Ferides i arrels

A la primeria d’escriure, diguem amb voluntat literària, és a dir: amb el desig de fer una obra amb sentit, ja vaig escriure un conte on descrivia, amb imatges, el desafecte de l’àvia Teresa. Deu rondar per alguna carpeta, ja que recordo que el vaig passar a màquina i tot.

Al cor hi devia tenir una ferida que d’aquesta manera, escrivint-la, es podia guarir. I ara que hi penso amb més profunditat intentant comprendre, intentant fer llum en els meus sentiments més amagats, crec que puc dir que la ferida no era tant per mi sinó per la meva mare. Ningú mai no en deia res, de totes aquestes coses. Però un infant pot arribar a saber fins i tot allò que no se li diu. I si sentia dolor pel desafecte que l’àvia Teresa em mostrava era pel desafecte que tenia a la meva mare, que duia el sofriment marcat a la cara sense dir ni piu. Un sentiment de justícia sempre s’ha emparat de mi, i crec que té aquesta arrel. El dolor dels altres em resulta insoportable, tot i que tantes vegades, per malaptesa, no sàpiga com resoldre’l.

(extret de La capsa verda)

(a les fotos: jo de nena, amb el meu pare i l'Antonio, un cosí de la meva mare, amb l'Angelina, la seva dona, i els seus fills. Les imatges corresponen al dia que es va posar la primera pedra al nou camp del Barça!)  

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)