Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).
I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?
No ho sé. Jo me l'estime perquè és capaç de tensar el llenguatge poètic fins a l'extrem per a assolir evocacions gairebé inefables. Supose que s'ha fet estimar molt gràcies les "Cartes a un poeta jove" i, evidentment, gràcies també a la traduccions vinyolianes de les elegies.
ResponElimina"És estrany, certament, ja no habitar la terra,
no fer ús de costums a penes adquirits,
no dar a les roses i a d’altres coses que eren tota una promesa
la significança d’un futur humà..."
I no és d'ara, sempre ha estat molt estimat des del 'seu temps'.
ResponEliminaPer les cartes (aquella carta/poema) de Marina Tsvietàieva... i per la traducció de "Cançó d'amor" que vaig demanar a DI molt abans de conèixer-la i que m'agrada encara més que la de Vinyoli.
ResponEliminaCom puc retenir la meva ànima, perquè no fugi cap a la teva? Com puc elevar-la per damunt teu cap a d'altres coses?
Ah, m'agradaria allotjar-la en algun lloc perdut de la foscor
en algun indret tranquil i estrany, que no tremoli més enllà, quan les teves profunditats tremolen.
Però tot el que a tots dos ens commou, ens uneix com si es tractés d'un arc, que propaga una veu pels dos costats.
Quin és l'instrument que ens té lligats?
I quin violinista ens té a les mans?
Oh, dolça cançó.
Perquè és poeta, autor d'una poesia de plenitud, profunda fins a la sang i cerebral fins als confins dels límits. D'una humanitat més enllà de la seva condició terrenal. I molt més, encara...
ResponEliminaI amb les vostres opinions -gràcies- es va eixamplant l'aura afectuosa amb què embolcallem Rilke...
ResponEliminaFins avui no he vist aquest teu post, Teresa! Rilke, per a mi, és una metonímia, o una metàfora, segons com es miri.
ResponElimina