Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any
es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista
i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs
impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta
Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La
Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa
i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En
l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina
que remet a la pítia oracular de Delfos.
Si el món
de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la
Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A
la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió
profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una
novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el
sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar,
Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una
societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena
llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la
guerra, com val la pena llegir Sibil·la,
del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la
Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.
Podem
imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa
tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de
moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre
de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne
Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora
ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la
seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una
mirada que emergeix de les profunditats de la psique.
(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)
A la Sibil·la li pesen i se li enfondeixen els ulls a causa de la concentració interior. Amb aquests posat hieràtic pintava les dones Julio Romero de Torres: profunditat, determinació, poder, magnetisme. Si la mirada coincidia amb la teva, no la podies sostenir estona, per temor de no retornar a tu mateixa.
ResponEliminaUna abraçada.