A la vila de Caldes de Montbui, on es respira un aire fantàstic i hi
brollen unes aigües termals amb unes propietats terapèutiques que deixen com
nou, es pot visitar el museu Thermalia,
on s’explica aquest privilegi de la natura que ha estat aprofitat des de
l’època romana, o potser abans i tot.
En el mateix edifici del museu Thermalia
–un antic balneari- val la pena visitar el llegat de l’escultor Manolo
Hugué, que des del 1928 va viure a Caldes de Montbui, d’on era originària la
seva àvia materna. Hi va anar per prescripció facultativa amb la seva dona
Tototte (al museu hi ha uns retrats esplèndids de Tototte). Manolo Hugué va
arrelar a Caldes de Montbui i va viure en una masia, que a partir d’aquell
moment va ser coneguda com a mas Manolo.
Amb aquest nom és anomenat col.loquialment Manolo Hugué, en realitat Manuel
Martínez Hugué, nascut a Barcelona el 1872 i mort a Caldes de Montbui el 1945.
Amic de Picasso des dels anys joves, aquest respectava molt Manolo. L’estil
artístic de Manolo participa dels aires noucentistes, del Cubisme i d’alguna
manera també de l’Art Déco (sobretot pel que fa al disseny de joies), tot i que
Manolo es va saltar qualsevol isme que
li suposés un constrenyiment (com també va fer Picasso, del qual en les seves Memòries va escriure Ricart: Mai ningú no sabia de què es despenjaria
l’inquietant Picasso). Les escultures
de Manolo, inconfusibles, presenten un rar equilibri de forces, entre compactes
i deseixides, que es contrapesen.
Prova de l’amistat i afecte entre Picasso i Manolo són les obres que
Picasso va donar a l’escultor, a la seva dona Tototte i també a Rosa, la filla
adoptiva de la parella. Es
conserven al museu Thermalia, situat
a la plaça del Lleó, on hi ha la font l’aigua de la qual surt a 76º C de
temperatura, i que tan va aliviar la salut de Manolo. L’època de Caldes de
Montbui va ser molt fructífera. Els amics el
visitaven al seu mas, poc es movia del seu entorn. Amb tot, a vegades
viatjava fins a Sant Hilari Sacalm i també fins a Vilanova i la Geltrú.
Manolo, escultor prodigiós i d’estil personalíssim, també pintava de manera
molt notable. Entre la col.lecció de petites escultures del llegat de Manolo
Hugué que hi ha a Caldes de Montbui, hi ha l’escultura d’Enric-Cristòfol
Ricart, en la qual destaquen els trets més sobresortints de la seva fisonomia i
capteniment.
Entre les teles exposades, hi ha una pintura que reprodueix aquest
capteniment de Ricart, i cal suposar que és tracta d’un apunt del nostre gravador
i pintor mentre posava per a l’escultor Manolo. Aquestes dues obres,
l’escultura i la pintura, estan datades l’any 1941, i devien ser fetes per
Manolo en una de les seves visites a Vilanova i la Geltrú.
Sabem que després de la guerra civil Enric-Cristòfol Ricart, com Manolo,
poc es movia gaire del seu entorn i treballava com un monjo medieval al seu
obrador. L’any 1941 Ricart va il.lustrar el llibre de Rafael Benet, L’escultor Manolo Hugué. Devia ser,
doncs, en aquest moment que Ricart va rebre a Vilanova la visita de Manolo
Hugué i va posar per a ell. El resultat és una magnífica escultura de petit
tamany i l’apunt pictòric que sens dubte li va servir d’inspiració. Aquesta pintura
la desconeixia, ha estat una feliç descoberta.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 22 d’agost de 2014. Imatges preses durant la visita al llegat
Manolo Hugué que es pot veure al museu Thermalia,
de Caldes de Montbui).
