En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat
posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les
referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de
la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de
Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península
ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens
agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat,
hauria d’haver estat possible sempre.
No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix
moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien
gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta.
No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van
haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la
Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes
possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se
l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per
interès.
Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després
del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb
altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no
només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva
(van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les
petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan
importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la
fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la
lectura de Poemes hebraics de jueus
catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).
En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan
d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el
judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de
Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser
talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un
dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de
referència La Cábala y su simbolismo (Siglo
XXI, 1976).
La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic
de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada
del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la
Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques
anomenades sefirot, o qualitats
divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis
vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la
humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina.
No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i
dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic
de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van
ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres.
La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la
mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home
mental de vida intel.lectual intensa. Una
vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista
Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de
l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser
un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la
Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.
(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)
