divendres, 29 d’agost del 2014

Agost


L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada