diumenge, 4 de març del 2012

Lluna que creix

Sola, al capvespre, la lluna creix.
No mou soroll,
la seva tasca és silenciosa.
Sola, al capvespre, miro la lluna
i apunto en un paper mil metàfores
que obrin camí entre les ombres.

(la lluna de la foto, al ple)
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

2 comentaris:

  1. Olga Xirinacs4 de març del 2012, a les 19:17

    Gairebé per a tots els contemplatius la lluna és el primer element de solitud i moltes vegades de tristesa.
    Malgrat això, la lluna de mel és entesa en companyia...
    Bon poema, Teresa.

    ResponElimina
  2. Mariàngela Vilallonga4 de març del 2012, a les 20:15

    És una bellesa la lluna, i contemplar-la ens uneix amb els absents. És una bellesa el teu poema.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)