Emily Dickinson ens ha llegat vora 1800 poemes. Com tots els grans escriptors, ella frustra qualsevol intent de
comprensió total, escriu Helen Vendler, estudiosa d’una poeta que no volia
ser obscura, simplement escrivia com era, amb una vida interior molt densa. La
seva poesia és fruit d’aquesta vida interior expressada a través de figures
simbòliques.
Emily Dickinson (Amherst, Massachussets, 1830-1886) es va moure poc de
casa, però a casa rebia les revistes literàries del moment. Va llegir els
clàssics més sobresortints de poesia en llengua anglesa. Amb aquests fonaments,
Dickinson va aixecar el seu propi edifici poètic, excèntric, si hem de fer cas
de T. W. Higginson, que va llegir els poemes que Dickinson li va enviar en una
carta sense signar. A part, en un sobre tancat, hi havia la seva tarjeta de
visita. Higginson li va fer suggeriments editorials que la poeta va agrair de
manera cortès, però que no va seguir.
Emily Dickinson era tan conscient de la vàlua dels seus poemes com de que
no serien ben llegits. Quan n’enviava a la seva família, seleccionava amb cura
aquells que ella permetia que fossin ‘publicats’ d’aquesta manera íntima. No
enviava els poemes que podien aparèixer com a irreligiosos segons els cànons de
l’època, o explícitament eròtics. Era massa avançada al seu temps, fins i tot
en la manera d’escriure tan breu, amb majúscules i amb guionets en lloc de
comes per senyalar pauses i silencis eloqüents.
Quan es va publicar un recull de poemes un cop morta, els editors es van
atrevir a treure els guionets, a ‘regularitzar’ la seva mètrica i a censurar
les seves idees més atrevides, més sorprenents. Fins al 1955 no es va publicar
una edició crítica de la seva obra, i fins al 2007 no es va corregir la
cronologia dels poemes tal com van ser escrits. Amb tot, la seva obra ha
exercit una gran influència en la poesia del segle XX.
L’any 1979, Marià Manent va publicar en català (Edicions 62) una selecció
de poemes d’Emily Dickinson que havia publicat el 1957 en castellà. Va ser una
revelació de la poeta que es va tornar a produir el 2002, quan D. Sam Abrams va
publicar Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu?
(Cafè Central /Eumo Editorial). Abrams va respectar guionets i majúscules, així
com les seves imatges clares i ferotges: M’agrada
una mirada d’Agonia, /Perquè sé que és de veritat -/ Els Homes no poden fingir
una Convulsió,/ Ni simular, una Fi - // Els ulls s’envidrien un cop –i això és
la Mort- /Impossible d’imitar/ Les gotes al front/ Enfilades per la casolana
Angoixa.
Poemes amb el.lipsis i salts de lògica discursiva –una forma ‘femenina’
d’escriure, diuen, quan es fa servir l’hemisferi dret del cervell, el que ‘veu’
de forma global-. Poemes polisèmics que el lector ha de gruar, com escriu
Abrams, fan d’aquesta autora una poeta gens convencional: La Bellesa – causada, no – És -/ Empaita-la, i deixarà de ser -/ No
l’empaitis, i perdurarà -. Poesia closa, però no indesxifrable, les imatges
nominals i verbals són ben explícites. Hi ha un gavadal de ciència en els
arquetips que de tant en tant els poetes desperten, i aleshores diuen coses tan
belles com terribles o inconvenients: Una
Crucifixió està documentada – només- /Quantes n’hi ha/ No estan declarades ni
per la Matemàtica -/ Ni per la Història. Dickinson no podia saber res de
l’Holocaust i del Gulag que va assolar l’Europa del segle XX, feia temps que
era morta. Però va escriure com si hagués ‘vist’ els milions de víctimes
innocents que ella ja va declarar subjectes de dret per a la Matemàtica i per a
la Història, perquè hi ha Crucifixions
més recents. Avui també n’ha ha, els mitjans audiovisuals van plens
d’imatges esgarrifoses provinents d’arreu del món.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 14 d’agost de 2014)
