Viatjar

És època de viatjar. El temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers: van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es queden muts.

Els museus són plens, atapeïts de gent que és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant la dama del somriure misteriós.

No és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad. En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que, com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.

     

El meu primer viatge fora de Catalunya el vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.

El viatge agafa un sentit complet en la partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres també, no és cap drama perdre’s el que s’ha de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)