any 1310. Mentrestant, Hadewijch d’Anvers va ser citada pel beat Jan de Ruysbroeck en els seus escrits sense mencionar mai l’autora. 

(Beateri d'Anvers. Fotografia presa el 25 de juliol de 2011)   

Interval a Flandes

Demà emprenem uns dies de viatge a Flandes: Bruges, Gant, Brusel.les, Anvers. Ens esperen grans quadres de pintura flamenca als museus. Paisatges de planures verdes i turons suaus. Cels de blaus i grisos tornassolats. Edificis gòtics, ciutats i places burgeses. Catedrals, monestirs i beguinats.

Espero trobar la petja de la beguina Hadewijch d’Anvers, l’escenari dels seus poemes a l’Amat. Aquesta mística (venerable mestra, li deien) està considerada la primera gran autora literària en llengua flamenca. L’inquisidor de Flandes, Robert de Bougre, va fer cremar una seva mestra, Aleydis “a causa del seu just amor”, escriu Hadewijch, l’activitat literària de la qual es va desenvolupar entre 1220-1240, i sempre sota sospita de la Inquisició. Tradueixo un seu vers: “Si l’Amat de l’amor només en donés l’amable/ el seu amor no seria complet…”

La voluntat i la no-dualitat

De l’Índia clàssica vaig aprendre –no pas de l’Índia moderna, que cada vegada està més occidentalitzada- que ‘la voluntat de Déu’ sempre és única, i si una persona creu que pot elegir entre dues possibilitats és que encara no ha progressat prou espiritualment parlant, es diu tant en l’hinduisme com en el budisme.

La ‘ment’ de Déu no és dual, com la nostra, sempre esqueixats entre la llum i l’ombra. La ‘ment’ de Déu comprèn llum i ombra. Per tant, la voluntat de Déu és una. Ho diem els cristians al Parenostre: Faci’s la vostra voluntat. Però, sovint, la voluntat de Déu no coincideix amb la nostra si la preveiem dolorosa. L’ego o l’ombra s’interposen. Però l’experiència ens ensenya que moltes vegades allò horrible, dolorós, catastròfic, ha estat font d’una gran transformació. Aleshores ‘veiem’ la ‘voluntat’ de Déu, ja que els valors mundans no són els valors del sagrat.



Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.

Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.

El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.

Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.

En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.

La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.

La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.

La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.

La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.

Nits d'estiu (II)

El passat dijous, dia 14 de juliol, amb la lluna a punt de fer el ple, vam sopar a la terrassa dels amics Anna Ruiz i Pere Martí. El motiu era la trobada-celebració amical de final de curs amb els components de la comissió literària de L’Agrícol (http://lagricol.blogspot.com/), tradicional entitat vilafranquina que en els darrers temps s’ha anat revitalitzant sota la batuta del filòsof i musicòleg Joan Cuscó. Formem aquesta comissió literària: Anna Ruiz, Miquel Cartró, Xavier Hernàndez, Pere Martí Bertran i jo mateixa. Algunes idees sòlides per al proper curs: homentage a Montserrat Roig i un recital poètic dedicat a la vinya i el vi. Continuarà…  

FarambArt

Sou convidats a assistir a la sessió poètica del FarambArt, que aquest any té com a convidat a Rodolfo del Hoyo. Ja sabeu: als Jardins del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú. Hora: les 8 del vespre, aquella hora màgica entre dues llums...

Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?

No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.

(a la foto: ermita de Mont-roig)

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).

I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

Ecografia

He vist una nina dins la seva caseta líquida:
una esfera d’aigua viva embolcalla el seu son
i la seva vigília.
La nina es tapa la cara amb els bracets
i els peus, amb la gràcil contorsió
de criatura novella.
És dins l’aigua i no es mulla,
s’oxigena a travès del cordó umbilical
que la lliga a un món que encara no sap.
No té fam, només aspira a l’amor
que el pare i la mare s’han ofert
en ella, la flor preciosa
que respira en les aigües primordials
de la vida que l’espera.
(8 de juliol de 2011)

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.

Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.

La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).

Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.

Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.

La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)