Apoteosi de Sant Fèlix

Aquesta fotografia, un privilegi perquè està presa des de la terrassa de la casa modernista que el Fadric i la Trini tenen a la Plaça de l’Oli de Vilafranca del Penedès, respon al moment apoteòsic i fulgurant de l’entrada de Sant Fèlix a la basílica de Santa Maria. Vam assistir a la llarga i vistosa processó que la va precedir guiats pels nostres amics vilafranquins Anna Ruiz i Pere Martí, i que va culminar amb l’escolta dels goigs amb ressons verdians dedicats al Sant. La Festa Major de Vilafranca del Penedès condensa en grans dosis la bellesa, el capteniment i l’emoció de les nostres festes més tradicionals.

Silencis i eloqüències

La recordo com si fos ara, i han passat tants anys, la conversa sobre Déu com a experiència de l’inefable de la vida, que vam mantenir amb Guillem Viladot a propòsit de la lectura d'El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1996), de Raimon Panikkar.
La problemàtica religiosa, i sobretot la figura de Déu Pare en la tradició judeocristiana, era motiu de reflexió per part de l’escriptor d'Autobiografia de Déu, un “llibre difícil i arriscat”, com consta en la dedicatòria de Guillem Viladot en aquesta novel.la publicada el 1997 (un llibre que en podríem dir de culte, i, per això mateix, poc o gens reconegut, com el mateix autor lamentava).
Sembla una contradicció, l’expressió ateisme religiós. Però no ho és, ja que el buddhisme és una religió sense un Déu antroporfomitzat o, si es vol, revelat a través de les Escriptures, tal com el coneixem a través de les religions monoteistes.
El silencio del Buddha de Panikkar és un llibre fruit de molts anys d’estudi, d'experiència i de reflexió que intenta superar el mur que la nostra cultura occidental estableix entre creients i ateus. Mur que sembla ben artificial, ja que l’experiència de l’inefable és universal. La vida espiritual és pròpia dels humans, l’anomenem com l’anomenem. Els psicòlegs en parlen com d’una experiència límit, és a dir: aquell instant detingut en que desapareixen temps i espai, en que “sortim” del temps i l’espai (el transcendim) o “entrem” dins el temps i l’espai, ens hi unim, ens hi confonem, com ens han deixat escrit els místics de tots els temps i cosmovisions religioses.
Tots els camins porten a Roma, es diu col.loquialment, i és que no hi ha una sola via sinó moltes maneres d’aproximar-se al cor de la vida, de viure la nostra humanitat en totes les dimensions, des de la més material fins a la més subtil, des de la més externa fins a la més interior, i fins allà on ens és possible, ja que l’aprenentatge de la nostra humanitat, personal i intransferible, va del bressol a la tomba…

Raimon Panikkar

La experiencia de Dios, de Raimon Panikkar (PPC, 1994), em va acompanyar molt de temps. Vull dir que el duia a la bossa, que el llegia a tot arreu, que en subratllava paràgrafs, que me’l feia meu. Ara és a la lleixa de casa juntament amb altres llibres d’aquest filòsof i sacerdot, dignitat a la qual mai no va renunciar, ni és possible, com havia dit, perquè és una iniciació al sagrat.
Raimon Panikkar figura en el meu calendari platònic. A La experiencia de Dios va escriure, i tradueixo: “L’experiència de Déu, en tant que experiència del diví, no només és possible, sinó també necessària perquè tot ésser humà arribi a la consciència de la seva pròpia identitat.”

Les ruïnes

La màgia de les ruïnes potser no es deu tant al que mostren -tot i el seu atractiu estètic, almenys per als romàntics- com el que revelen les pedres que encara resten: l’absència del que havien estat: una casa, un palau, un castell, un temple, una església, un monestir.

(Obro parèntesi d'uns dies, que serem a Madrid. Ens retrobarem el dia 30)

L'art

L’ART és la manifestació de la realitat altra: realitat oculta que espera ser revelada com la interpretació d’una visió o d’un somni.

La nit

El divendres 30 de juliol vam estar a Buchenwald. A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
La història dels camps de concentració i d’extermini nazis ens ha arribat no només a través d’historiadors i d’estudiosos sinó també, i potser d’una manera més real encara, a través de la literatura. De l’experiència de Buchenwald en parla Jorge Semprún al seu llibre L’escriptura o la vida, així com també en parla el premi Nobel de Literatura Imre Kertész al seu relat Sense destí.
Jorge Semprún, a Buchenwald era un presoner polític, un comunista, un enemic del règim nazi. Imre Kertész, aleshores un noiet d’a penes quinze anys, hi va anar a parar per la seva condició de jueu, tot i que la seva família no era practicant del judaisme i estaven molt integrats en la societat hongaresa. Un i altre van viure aquella tragèdia que ha deixat un pòsit de dolor i desconcert difícil d’ignorar i de pair. Sí, resulta inquietant parar-se davant la xemeneia de Buchenwald i no sentir un calfred i un mareig profunds, tot i que l’aire d’aquest juliol fos net i el cel blau, sense màcula de fum.
Una lectura aquests dies de viatge a Weimar ha vingut a completar aquests dos testimonis de Buchenwald: La nit, d’Elie Wiesel, escriptor, crític literari i professor d’origen romanès, a qui l’any 1986 li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu treball a favor dels drets humans. L’any 1944, Wiesel va ser capturat amb la seva família jueva i traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz, on va veure desaparèixer la seva mare i la seva germana petita. Després el van deportar a Buchenwald, on va morir el seu pare el 28 de gener de 1945: “Encara vaig haver de quedar-me a Buchenwald [els trasllats eren arbitraris i constants] fins a l’onze d’abril. No parlaré d’aquesta època. No tenia ja cap importància. Després de la mort del meu pare, res ja no m’importava. Vaig ser traslladat a un bloc de nens, on érem sis-cents.”
La nit va ser publicat, en francès, després d´haver estat traduït del yiddish en què es va escriure originalment, l’any 1958. Tracta, en el fons, de la tragèdia espiritual que suposa la mort de Déu en l’ànima d’un nen, Elièzer, fill d’una família practicant de la branca hassídica jueva i estudiant de la càbala amb un mestre que és un sant i que sempre està present en les seves reflexions sobre les penalitats que ha de sofrir.
La nit, un relat poètic i cenyit a les paraules imprescindibles, és una corprenedora història viscuda des de dins del judaisme practicant, des de la fe jueva i la mort de la innocència d’un presoner en un camp de concentració nazi. Wiesel transforma l’angoixa i l’experiència traumàtica soferta en aquests camps de la mort en una obra d’art literària, i més encara: en unes pàgines de reflexió que posen els péls de punta perquè van al moll de l’ós de la qüestió: després d’aquesta vivència trasbalsadora, ¿com ser un bon jueu, un jueu devot, quan Déu sembla haver abandonat el poble jueu, molts d’ells gent pietosa i víctimes innocents que van morir en aquell gran Holocaust? A la porta d’entrada de Buchenwald es llegeix: “A cadascú el seu”. Voleu dir que allò, tot el que va passar allà dins: una tortura psicològica i moral amb resultat de mort física en molts casos, aquella gent s’ho mereixia? És evident que no. Vet aquí el dubte existencial que Wiesel planteja a La nit i que encara obre ferides.

(publicat a L’Eco de Sitges el 14 d’agost de 2010. Recomano de llegir sencera aquesta trilogia d’Elie Wiesel)

Calendaris platònics

Com a instrument de formació espiritual pròpia, Eugeni d'Ors redactava el que va anomenar Calendaris platònics, una mena de santorals en els quals escrivia els noms d’aquelles figures o esdeveniments del món de la cultura que patrocinaven la seva vida.
Jo tinc una llista del que en dic la meva genealogia, que, sense menysprear la familiar, abraço i rememoro amb un sentit de proximitat, de germanor, de pertinença, de comunió espiritual.

Les mans de l'escriptor

Escriu Tatiana Tolstoi al seu llibre de memòries sobre el seu pare, Lev Tolstoi (1828-1910, enguany farà 100 anys de la seva mort), que mai no podia mirar les mans del seu pare -no gaire maques, ossudes, amb les venes en relleu- sense emocionar-se pensant en el que aquestes mans, obeint l’esperit, havien transmès a la humanitat.

Històries de Barcelona

Una parella de joves, barcelonins tots dos, es regalen una visita cultural a la ciutat antiga, com si fossin dos turistes més. Són mileuristes i a penes han tingut vacances. La visita és la seva vacança. Tornen de la passejada cansats, però contents. Han après de la seva ciutat misteris amagats...

Mai no sé...

A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant.

El Cavaller de Praga

En el seu exili a Praga, Marina Tsvietàieva passejava alguns vespres pel Pont de Carles i s’emmirallava en la figura del cavaller Bruncvík clavat enmig de l’aigua i vigilant del riu, imatge del curs de la vida, tal com recorda la seva filla Ariadna Efron al seu llibre de memòries. Sembla que Tsvietàieva sentia fascinació per l’estàtua del llegendari cavaller Bruncvík perquè aquest mostrava una gran semblança amb ella –el perfil, el cabell, el posat-, i perquè aquella figura, erigida molt abans de néixer la poeta, li semblava la viva imatge del seu destí (potser més tràgic del que imaginava) materialitzat en una estàtua.
El 27 de setembre de 1923, Tsvietàieva va escriure el poema El Cavaller de Praga, del qual n’he fet una versió catalana de la versió castellana publicada al llibre Marina Tsvietáieva, poemas escogidos (Editorial Rubiños, 1994):

De rostre esvaït,
vigilant del curs del segle,
Cavaller, Cavaller,
guardià del riu.

(Ai! Trobaré en ell
pau als llavis i a les mans?)
Vigilant
en el pont de l’adéu.

Promeses, anells…
Sí, però, com pedres al riu,
nosaltres, quants
en quatre segles!

Devem a l’aigua
esdevenir! I a les roses, florir!
M’abandonà… M’hi llançaré?
Aquesta serà la meva venjança.

No sentirem fatiga,
nosaltres, mentre duri la passió!
Vengeu-vos en els ponts,
obriu de bat a bat

les ales! Al fang,
a l’escuma com un brodat!
Dels ponts avui
no pago les multes.

Del pont fatal
a baix… feu l’intent.
Em sento a la teva alçada,
Cavaller de Praga.

Si en ell ha dolcesa o pena
tu ho saps millor,
Cavaller, vigilant
del riu… del temps.

Tsvietàieva, Pasternak i Weimar

En un moment donat de la correspondència entre Borís Pasternak i Marina Tsvietàieva, la poeta, amb l’entusiasme i la confiança en els amics que la caracteritzava, va acceptar de cor la idea-proposta de Pasternak: la idea romàntica i quimèrica de trobar-se a la ciutat alemanya de Weimar un dia de maig de 1925, a l’ombra de Goethe, que tots dos admiraven i del qual volien traduir el Faust:
I ara, parlem de Weimar: Pasternak, no faci bromes!, ja que viuré d’això almenys dos anys seguits. I si morís en aquests dos anys tan llargs (que no moriré), el viatge a Weimar serà el meu penúltim pensament.
(extret de Notícies de Weimar)

Maria i les Festes Majors

Avui, festa de Maria o la Marededéu d’Agost, és Festa Major a moltes poblacions de Catalunya. Places i carrers apareixen guarnits amb senyeres i voleiants paperets de colors com aquests de la Seu d’Urgell al capvespre, entre dues llums.

Bartra i Arinsal

L’any 1981, Agustí Bartra i Anna Murià van passar les vacances d’estiu al poble d’Arinsal. Bartra va escriure un poema per als seus amics andorrans. Un monument recorda aquesta estada del poeta al País Alt:
País Alt, algú esborra la teva cara agrària,
d’on deserta la llana i agonitzen els blats.
Per bé o per mal, Arinsal és ara una concorreguda estació d’esquí que, ben segur, ha canviat la fesomia del poble i voltants.

Andorra

Demà anem a Andorra per romandre-hi uns dies de descans, de contemplació, de lectura.
L’any 1983, Miquel Martí i Pol va publicar Andorra (postals i altres poemes).
En quedarà alguna cosa, d’aquella Andorra?

Com que hi serem a prop, un vespre anirem a la catedral romànica de la Seu d'Urgell per assistir a la representació del Retaule de Sant Ermengol, personatge rellevant en la formació de l'actual Catalunya. El Cor Caterva, la novetat d'enguany, hi interpretarà El cant de la Sibil.la, que mai no he pogut escoltar sense llàgrimes d'emoció.

Veritat, bellesa, intempèrie

Per a Goethe, veritat i bellesa són com dues línies que convergeixen en el mateix horitzó espiritual. Cal dir, amb les paraules de Marià Corbí, un pensador del nostre temps, que la certesa que genera la veritat no es recolza en la protecció que proporciona ni en el delimitat dels seus encontorns sinó, tot el contrari, en la seva pura i inevitable intempèrie.
La veritat de la vida és intempèrie, per això és una torxa terrible –diu Goethe-. Tots provem d’acostumar-nos-hi, però parpellejant i amb una gran por de cremar-nos.

La veritat no té una casa sòlida, és intempèrie, fronteres indefinibles, torxa terrible. Però per la seva mateixa naturalesa, la veritat té poder per filtrar-se i fugir dels murs i de les flames: és la pura llibertat de cor i de pensament, guies en la vida i en l’obra de Goethe.

Buchenwald

A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.

(extret de Notícies de Weimar)

El Poeta no mor

Goethe no va morir al seu llit sinó a la cadira de braços. La seva mà era dins la mà de la seva jove, vídua des de 1830 de l’únic fill que li quedava dels que va tenir amb Cristiana Vulpius. Per no voler mostrar el dolor d’aquesta pèrdua va sofrir una hemorràgia.
Aquell matí del 22 de març de 1832 –“Ja és primavera”- va dir en un moment donat- encara s’havia volgut aixecar diverses vegades amb l’ànim de treballar al seu escriptori, però els anys i la malaltia, una congestió pulmonar, el guanyaven cada vegada i quedava com adormit. Així el va anar a trobar la Mort, que va vèncer el seu cos mortal, però no al Poeta.
(extret de Notícies de Weimar)

La cambra del poeta

Al costat mateix de l’estudi, on Goethe treballava els últims temps dictant els seus escrits al seu secretari, el jove Eckermann, hi ha la cambra on va morir el 22 de març de 1832. És una habitació petita amb un llit de fusta senzilla, una butaca gastada i una tauleta de nit. Enfront del llit i la butaca s’obre una finestra no gaire gran. El déu major de Weimar, tal com li deien ja els seus contemporanis, va dir poc abans d’aquell migdia de primavera: “Que entri llum, llum… més llum”. Tal com ell volia que fos tot el que va escriure: símbol, aquestes últimes paraules l’adquireixen de ple dret. La llum, imatge del coneixement, va ser l’objectiu de la seva vida.
(extret de Notícies de Weimar)

Ginkgo biloba

“No sents en les meves cançons que jo un i doble sóc?”, escriu J.W. Goethe al seu poema Ginkgo biloba. En aquest poema, les fulles del ginkgo són símbol de la naturalesa humana. Perquè, més enllà de la fisiologia, no habita en nosaltres el femení i el masculí, Eros i Thànatos, l’humà i el diví? Un i doble som, com l'androgin.
(extret de Notícies de Weimar)