Pell d'ase

Els contes per a infants contenen saviesa amagada. Més enllà d’entretenir la mainada, per als adults buscar el significat simbòlic d’aquests contes pot resultar un treball de recerca filosòfica i espiritual de gran calat. Els contes per a infants, com la mateixa Bíblia o l’Odissea, el gran poema homèric, tenen diversos nivells de lectura.

En aquests contes on el que es veu és tan sols la punta de l’iceberg del seu significat profund, sovint hi apareixen elements i personatges màgics i fets sobrenaturals. Com en Pell d’ase, un conte popular recollit per Charles Perrault. Del conte Pell d’ase, que ha estat interpretat també segons l’hermetisme i l’alquímia per Emmanuel d’Hooghvorst, pot fer-se’n també una lectura a la llum de la psicoanàlisi, com va fer amb altres contes tradicionals Bruno Bettelheim en el seu treball El món encantat.

Vegem el conte resumit. Un rei posseïa un ase que cagava monedes d’or i tenia una dona bella i admirable. En el seu llit de mort, aquesta reina li va fer prometre que no es casaria si no trobava una dona més bella i més admirable que ella. Passat el temps, el rei va arribar a la conclusió que l’única dona que igualava la reina era la seva filla. Ja tenim el drama armat, ja que aquest matrimoni és tabú i la noia, esgarrifada, no el vol pas. Demana ajut a la seva fada padrina que li aconsella que posi condicions impossibles per al casament, com ara vestits fets de lluna i de sol, que el pare aconsegueix. Llavors li demana la pell del seu ase estimat, i el pare li dóna. Aconsellada de nou per la fada, la noia fuig sota la pell de l’asenot i es refugia en una granja als límits del reialme. Un príncep que cavalca pel bosc descobreix la noia i se n’enamora. Com que no deixen que s’hi casi, emmalalteix. Només un remei podrà guarir-lo: un pastís fet per Pell d’ase, tal com és coneguda la noia que sota aquesta pell treballa a la granja. Pell d’ase deixa caure un anell al pastís. Quan el príncep es cura vol casar-se amb la mestressa del preciós anell. Diverses princeses se l’emproven però només li va vé a la noia del bosc. Quan es casen descobreixen que el pare de la núvia ha trobat una altra dona. Final feliç per a tothom.

En una lectura simbòlica immediata de Pell d’ase es dedueix que sota la pell s’hi amaga una princesa, és a dir, una noia de valor. L’ensenyament per a petits i grans és que les aparences enganyen. Però fent ciència-ficció podríem contar la faula de forma que el protagonista sigui un burret màgic que de les pedres en fa pans, un ase català molt feiner i bonàs com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i que el rei, un mal rei, tot s’ha de dir, no dubtaria a fer matar si amb aquest fet pogués aconseguir voluntats. Aquest ruquet (Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi veien ases ausetans), fa mans i mànigues per no deixar-se encalçar pel mal rei i va per lliure. Al cap i a la fi, el rei acabarà trobant nova parella i potser un altre burret. Mentrestant, ell, no pas ruc, se n’haurà escapolit.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d’octubre de 2014)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)

Escric perquè estimo la vida. In memoriam Montserrat Abelló

La poeta i traductora Montserrat Abelló i Soler va morir a Barcelona el passat dia 9 de setembre, a 96 anys. Havia nascut a Tarragona l’1 de febrer del 1918. Entremig hi va haver la seva formació, la guerra civil, l’exili, la família, el retorn, i tantes coses bones i no tan bones, tot ho va viure amb l’entusiasme que li era característic.

Dóna fe d’aquest entusiasme la seva biografia atapeïda de vivències, i una obra poètica que l’expressa amb una incandescent intensitat. Sí: Montserrat Abelló estimava la vida tal com és i tal com ella la va viure, i per això volia escriure-la segons ella mateixa. A començaments dels anys 70, en un viatge a Anglaterra amb una amiga, va descobrir la poeta Sylvia Plath, amb la qual es va identificar de seguida: Després de llegir la seva poesia i els seus diaris, per fi vaig trobar una persona que veia la poesia com jo, menys clàssica, més basada en el sentit de les paraules. També volia viure una Vida amb majúscules, tenir home, tenir fills, ser una gran poeta…Resumint podria dir, com dic en un dels meus poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

Vaig veure Montserrat Abelló fa dos mesos, el 19 de juliol, a Poesia des dels Balcons, II Festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d’Ebre. Dedicada aquesta exitosa segona edició del Festival a Montserrat Abelló, també se li va fer un homenatge en forma de llibre. En el pròleg, deia Montserrat Abelló a les poetes: Animo a totes les poetes que escriguin des de la seva veritat, perquè sols així poden produir una poesia autèntica.

Montserrat Abelló en estat pur: franca, directa, ho sé per experiència. Vaig conèixer Montserrat Abelló fa molts anys, i en una circumstància que em porta molt bons records. Quan l’any 1988 vaig decidir el meu camí com a escriptora, vaig presentar-me al Premi Don-na (el guanyaria l’any 1990) amb una novel.la que portava per títol Es fa fosc i que va quedar finalista. Montserrat Abelló formava part del jurat, i la seva actitud convidava a parlar-hi. En un moment donat de la conversa, li vaig demanar no pas què li havia agradat del llibre sinó quines falles tenia. Va somriure àmpliament, com sempre feia, i em va dir, categòrica: Potser has precipitat una mica el final. Bona escriptora i bona lectora, Montserrat Abelló em va donar una primera lliçó literària que mai no he oblidat.

El camí literari d’Abelló ha estat fecund, ja que s’ha prodigat també en l’àmbit de la traducció. Al costat d’una obra poètica moderna, sense retòrica, seguint el fil del ritme intern que li dictava una poesia escrita amb una veu tan càlida com sorprenent dins del nostre panorama literari, Montserrat Abelló ha estat una traductora d’alt nivell. A ella devem Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla inglesa del segle XX. (Editorial Ausa, 1993). Pel mateix camí, moltes poetes catalanes tenim ben present la seva generositat personal, com apuntava en el seu blog Olga Xirinacs. En una ocasió li va traduir graciosament uns poemes a l’anglès. També graciosament en va traduir uns de meus l’any 1998, quan vaig publicar una plaquette d’autor editada en diverses llengües que duia per títol A sis veus. Va ser presentada en el Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Sant Petersburg. Sis poemes i sis ex-libris dedicats a tres poetes russos i a tres poetes catalans.

Aquest mateix any 1998 vaig dibuixar un ex-libris per a Montserrat Abelló. Hem compartit vetllades poètiques, i envitricollades jornades en què fèiem de jurats de premis, i els merescuts homenatges que se li han fet. Deia Abelló que la seva poesia és com dialogar amb ella mateixa. Sí: la seva veu poètica, ingènita i vital, flueix amb una gran naturalitat. Celebrem-la.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 setembre de 2014)

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

JoVentut

Dues instantànies de la V des de la meva perspectiva de participant en la gran manifestació, ahir, que va cobrir amb escreix les dues artèries principals de Barcelona. Hi havia gent de totes les edats, és clar. Però la gran presència d'infants dóna la imatge clau del que significa això que anomenem el procés: joVentut. Som joves mentalment i això ens portarà a viure un temps auroral, primavera pura, resurrecció de Catalunya com la nació inclusiva que sempre hem estat. 

Neu, fang, rosada, constel.lació

Amb aquest títol, Neu, fang, rosada, constel.lació (El Cep i la Nansa), extret d’uns versos de Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, Jordi Llavina ha volgut contribuir a l’Any Vinyoli, per si no fos poc el que està duent a terme com a comissari de l’efemèride que commemora el centenari del naixement i els trenta anys de la mort del poeta barceloní. Amb la coberta de color aram, una picada d’ullet a Vent d’aram, un altre llibre de Joan Vinyoli, en aquest volum hi recull saboroses col.laboracions a la premsa, juntament a un seguit d’apunts i treballs més llargs sobre la poètica de Vinyoli, sens dubte un dels autors més sobresortints en el panorama de la lírica catalana del segle XX.

En els seus escrits, afirma Jordi Llavina que Joan Vinyoli és el seu poeta de capçalera, i que la seva poesia acompanya sempre. Sí. Perquè Vinyoli va saber donar forma i intensitat poètica a l’experiència humana, que comprèn també la dimensió metafísica, un aspecte bastant menystingut en altres escriptors no només contemporanis seus si no també de l’actualitat.

Aquest viure a fons, immergir-se en l’existència a vegades fins a topar amb els ulls del mateix diable (que gairebé sempre som nosaltres mateixos, és a dir, la nostra part d’ombra), agermana Joan Vinyoli al poeta Rainer Maria Rilke, que exhortava a no posar límits a les grans experiències de la vida com pot ser també la trobada amb els morts i l’experiència del transcendent: Ens fa falta acceptar la nostra vida de la manera més àmplia possible… si se senten abismes, aquests també ens pertanyen… La vida sempre té raó, sempre.

Digue’m, terra, el secret, es pregunta Joan Vinyoli, i va a l’encalç del secret de la terra encara que això li suposi baixar al pou més fosc. Des de la seva experiència transformada en poesia, Vinyoli, com Rilke, ens està dient que no hi ha llum sense ombra, i que de l’ombra en pot surgir la llum? Escriu Jordi Llavina en les seves reflexions: Els crits malden per no esclatar en tota la seva cruesa esqueixada: Escolta’m aquests crits/ mal ofegats, plens d’experiències/ doloroses o alegres. Hi ha alguna cosa de profundament humà en aquesta revelació, i el lector, en conèixer-la, per força ha de sentir una atracció intel.lectual i estètica.

El plany o els crits que l’experiència de viure provoca en les ànimes que se senten engabiades en un cos massa estret sempre són mal ofegats, sembla que no hi pugui haver cos humà que pugui contenir-los. D’aquí ve la set de transcendència sense de perdre de vista, però, allò amagat a l’inconscient. Només així es pot esdevenir constel.lació sense deixar de ser neu, fang, rosada. Viure de forma integral, doncs. Rilke, que no en va va traduir Vinyoli, ho expressava d’aquesta manera: Deixar que s’acompleixi tota impressió de sentir-se ser també en allò obscur i indicible, en allò inconscient, en allò inaccesible fins i tot al propi enteniment, i aguardar amb fonda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claredat.

Fer conscient l’inconscient, extreure la llum de l’ombra, obrir escletxes tot estimant les coses, totes les coses, ja que la vida té raó sempre, no hi ha res que no porti un bri d’ensenyament. Vinyoli ho diu amb paraules clares, en el poema un dels versos del qual dóna títol al llibre-homenatge del poeta Llavina al poeta Vinyoli: Varem emprendre un llarg, difícil/ perillós camí. I estimàvem les coses/ -fossin neu o fang,/ rosada o constel.lació./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. Vinyoli, com Rilke, dóna una fòrmula: acceptar també l’abim, anostrar-lo (abraçar-lo) per transformar-lo. És la mateixa fòrmula del mític cavaller sant Jordi: domestica el drac (la seva part fosca) per amor a la donzella, figura simbòlica de l’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2014)

La V

Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en contra, els fets parlen per ells mateixos.

A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català, aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).

José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià, independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català. Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però, és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels capítols de Per què en sóc? Imaginin els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès? Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i desconsiderada, sinó humiliant. 

 Ara és l’hora de tots els catalans, deia Pere Cardús al seu Mail obert publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria) definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè poguéssim arribar fins aquí.

Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana portaré les seves paraules al cor, perquè entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat, com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar a construir un país diferent, millor, amb els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De moment, ens trobarem a la V!

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de setembre de 2014)

      

Agost

L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)

E.-C. Ricart i Manolo Hugué

A la vila de Caldes de Montbui, on es respira un aire fantàstic i hi brollen unes aigües termals amb unes propietats terapèutiques que deixen com nou, es pot visitar el museu Thermalia, on s’explica aquest privilegi de la natura que ha estat aprofitat des de l’època romana, o potser abans i tot.

En el mateix edifici del museu Thermalia –un antic balneari- val la pena visitar el llegat de l’escultor Manolo Hugué, que des del 1928 va viure a Caldes de Montbui, d’on era originària la seva àvia materna. Hi va anar per prescripció facultativa amb la seva dona Tototte (al museu hi ha uns retrats esplèndids de Tototte). Manolo Hugué va arrelar a Caldes de Montbui i va viure en una masia, que a partir d’aquell moment va ser coneguda com a mas Manolo. Amb aquest nom és anomenat col.loquialment Manolo Hugué, en realitat Manuel Martínez Hugué, nascut a Barcelona el 1872 i mort a Caldes de Montbui el 1945.

Amic de Picasso des dels anys joves, aquest respectava molt Manolo. L’estil artístic de Manolo participa dels aires noucentistes, del Cubisme i d’alguna manera també de l’Art Déco (sobretot pel que fa al disseny de joies), tot i que Manolo es va saltar qualsevol isme que li suposés un constrenyiment (com també va fer Picasso, del qual en les seves Memòries va escriure Ricart: Mai ningú no sabia de què es despenjaria l’inquietant Picasso). Les escultures de Manolo, inconfusibles, presenten un rar equilibri de forces, entre compactes i deseixides, que es contrapesen.   

Prova de l’amistat i afecte entre Picasso i Manolo són les obres que Picasso va donar a l’escultor, a la seva dona Tototte i també a Rosa, la filla adoptiva de la parella. Es conserven al museu Thermalia, situat a la plaça del Lleó, on hi ha la font l’aigua de la qual surt a 76º C de temperatura, i que tan va aliviar la salut de Manolo. L’època de Caldes de Montbui va ser molt fructífera. Els amics el  visitaven al seu mas, poc es movia del seu entorn. Amb tot, a vegades viatjava fins a Sant Hilari Sacalm i també fins a Vilanova i la Geltrú.

Manolo, escultor prodigiós i d’estil personalíssim, també pintava de manera molt notable. Entre la col.lecció de petites escultures del llegat de Manolo Hugué que hi ha a Caldes de Montbui, hi ha l’escultura d’Enric-Cristòfol Ricart, en la qual destaquen els trets més sobresortints de la seva fisonomia i capteniment.

Entre les teles exposades, hi ha una pintura que reprodueix aquest capteniment de Ricart, i cal suposar que és tracta d’un apunt del nostre gravador i pintor mentre posava per a l’escultor Manolo. Aquestes dues obres, l’escultura i la pintura, estan datades l’any 1941, i devien ser fetes per Manolo en una de les seves visites a Vilanova i la Geltrú.

Sabem que després de la guerra civil Enric-Cristòfol Ricart, com Manolo, poc es movia gaire del seu entorn i treballava com un monjo medieval al seu obrador. L’any 1941 Ricart va il.lustrar el llibre de Rafael Benet, L’escultor Manolo Hugué. Devia ser, doncs, en aquest moment que Ricart va rebre a Vilanova la visita de Manolo Hugué i va posar per a ell. El resultat és una magnífica escultura de petit tamany i l’apunt pictòric que sens dubte li va servir d’inspiració. Aquesta pintura la desconeixia, ha estat una feliç descoberta.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’agost de 2014. Imatges preses durant la visita al llegat Manolo Hugué que es pot veure al museu Thermalia, de Caldes de Montbui).

Escandall

Quan vaig fer estudis de psicologia, l’estudi del cervell era molt mecànic i no em satisfeia gaire aquest enfocament. Per aquest motiu he anat seguint amb interès les descobertes dels nous neurocientífics que han anat obrint les portes a noves maneres d’interpretar el funcionament del cervell. Entenem que mana la biologia, és clar. Però ajuda a desenterenyinar el misteri d’una funció humana tan elevada com la consciència comprendre la importància que en aquesta funció hi té l’escorça prefrontal del cervell, així com també en l’exercici de la llibertat. Afirma el psiquiatra Joaquín Fuster: El lliure albir existeix, però té uns límits físics –no podem volar perquè no tenim ales- i ètics, perquè no hi ha llibertat sense responsabilitat. Un científic que parla com un filòsof, ara ens comencem a entendre.

Els neurocientífics actuals investiguen el conscient, l’inconscient, les emocions, la memòria, la creativitat, l’aprenentatge… Joaquín Fuster parla de cògnits, o xarxes de neurones corticals que s’han lligat entre sí en la formació de coneixement i de memòria. Els cògnits són unitats de memòria que poden ser molt extenses o molt petites, i el cògnit que arriba a un cert nivell d’activitat, arriba a l’estat conscient… Una manera científica i entenedora, cal dir, d’explicar una funció tan complexa com la consciència.

En base al que se sap a través de la ciència i al que s’intueix a través de l’experiència, podem deduir que la memòria, una forma de coneixement, és consciència de la realitat i consciència de sí. L’alzheimer, però, ens posa de cara a la paret, ja que en aquesta malaltia neurodegenerativa hi ha pèrdua de la memòria, i no acabem de saber si en les fases més agudes també hi ha pèrdua de la consciència de sí…

Aquests pensaments em venien al cap en la lectura d’Escandall (Meteora), de Joan-Elies Adell, un poemari bellíssim, cal dir, que l’autor dedica amb amor filial al seu pare malalt d’alzheimer. Si la construcció del jo es fa a través de la memòria, si la memòria és com una mena d’arxiu de la nostra biografia, si en la memòria hi són continguts tots els coneixements adquirits durant la vida, què és de nosaltres quan es va difuminant la memòria en uns llimbs que no sabem on són? Cal ser humils no només perquè som ignorants en el coneixement del cervell i en la comprensió del misteri de la consciència, sinó també davant l’evidència de la nostra fragilitat humana. El jo, en alguns casos tan orgullós, resta ben neulit en aquesta malaltia tan severa.

Aleshores tenim davant una persona que no sabem si sap res d’ella mateixa, que no ens coneix, i que molt sovint es comunica amb gran dificultat. Però l’ésser que ha estat el nostre pare o la nostra mare encara és el nostre punt de referència, ningú no pot parlar d’ell mateix sense tenir en compte el pare i la mare. I malgrat l’oblit i el silenci a què l’alzheimer condemna els seus malalts, són allà per a fer-nos memòria de qui som. A qui pertany el present que ja has oblidat? De qui són els records clars d’un passat remot que flueixen nítids, escriu Adell. Part de la memòria dels nostres pares és també la nostra memòria.

La bellesa d’Escandall rau en els bells poemes en prosa que l’integren, sí. Però també en la lliçó d’humanitat apresa per part de l’autor a través de la terrible malaltia del seu pare. En evocar-lo, Joan-Elies Adell evoca molts escenaris de la infantesa, quan el pare era un home en la seva plenitud. Aquest és un dels poders de l’escriptura: retenir en paraules i imatges poètiques les experiències reveladores dels valors més significatius de la vida humana, que, ben mirat, es resumeixen en ben pocs: honestedat personal, treball ben fet en la mesura del possible, i amor i respecte envers els altres. No crec que hi pugui haver lliçó espiritual més alta ni herència humana més apreciable.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 d’agost de 2014. A la imatge, un fragment de mosaic del Parc Güell)

Postals d'estiu (6) Emily Dickinson, autora secreta

Emily Dickinson ens ha llegat vora 1800 poemes. Com tots els grans escriptors, ella frustra qualsevol intent de comprensió total, escriu Helen Vendler, estudiosa d’una poeta que no volia ser obscura, simplement escrivia com era, amb una vida interior molt densa. La seva poesia és fruit d’aquesta vida interior expressada a través de figures simbòliques.

Emily Dickinson (Amherst, Massachussets, 1830-1886) es va moure poc de casa, però a casa rebia les revistes literàries del moment. Va llegir els clàssics més sobresortints de poesia en llengua anglesa. Amb aquests fonaments, Dickinson va aixecar el seu propi edifici poètic, excèntric, si hem de fer cas de T. W. Higginson, que va llegir els poemes que Dickinson li va enviar en una carta sense signar. A part, en un sobre tancat, hi havia la seva tarjeta de visita. Higginson li va fer suggeriments editorials que la poeta va agrair de manera cortès, però que no va seguir.

Emily Dickinson era tan conscient de la vàlua dels seus poemes com de que no serien ben llegits. Quan n’enviava a la seva família, seleccionava amb cura aquells que ella permetia que fossin ‘publicats’ d’aquesta manera íntima. No enviava els poemes que podien aparèixer com a irreligiosos segons els cànons de l’època, o explícitament eròtics. Era massa avançada al seu temps, fins i tot en la manera d’escriure tan breu, amb majúscules i amb guionets en lloc de comes per senyalar pauses i silencis eloqüents.

Quan es va publicar un recull de poemes un cop morta, els editors es van atrevir a treure els guionets, a ‘regularitzar’ la seva mètrica i a censurar les seves idees més atrevides, més sorprenents. Fins al 1955 no es va publicar una edició crítica de la seva obra, i fins al 2007 no es va corregir la cronologia dels poemes tal com van ser escrits. Amb tot, la seva obra ha exercit una gran influència en la poesia del segle XX.

L’any 1979, Marià Manent va publicar en català (Edicions 62) una selecció de poemes d’Emily Dickinson que havia publicat el 1957 en castellà. Va ser una revelació de la poeta que es va tornar a produir el 2002, quan D. Sam Abrams va publicar Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu? (Cafè Central /Eumo Editorial). Abrams va respectar guionets i majúscules, així com les seves imatges clares i ferotges: M’agrada una mirada d’Agonia, /Perquè sé que és de veritat -/ Els Homes no poden fingir una Convulsió,/ Ni simular, una Fi - // Els ulls s’envidrien un cop –i això és la Mort- /Impossible d’imitar/ Les gotes al front/ Enfilades per la casolana Angoixa.

Poemes amb el.lipsis i salts de lògica discursiva –una forma ‘femenina’ d’escriure, diuen, quan es fa servir l’hemisferi dret del cervell, el que ‘veu’ de forma global-. Poemes polisèmics que el lector ha de gruar, com escriu Abrams, fan d’aquesta autora una poeta gens convencional: La Bellesa – causada, no – És -/ Empaita-la, i deixarà de ser -/ No l’empaitis, i perdurarà -. Poesia closa, però no indesxifrable, les imatges nominals i verbals són ben explícites. Hi ha un gavadal de ciència en els arquetips que de tant en tant els poetes desperten, i aleshores diuen coses tan belles com terribles o inconvenients: Una Crucifixió està documentada – només- /Quantes n’hi ha/ No estan declarades ni per la Matemàtica -/ Ni per la Història. Dickinson no podia saber res de l’Holocaust i del Gulag que va assolar l’Europa del segle XX, feia temps que era morta. Però va escriure com si hagués ‘vist’ els milions de víctimes innocents que ella ja va declarar subjectes de dret per a la Matemàtica i per a la Història, perquè hi ha Crucifixions més recents. Avui també n’ha ha, els mitjans audiovisuals van plens d’imatges esgarrifoses provinents d’arreu del món.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2014)

Lluna d'agost 2014

La lluna (plena) d'agost d'aquest any 2014, fotografiada ahir des de la finestra de casa...

Postal d'estiu (5) Marina Tsvietàieva, o l'escriptura-resposta

A Indicios terrestres (Versal, 1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 – Yelabuga, 1941): En un estil poc complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919 Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a un llibre mai no publicat en vida de la poeta.

Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell. L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar, treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a l’aniquilació del pensament.

Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.

Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com pensaments en veu alta: El destí viu interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.

Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va perseguir a la poeta.

Sóc una font inesgotable d’heretgies, afirma Marina Tsvietàieva. Quan a la gent, apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després, canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre). Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en general, tant aleshores com avui dia. S’ha d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en general.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número 1000 d’aquest blog!)          

 

Llibres i llibreries

Esteu a punt d’iniciar les vacances? No oblideu de posar llibres a la maleta. A Vilafranca teniu dues llibreries formidables, més encara, dos espais culturals: L’Odissea i La Cultural, amb llibreters experimentats que us aconsellaran segons els vostres gustos. Un luxe que no tenen totes les ciutats. Les llibreries de Vilafranca són de volada, sé de què parlo. Una de les coses que faig quan vaig pel món és fixar-me en les llibreries. Les llibreries són un bon aparador per detectar el nivell cultural d’una ciutat.

Es diu que Walter Benjamin a penes duia res a la seva maleta quan va sojornar a Portbou, llevat d’una pila de llibres i algun manuscrit. Per a ell els llibres eren el seu capital major. Per a mi també. He de confessar que no estic aferrada a res, llevat dels llibres! M’han donat tanta felicitat, aquesta sensació tan escàpola o tan duradora, segons es miri, ja que en el cas dels llibres, l’impacte dels que vaig llegir de molt jove encara em dura.

Sempre porto llibres a la maleta. Amb tot, sempre n’hi afegeixo més d’un i més de tres comprats aquí o allà, llibres rars alguns, introbables com els que vaig portar de Cuba o del Brasil sobre temes propis de la seva cultura com són les enigmàtiques religions afrocubanes i afrobrasileres.

Alguna vegada m’he imaginat un viatge en una gran llibreria. Aquest mateix somni, que han pogut fer realitat, l’han tingut la gent de la llibreria Foyles, que havia visitat els anys que la meva filla va viure a Londres. Ens hi passàvem molt de temps, pis amunt pis avall, de l’edifici que ocupava des de 1929. A vegades hi fèiem un te. Des de primers de juny, aquesta llibreria de Charing Cross Road ha reeobert, dos edificis més enllà de l’antiga llibreria, un establiment immens: El nou disseny està pensat perquè el local s’assembli a moltes botigues [de llibres, s’entén] juntes. Volem que la gent visqui l’experiència de buscar llibres… Una aventura apassionant, sens dubte, per als amants dels llibres i de la lectura. 200.000 títols distribuïts en 6 quilòmetres de prestatgeries, aviat és dit. Flexibilitat dels espais i aparença d’una llibreria universitària, diu el coordinador de comunicació. La nova llibreria de quatre plantes era l’antiga facultat de Belles Arts. Bon rotllo creatiu, doncs, també en l’atmosfera.

Més modesta, però amb la mateixa aspiració que la llibreria sigui també un espai de trobades culturals, són la gent de la històrica llibreria barcelonina Xoroi, especialitzada en llibres de psicoanàlisi. Van haver de tancar l’any 2011 a causa de la crisi. Dies enrere es va inaugurar La Casa de la Paraula, la nova llibreria, un híbrid de negoci entre tradicional i associació cultural, res que les llibreries de Vilafranca no sàpiguen. Vivim un moment molt especial, diu el llibreter de l’antiga Xoroi i la nova Casa de la Paraula. La crisi no és només econòmica: és cultural. Poseu llibres a la vostra maleta de vacances. Llegiu. En cada llibre hi ha un viatge. Paraula.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, l’1 d’agost de 2014. A la imatge, la nova llibreria Foyles)

Postal d'estiu (4) Hélène Cixous, o el riure de la Medusa

Dormo. Si no dormís, ell no em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé t’estimaré… I si em besa, es diu ella, segrestada, frigidificada, conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa, serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.

S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre, oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.

Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa por.  

La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles. 

L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la verticalitat.

És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta, impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del llibre La risa de la Medusa. Ensayos sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i veu, i surt de la tomba de vidre, surge et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies. Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia. 

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 d’agost de 2014)