El poeta viu

Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
Como verá, muchos recuerdos… Per aquesta bona gent el seu poeta no ha mort, el seu poeta és viu.

Consolació

He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
(extret de La capsa verda)

Soleia

Com a escriptor neoromàntic, Joan Maragall va tenir el neguit de recrear alguns dels vells mites catalans: el Comte Arnau, el rei Jaume I, el monjo Joan Garí i el bandoler Joan de Serrallonga. D’entre aquest esplet de personatges mítics o llegendaris, voldria destacar un mite desconegut, creat pel nostre poeta: el mite de la jove Soleia, que va exaltar en un poema de caire èpic titulat Soleiada.
Els personatges mítics recreats per Joan Maragall són preferentment masculins. En canvi, el personatge de Soleia, producte de la imaginació més visionària del poeta, és un arquetipus solar en versió femenina. I aquesta és la novetat.
Els mites es creen. I Joan Maragall va crear el mite de Soleia, tot i que ben poc ha transcendit en el nostre imaginari popular, i és una llàstima. Soleia és un mite modern, fins i tot podria tenir una lectura feminista encara que entronqui amb els mites antics de les maternitats miraculoses o extraordinàries. Cal sospitar que el poeta va trobar poc coixí en una societat misògina i encarcarada com la seva: una societat a qui devia esgarrifar una història com la de Soleia. Alguns, sense entendre-la, fins i tot devien trobar el mite de Soleia irreverent.
Però qui és la jove Soleia i quina és la seva història extraordinària, una història que ha d’interpretar-se no a nivell episòdic sinó a nivell simbòlic. Una vegada vaig llegir que unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribuïen la seva maternitat al mar, que consideraven una deïtat fecundant. En la història de Soleia, Maragall explica que la noia queda prenys del Sol, sense intervenció humana. Soleia és, doncs, un arquetipus de fecundació virginal.
L’arquetipus de la mare verge no és exclusiu del cristianisme catòlic: es troba també en les escriptures hindús. Tal com es llegeix en les escriptures hindús, la nimfa Anjana va ser fecundada per Vaiu, el déu del vent, que li va dir: “Oh, bella, estimada meva, no tinguis por, no t’he fet cap mal. Només t’he abraçat amb el pensament. Però de la meva llavor etèria en naixerà un noi fort i valent”. Aquest noi, Hanuman, va veure la llum en una cova. Com en una cova diuen els Evangelis que va néixer Jesús.
El fill de Soleia i del pare Sol és infantat en una senzilla barraca de muntanya, ja que la jove ha de fugir d’un entorn hostil. El fill que porta a les entranyes és fill de la llum de la vida, i ella se sent tan feliç… A Soleiada s’expressa la maternitat universal, i entengui’s bé què vull dir per maternitat universal, ja que, en esperit, totes les persones podem ser fecundades per la llum del coneixement. El “fill de la llum que uneix cel i terra”, com es diu a l’últim vers del poema, pot considerar-se com l’agent unificador que resol en el nostre enteniment la falsa dualitat entre matèria i esperit, ja que tot en la vida és una conjunció de matèria i esperit, i tot és fruit de la conjunció entre el femení i el masculí de la naturalesa. Així, aquest “fill de la llum que uneix cel i terra” és un símbol del coneixement de la realitat última de l’existència: la unitat de la matèria i l’esperit relligada a través de l’amor. La força de l’amor relliga tot el que en aquesta vida sembla dispers o separat.
En Soleiada s’expressa de forma artística la virginitat simbòlica. Virginitat que ha d’entendre’s com a disponibilitat i honestedat per a rebre i per a donar vida, ja sigui física, ja sigui espiritual. El mite de Soleia mostra una facultat transcendental en l’existència humana: el discerniment de la realitat que, tot obrint escletxes en la foscor de la ignorància, ens fa conscients de la realitat de la nostra vida per assumir-la tal com és. Això ens torna responsables de la realitat, com Soleia es fa responsable del seu embaràs de llum.
Maragall se’ns revela com un poeta de rabiosa actualitat. Perquè les dones, avui, i gràcies al seu esforç, ¿no s’han convertit en llum viva que esbotza segles d’obscurantisme i de misogínia per esdevenir un ésser autònom, lliure i responsable de la seva vida com Soleia?
(publicat a L'Eco de Sitges el 26 de novembre de 2010)

Aixeca't!

“Ama a tu casa y a la tierra en que la levantaste al levantarte tu mismo de ella”, va escriure en un article Joan Maragall.
Casa i terra aixecarem des del mateix lloc on altres l’havien enfonsada a causa del desamor.

Senyera

L'or i sang de la senyera simbolitzen la vida constant i el metall preciós, incorruptible.

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.

Recerca de la paraula

“Perquè tots i cadascun de nosaltres portem dins una paraula, una paraula extraordinària que encara no hem assolit de pronunciar. Escriure és per a mi la persecució d’aquesta paraula màgica, la paraula que ens ajudi a assolir la plenitud; ella és la xifra del meu anhel: que aquesta paraula pugui arribar a algú que la rebi com un veler rep el vent…” Així va expressar-se Ana María Matute al final del seu discurs pronunciat el dia del seu ingrès a la Real Academia el gener de 1998.
Trobar la paraula, vet aquí. Una paraula per a cadascú i que sigui també paraula per als altres. Altrament no tindria sentit.

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.

(extret de La capsa verda)

Ana María Matute

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós recordo la intensitat de la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula... I és que, com diu Ana María Matute mateixa, “no sé parlar” i per aquesta raó escriu. Després, amb veu tremolosa, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment de contemplació, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és una imatge de la seva escriptura.
La narrativa de la nova acadèmica té un rerafons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge original i genuí que brolla després de preguntar-se “qui ha inventat la meva vida” o “qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també ha dit Gérard de Nerval. Tot i que sempre precisa que l’únic llibre autobiogràfic que ha escrit és El río.
En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan tangible com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa que marquen els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear-li una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament al llibre! Ell li ho dirà tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”
L’escriptora va tenir casa a Sitges. En el mateix simposi del novembre, Esther Tusquets ens va confessar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es pot anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: per a quan el Nobel per a (l’ara acadèmica) Ana María Matute?
(article publicat a L'Eco de Sitges l'any 1996. En homentage, ara que se li ha concedit el premi Cervantes, que l'haurà fet molt feliç)

"déu" inconscient

Podem pensar (i percebre) que “déu” fa niu a l’inconscient. Quan es desvetlla, gràcies a la seva presència fertilitzant rebem inspiració per adonar-nos que les aparences en el món que coneixem enganyen: els límits són camins, la solitud és complitud, la malaltia una oportunitat, i la mort una porta, tal com ja va ser el naixement.

My Father, my Lord

Hi ha pel.lícules que deixen una petja profunda que va més enllà de l’experiència artística. I faig èmfasi en això de l’experiència artística, perquè el director i guionista de la pel.lícula que us vull recomanar, My Father, my Lord, l’israelí David Volach diu en una entrevista que el món jueu ultraortodox mira amb recel la pràctica de l’art perquè adverteix la competència amb la pràctica religiosa.
A My Father, my Lord, d’una gran bellesa i força estètica, Volach exposa una història d’alt voltatge filosòfic que, a la manera jueva tradicional, pot ser llegida com una paràbola sobre la dicotomia entre la lletra escrita, la Torà, i la vida. La duresa i el dogmatisme, la lletra escrita de la qual ha fugit l’esperit, maten la vida, i en aquesta pel.lícula no és una metàfora sinó la realitat. Les actituds fonamentalistes que aquest brillant treball cinematogràfic posa en evidència, estrenyen, fins a vegades ofegar, no només la mirada sinó el cor. David Volach sap de què parla, ja que ell mateix pertany a una família ultraortodoxa i va abandonar el món religiós en el qual havia estat educat als vint-i-dos anys.

Biografia/es

En l’argument de la nostra biografia s’hi entrellacen tants arguments de tantes biografies! És possible que per començar no només hàgim de conèixer, encara que sigui en la superfície, el relat vital dels nostres pares, sinó que també hauríem de saber alguna cosa dels avis, oncles, etc. I, encara, constrastar les històries personals amb la història general. Feina rai, però tant interessant com llegir una gran novel.la!

Ossos de vidre

Tinc els ossos de vidre. La imatge, bella, és igualment dura. Al cap d’un any de la histerectomia se’m va detectar una osteoporosi galopant. La imatge del galop és real, perquè va depressa, les densiometries periòdiques, tot i les dosis de calç, ho certifiquen. De la intervenció em va quedar el fred que sempre tinc, només a l’estiu revisc, o reviuen els meus ossos. Sempre sentia fred i en canvi vaig començar a notar una escalfor dolorosa per dins. Es cremaven els ossos, es convertien en cendra abans de la tomba?
El cos és com un laboratori fantàstic d’experimentacions. Fantàstic aquí no vol dir agradable, sinó tan sorprenent que fins i tot causa meravella. Una operació d’histerectomia –m’ho havien d’haver dit, m’hauria preparat!- pot costar, pel cap baix, un any de recuperació. Alguna dona hi ha deixat la pell, tot i que no es diu massa perquè són moltes més les vides que es salven. La menopausa és un procès lent, en el cos de la dona. La histerectomia el precipita per un barranc. Un autèntic cataclisme, una revolució hormonal per a aquella dona que era jo amb 43 anys. Després he llegit molt, sobre aquest trasbals físic, que afecta l’ésser sencer. Aleshores comença l'intens treball de l’esperit per mantenir-te dempeus. Vaig escriure una cinquantena de fulls, d’aquells dies primers en què tenia un peu a cada banda de la vida. Sentint que el cos se n’anava, una tarda vaig trucar la meva mare: Mare, perdona’m, t’he fet plorar tant! Guardats en una carpeta, aquells papers escrits no els he llegit mai més.

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.

(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)

Dona i art o la dansa de Lilâ

Aquí teniu el meu darrer llibre...

"El camp de la creació artística feta per dones, tot i que cada vegada menys, continúa marcat per prejudicis androcèntrics. Sembla un deure intel.lectual de les dones col.laborar a resituar l’art femení en l’espai de l’activitat artística que homes i dones compartim. Cal fer visible el que encara no ho és prou. Els textos que aquí es publiquen són crònica alhora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l’art."
(extret del pròleg)

Atenció

Sembla lògic pensar que tots escollim l’univers en el qual vivim. Perquè cada persona focalitza la seva atenció en unes coses determinades, que són les que poblen i animen aquest univers. En aquest univers també hi ha les persones que volem que hi visquin, tant les que ens provoquen estima i empatia, com les que ens provoquen rebuig. Sí, encara que sembli mentida, aquestes darreres viuen en el nostre univers perquè els fem atenció.
La resposta a la pregunta clàssica de ‘qui sóc’ inclou tot allò que ens ha cridat l’atenció al llarg dels anys i és possible que sigui el més important de les nostres biografies.

Vida

Totes les coses i fenomens no només expressen la Vida sinó que són la Vida. Totes les coses i fenomens són Vida en realitat i en potència. Només la nostra mirada entelada ens despista.

La memòria

Podem modificar la memòria? De fet, ho fem. La memòria és una recreació subjectiva dels fets que ens han esdevingut. La vivència dels fets –la seva impressió- determina el seu record. Hi ha unes dades objectives, cert. “Això va esdevenir-se el dia tal a tal hora i a tal lloc i hi havia fulano o mengano…” Però a l’hora de recordar compta més si en aquell moment estàvem tristos o contents, si experimentàvem fàstic, meravella o por.
Que modifiquem la memòria segons la nostra percepció dels fets i, no ho oblidem, segons la pròpia manera de ser i referents adquirits, ho prova quan anem de viatge, per exemple. Veiem les mateixes coses i a la mateixa hora del dia i amb la mateixa temperatura. No obstant, el relat de l’experiència és del tot diferent.

Rilke i la malaltia

De forma sorprenent al concepte habitual de malaltia, deia Rainer Maria Rilke en una carta al jove poeta: “Pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l’organisme s’allibera del que li és estrany; se l’ha d’ajudar, doncs, a estar malalt, a fer que sofreixi tota la malaltia, que aquesta exploti…”
No es tracta de buscar la malaltia ni de recrear-s’hi, sinó de veure perquè hi ha malaltia i com aquesta ens pot conduir a una veritable transformació a tots nivells, ja que les persones som més que un cos. Parlem de malalties severes, no de refredats. Tot i que a un refredat també se li pot trobar un sentit.