Soleia

Com a escriptor neoromàntic, Joan Maragall va tenir el neguit de recrear alguns dels vells mites catalans: el Comte Arnau, el rei Jaume I, el monjo Joan Garí i el bandoler Joan de Serrallonga. D’entre aquest esplet de personatges mítics o llegendaris, voldria destacar un mite desconegut, creat pel nostre poeta: el mite de la jove Soleia, que va exaltar en un poema de caire èpic titulat Soleiada.
Els personatges mítics recreats per Joan Maragall són preferentment masculins. En canvi, el personatge de Soleia, producte de la imaginació més visionària del poeta, és un arquetipus solar en versió femenina. I aquesta és la novetat.
Els mites es creen. I Joan Maragall va crear el mite de Soleia, tot i que ben poc ha transcendit en el nostre imaginari popular, i és una llàstima. Soleia és un mite modern, fins i tot podria tenir una lectura feminista encara que entronqui amb els mites antics de les maternitats miraculoses o extraordinàries. Cal sospitar que el poeta va trobar poc coixí en una societat misògina i encarcarada com la seva: una societat a qui devia esgarrifar una història com la de Soleia. Alguns, sense entendre-la, fins i tot devien trobar el mite de Soleia irreverent.
Però qui és la jove Soleia i quina és la seva història extraordinària, una història que ha d’interpretar-se no a nivell episòdic sinó a nivell simbòlic. Una vegada vaig llegir que unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribuïen la seva maternitat al mar, que consideraven una deïtat fecundant. En la història de Soleia, Maragall explica que la noia queda prenys del Sol, sense intervenció humana. Soleia és, doncs, un arquetipus de fecundació virginal.
L’arquetipus de la mare verge no és exclusiu del cristianisme catòlic: es troba també en les escriptures hindús. Tal com es llegeix en les escriptures hindús, la nimfa Anjana va ser fecundada per Vaiu, el déu del vent, que li va dir: “Oh, bella, estimada meva, no tinguis por, no t’he fet cap mal. Només t’he abraçat amb el pensament. Però de la meva llavor etèria en naixerà un noi fort i valent”. Aquest noi, Hanuman, va veure la llum en una cova. Com en una cova diuen els Evangelis que va néixer Jesús.
El fill de Soleia i del pare Sol és infantat en una senzilla barraca de muntanya, ja que la jove ha de fugir d’un entorn hostil. El fill que porta a les entranyes és fill de la llum de la vida, i ella se sent tan feliç… A Soleiada s’expressa la maternitat universal, i entengui’s bé què vull dir per maternitat universal, ja que, en esperit, totes les persones podem ser fecundades per la llum del coneixement. El “fill de la llum que uneix cel i terra”, com es diu a l’últim vers del poema, pot considerar-se com l’agent unificador que resol en el nostre enteniment la falsa dualitat entre matèria i esperit, ja que tot en la vida és una conjunció de matèria i esperit, i tot és fruit de la conjunció entre el femení i el masculí de la naturalesa. Així, aquest “fill de la llum que uneix cel i terra” és un símbol del coneixement de la realitat última de l’existència: la unitat de la matèria i l’esperit relligada a través de l’amor. La força de l’amor relliga tot el que en aquesta vida sembla dispers o separat.
En Soleiada s’expressa de forma artística la virginitat simbòlica. Virginitat que ha d’entendre’s com a disponibilitat i honestedat per a rebre i per a donar vida, ja sigui física, ja sigui espiritual. El mite de Soleia mostra una facultat transcendental en l’existència humana: el discerniment de la realitat que, tot obrint escletxes en la foscor de la ignorància, ens fa conscients de la realitat de la nostra vida per assumir-la tal com és. Això ens torna responsables de la realitat, com Soleia es fa responsable del seu embaràs de llum.
Maragall se’ns revela com un poeta de rabiosa actualitat. Perquè les dones, avui, i gràcies al seu esforç, ¿no s’han convertit en llum viva que esbotza segles d’obscurantisme i de misogínia per esdevenir un ésser autònom, lliure i responsable de la seva vida com Soleia?
(publicat a L'Eco de Sitges el 26 de novembre de 2010)