Ora et labora

En el llibre Per amor a la justícia. Dorothy Day i Simone Weil (Viena edicions), la seva autora, Teresa Forcades, ens atansa la trajectòria humana i espiritual d’aquestes dues dones excepcionals, i que cal veure com a fars d’inspiració en el camí que ella ha triat de transitar entre la fe i el compromís social i polític. Forcades, que ha llegit els escrits d’ambdues dones en profunditat, i que coneix els detalls significatius de les seves biografies, tot i les diferències les agermana en aquest objectiu comú que és, per amor a Déu, posar-se al servei de la justícia i la lluita contra l’opressió social.

De la lectura amena (Forcades ha escrit aquest llibre de forma molt entenedora), aquí voldria fer una reflexió sobre un concepte monàstic que en un capítol sobre el treball ella treu a colació: ora et labora, que és aplicable, i molt, tant fora del claustre com en la vida quotidiana de cadascú. Forcades fa esment de la importància que les nostres societats modernes donen al treball intel.lectual com a més creatiu, i la poca que donen al treball amb les mans, els oficis, o el treball físic, dur, i, en conseqüència, de menys prestigi social. És un error també al meu parer. En primer lloc perquè no hi ha treball indigne en cap àmbit, i en canvi sí que hi ha persones indignes en un i altre àmbit. I en segon lloc perquè, posem per cas, no és imaginable un creador colossal, amb idees creatives a dojo com Picasso, sense la seva portentosa habilitat manual.

En la regla de Sant Benet, i en els monaquismes en general, s’intenta desenvolupar en equilibri les dues aptituds o talents necessaris per aquella complitud de la qual parlava Eugeni d’Ors: l’obra ben feta. Ora, més enllà de l’oració en un sentit estrictament religiós, equival a l’atenció en el que es fa o s’observa, i a la intel.ligència tant creativa com reflexiva, combinada amb labora, és a dir, amb el treball tan exquisidament efectuat com sigui possible mercès al desenvolupament progressiu de totes les habilitats.

Anant al terreny personal, treballo en una professió intel.lectual i creativa, però com la majoria de dones també faig les tasques de la llar, faig treballs amb les mans, alguns de ben durs, com tothom sap, i invisibles fins aquell dia en què no es poden fer, i aleshores es troben a faltar. He de dir que, volent tenir més mans que peus, és a dir, fer el millor possible en aquest àmbit, sóc de les que renten els plats de forma manual gairebé sempre, i que, com explica Forcades que feia Dorothy Day, eixugo les aixetes fins que queden ben lluents. És una qüestió estètica? Segurament. I amb la mateixa mentalitat de trobar bondat i bellesa en totes les coses, vaig fer tasques administratives –que no m’agradaven- en l’oficina on vaig treballar mentre estudiava Belles Arts. Sempre m’ha semblat que la traça adquirida en les feines considerades senzilles tantes vegades han estat el fonament d’una bona idea dibuixística, o narrativa, o d’un poema potent. Ora et labora són vasos comunicants.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de juliol de 2015)