A Indicios terrestres (Versal,
1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 –
Yelabuga, 1941): En un estil poc
complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919
Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a
un llibre mai no publicat en vida de la poeta.
Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en
els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell.
L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar
vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu
pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar,
treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou
d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen
fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a
l’aniquilació del pensament.
Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va
ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor
d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un
llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de
política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que
corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar
en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que
pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava
dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la
cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.
Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per
escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com
pensaments en veu alta: El destí viu
interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als
escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una
existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això
el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar
enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.
Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre
amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és
òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a
la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va
perseguir a la poeta.
Sóc una font inesgotable
d’heretgies, afirma
Marina Tsvietàieva. Quan a la gent,
apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després,
canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i
el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre).
Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en
general, tant aleshores com avui dia. S’ha
d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una
paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el
llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó
perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així
és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com
resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però
que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a
l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en
general.
(article publicat al Diari de Vilanova,
8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número
1000 d’aquest blog!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada