Postals d'estiu (3) María Zambrano, el saber de l'ànima

Les grans veritats no acostumen a dir-se mentre es parla (mentre es xerroteja). La veritat del què passa en el secret sí del temps és el silenci de les vides [humanes] i no pot dir-se, escriu María Zambrano al seu text Por qué se escribe, inclòs a Hacia un saber sobre el alma (Alianza Editorial, 2000). Però a continuació, afirma: “Hi ha coses que no poden dir-se”, i és cert. Però això que no pot dir-se és el que s’ha d’escriure.

Si no és fàcil escriure sobre allò que és evident i palpable, menys ho és escriure sobre allò que esdevé en el sí de l’ànima. María Zambrano (Vélez-Málaga, 1907 – Madrid, 1991) parla de mostrar l’itinerari íntim de l’ànima, la veu de la qual, a vegades crit, plany o goig, ningú no sent llevat d’un mateix, d’una mateixa. I justament el transcurs de la vida interna és el més eloqüent (el més real!) de la vida humana… Aquest recorregut en secret, com a Zambrano li agrada anomenar-lo, possiblement és allò que mou l’escriptora a posar-lo negre sobre blanc per tractar de fer visible aquesta vida oculta (la veritable vida, l’altra és representació). Ella no hi va plànyer res, com mostra no només en els seus escrits filosòfics sinó també en els escrits autobiogràfics. Com d’un antic negatiu fotogràfic, l’escriptora revela, mostra a la llum la vida de la seva ànima, com també va fer Teresa de Jesús.

L’ànima és sàvia per naturalesa perquè en l’ànima habita allò que també tenim d’universal, l’herència de l’inconscient col.lectiu. Ara: el jo personal sovint ignora el que l’ànima sap, de la mateixa manera que, com deia Pascal, el cor té raons que la raó ignora.

El llenguatge de l’ànima és simbòlic. Es tracta, doncs, de desxifrar aquest llenguatge. El llenguatge poètic utilitza els símbols per a expressar les veritats profundes de l’ànima. D’aquí ve que la filosofia de María Zambrano sigui una filosofia poètica.

L’afany per desvelar, i l’afany irreprimible per comunicar allò desvelat (som éssers socials), persegueix homes i dones fins a fer-ne, d’alguns d’ells, escriptors, com diu Zambrano en el seu escrit. Es tracta d’una set, d’un anhel perquè ens sabem a mitges. Quina mena d’ésser incomplet és aquest que produeix en ell mateix una set que només s’assacia escrivint? Set espiritual per conèixer la naturalesa de l’ànima que forma part de l’Anima mundi, l’ànima del món. Com ja deien els grecs, el microcosmos és el reflex del macrocosmos.

El misteri, el secret, el rovell de l’ou de l’existència, el seu sentit primer i últim, es revela només escrivint? No, és clar. Però el fet d’escriure és un camí ben útil per il.luminar el misteri de l’existència, que és tan a dins com fora de nosaltres, espill l’un de l’altre. Escriure, però, és un mitjà limitat, ja que s’ha de servir de paraules. Escriure és un mitjà i l’escriptor també és un mitjà. D’aquí ve que Zambrano parli sovint de la solitud de l’escriptor entesa com la solitud d’ell mateix, en un buidament voluntari de l’ego per facilitar la transparència de l’ésser intern, que en el seu nucli és llum pura.

Escriure per comunicar aquest saber que és també el saber de l’ànima col.lectiva (l’arbre de la Vida i del Coneixement són símbols no només de la genealogia humana sinó també del seu saber en conjunt). Escriure per fixar (provisionalment!) les paraules i ajustar-les a la veritat, insisteix Zambrano. Si al final l’escriptor, l’escriptora, reïx en el seu mester, no hi ha glòria personal, en les troballes de la veritat, sinó que, en rigor, aquesta glòria és de tots. Sí: s’escriu per a un Tu, escriptor i públic són comunitat. O eucaristia, com a mi m’agrada dir.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de juliol de 2014)

           

Celebració a Poesia des dels Balcons

Miríades d’àtoms donen consistència cruixent

al pa acabat de coure i que ha germinat del blat.

Miríades d’àtoms viatgen lleugeres

en l’aigua que apaga la set.

El sopar és a punt, i també els convidats,

que van arribant gradualment a la teva taula

de tovalles blanques, encara amb els senyals dels doblecs.

Tot fa olor de poma.

Entre l’actiu i el passiu del teu llibre de comptes

no hi detectes grans pèrdues.

Vols celebrar els guanys a les ombres.

A mitjanit la casa serà en silenci.

Al renou el segueix el repòs.

L’hora de l’ànima és entre dues llums.

(aquest meu poema, Celebració, forma part de la publicació Poesia des dels Balcons, festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d'Ebre, que aquest any ha homenatjat Montserrat Abelló. A la imatge, una panoràmica de Riba-roja d'Ebre entre dues llums. L'autor de la fotografia és Oriol Pi de Cabanyes).

Poesia des dels Balcons

Dissabte, 19 de juliol, a Riba-roja d'Ebre, vaig participar a Poesia des dels balcons, Festival de Poesia al Carrer que en la seva segona edició ha homenatjat Montserrat Abelló. L'any passat es va homenatjar Salvador Espriu i l'any vinent s'homenatjarà Joan Brossa. És una iniciativa que mou tot el poble en un esdeveniment cultural molt singular i que, sens dubte, deixa petja en els poetes participants, molts dels quals han estat allotjats en cases particulars. Felicitem a l'organització, institucions, entitats i agents diversos que l'han fet possible. A la imatge, coberta del llibre editat per a l'ocasió, que inclou textos i poemes dels poetes que hi han col.laborat.

Postals d'estiu (2) Clarice Lispector i els espills

El veritable pensament sembla sense autor, escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.

No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a escriure els seus contes i novel.les.

Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí l’estranyesa que provoquen els seus textos: I no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa! Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.

    

Així, l’autor del pensament, o l’autora de l’escriptura d’Aigua viva, la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada. Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-, així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.  

En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix. Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de ball. En realitat, l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un ‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai] buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles, de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més enllà de l’espill. Mentre tingui preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al relat L’hora de l’estrella. Perquè la meva vida veritable i difícil de reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure més enllà del que s’hi veu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de juliol de 2014)     

Educació estètica

Vaig sabent coses, detalls concrets de la vida familiar que no sabia (escric aquest apunt el dia 12 de juliol de 2014). Sembla ser que el dia que els meus pares van arribar a Barcelona, a viure al pis principal segona del número 29 de la llavors anomenada Carretera de Sarrià (ara Avinguda de Sarrià), era el dia 19 de febrer de 1951. Jo vaig néixer el 13 de març, molt poques setmanes després. La mare diu: Just en aquell moment hi va començar a haver a Barcelona les protestes que van acabar amb la famosa vaga de tramvies.

Sí: alguna cosa es va moure, en aquella Barcelona grisa, bruta, desangelada, garratibada per la por (encara es produïen detencions i afusellaments) i feta una misèria a causa d'una postguerra que el règim franquista havia enfocat com un veritable càstig general, i que encara durava. La cartilla de racionament va ser vigent fins al 1952. Havien passat gairebé 13 anys d’ençà l’acabament de la guerra civil!

En aquests dies del 1951, cada dos per tres es tallava el subministrament elèctric, o el de l’aigua. La vida diària es feia molt complicada i molt incòmoda, en una ciutat que avui dia se’ns faria difícil de reconèixer amb aquelles deplorables i a vegades sinistres condicions. Recordo bé, de nena, les dificultats de les quals ignoro els motius -tot i que els endevino després d’haver llegit com triomfava l’estraperlo-, que deixaven els mercats municipals a vegades ben buits de vianda i de mercaderia fresca. Però també recordo els ensenyaments que em va proporcionar, aleshores un infant de pocs anys, una ciutat grandiosa en tants aspectes.

Un exemple: quan anàvem a visitar a la tia Trini, que vivia en el número 29 del carrer Ample, és a dir: a la ciutat antiga, travessàvem, tot fent ziga-zaga per fer més via, ja que era força lluny de casa, els carrers de l’Eixample ideat per Ildefons Cerdà. En aquests itineraris -no fèiem sempre els mateixos, amb el propòsit que se’ns fessin agradables a la mainada-, els meus ulls podien contemplar, sense restriccions!, els bells edificis modernistes i art déco, amb els sublims d’Antoni Gaudí al capdavant, ara considerat un patrimoni turístic de primer ordre! La meva formació en Belles Arts, doncs, va començar abans dels estudis a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (“Llotja”), l’any 1965. La meva educació estètica va començar en aquestes inoblidables caminades urbanes, tota l’estona mirant enlaire, fins als terrats.

(extret de La Capsa Verda. A la foto, jo amb l'edifici de Capitania al fons)      

Postals d'estiu (1) Marguerite Duras, escriure

Estar sola amb el llibre encara no escrit és [com] estar encara en el primer somni de la humanitat, escriu Marguerite Duras (Saigon, 1914 – París, 1996) a Escribir (Tusquets, 1994). Els quatre textos que conformen Escribir, publicats per Gallimard un any abans, són reelaboracions escrites per a ser publicades en forma de llibre d’uns curts cinematogràfics sobre l’autora, o filmats per la mateixa autora.

L’escriptura de Marguerite Duras no deixa indiferent. O sedueix, i de quina manera!, o inquieta, o irrita. I això últim perquè, com passa amb l’escriptura de Marina Tsvietàieva, María Zambrano, Clarice Lispector, Christiane Singer o Hélène Cixous, la seva no és una escriptura típicament discursiva sinó una escriptura amb imatges que en Duras es presenten com icones de llum enmig de frases seques, nues, tallants, sovint doloroses. Escriure per a mi és com plorar. És ardu seguir una escriptura que a cada deu paraules posa els lectors de cara a la paret i els fa pensar, sobretot en una època en què primen les narracions de to lleuger.

El text que dóna títol al llibre Escribir, traduït del francès per Ana María Moix, és una reflexió molt personal sobre el fet d’escriure. De seguida s’aprecia que l’escriptora està parlant no de literatura de consum sinó del fet d’escriure com un fet artístic, experimental i experiencial, i que per fer-ho ha d’immergir-se en una atmosfera de solitud absoluta. La solitud de l’escriptura és una solitud sense la qual el fet d’escriure no es produeix.

Aquesta necessitat gairebé mai no és ben viscuda per la gent de l’entorn a causa de la incomprensió que provoca (només va trobar complicitat amb el poeta Robert Antelme, el seu marit i pare del seu fill que va néixer mort, el record del qual sempre va turmentar Duras). No és una raresa de l’escriptor, de l’escriptora, immergir-se en aquesta solitud de la qual Marguerite Duras diu que no es troba sinó que es fa, i sovint amb tants treballs perquè, en efecte, és una construcció. I és que la paraula no neix de la paraula sinó del silenci. Una altra cosa és el resultat de l’escriptura: el text, el llibre no és complet si no és compartit. Però, com en el moment d’engendrar un fill, la intimitat és imprescindible a l’hora d’escriure.

Marguerite Duras se sitúa davant l’escriptura com si fos en el primer somni de la humanitat, en aquest temps auroral en què la matèria és encara un desig de la llum. Així és sempre el fet creatiu: una projecció mental de la imaginació. Vol de la imaginació que en el cas de Marguerite Duras li pren la mà perquè els llibres surtin d’aquesta casa. Una casa real situada a Neauphle, però també perquè surtin de l’altra casa, ella mateixa, l’ànima de la seva escriptura. La solitud, la solitud també significa: la mort, o el llibre. Una afirmació contundent, dràstica. Cal interpretar que l’autora s’està referint a la mort com inanició de l’ànima, ja que l’escriptura és aliment espiritual per a qui afirma sense embuts al final de la seva vida: Escriure és l’únic que omplia la meva vida. L’escriptura mai no m’ha abandonat.

És clar. Perquè la seva escriptura és ella mateixa donant-se, desagnant-se, com diu a Escribir. Escriure pot ser viscut de diverses maneres, i totes responen al seu autor. Duras pot resultar incòmoda, quan escriu: Continua havent-hi generacions mortes que fan llibres pudibunds. També joves: llibres ‘encantadors’, sense pòsit de cap mena, sense nit. Sense silenci. Dit d’una altra manera: sense un autor autèntic. Llibres d’entreteniment, però no llibres que s’incrustin al pensament i que parlin del dol profund de tota vida…Interpreto: llibres sense risc. Són preferibles els errors: Cada llibre té un passatge difícil, però inqüestionable. L’autor ha d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continui sent un llibre veritable, no un llibre fals. Terrible, molesta, lúcida Marguerite Duras.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juliol de 2014)

Les set caixes

No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les arrels, com en el seu dia em van commoure Sense destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si això és un home, de Primo Levi, i La nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.

Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.

El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar, s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure, així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.

Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van morir en altres camps, com Terezin. Els alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer esdevé també nostra. Ens en fem responsables.

(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Ana María Matute, in memoriam

El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

Dies històrics

El meu pare sempre em recordava aquella famosa dita que afirma que tots els dies són sants i bons si hom està en gràcia de Déu. Avui dia, un equivalent laic d’aquesta santedat seria la predisposició a ser positius, a veure el costat bo de les coses i, sobretot, a obrar amb bondat i justícia, virtuts que van aparellades, tan en l’àmbit personal com en el col.lectiu.

Aquest any 2014 és un any de celebracions històriques, passades i presents, ja que tenim una cita important per a la història col.lectiva del país el dia 9 de novembre. Casualitat o causalitat?, com diria un amic meu, a qui li agrada llegir coincidències en tots els esdeveniments. Han passat 300 anys dels fets dramàtics del 1714. Fa 300 anys, doncs, que de forma intermitent som en lluita per recuperar més que el terreny físic, com pensen alguns equivocadament, el terreny espiritual perdut en aquella guerra. 

A 300 anys de lluita. 1714-2014, de Ròmul Brotons i Elisenda Albertí (Albertí editor), escriu Oriol Junqueras que ‘Catalunya deu ser un país d’intrèpids, si tenim en compte els episodis que ha viscut al llarg de la seva història’. Som arrauxats i intrèpids, però també assenyats, nobles, valents, resistents. Si no no s’explica com hem arribat fins aquí.

A 300 anys de lluita, els seus autors desgranen en vint episodis històrics aquesta persistent resistència, en aquest cas esdevinguda a Barcelona durant 300 anys, quan la ciutat va caure l’11 de setembre, i que sempre que ha estat possible s’ha manifestat sense violència. Una característica dels catalans en general és l’antimilitarisme i la via pacífica per resoldre conflictes. Amb tot, a vegades hem hagut de treure les dents. Una d’aquestes vegades va ser el famós episodi de la vaga de tramvies de l’any 1951, el primer boicot i vaga posterior després de la Guerra Civil.

Tots els dies són sants i bons, sí. I haver nascut a Barcelona el dia 13 de març de 1951, en un dels dies històrics de protesta contra un ignominiós estat de coses, potser marca d’alguna manera, almenys jo sempre ho he cregut així. Havent-se posat de part la meva mare a casa, de forma sobtada (no havia pas d’arribar aquell dia, serà que hi volia ser?), i davant la impossibilitat del meu naixement (el cordó umbilical m’ofegava), el ginecòleg que les bones veïnes van anar a buscar cuita-corrents a l’Hospital Clínic, va haver de venir a peu. Sort que no era gaire lluny de casa.

La vaga general havia estat conseqüència d’una inicial protesta ciutadana a rel de l’augment del preu dels bitllets del tramvia, aleshores un mitjà de transport molt popular, tot i que era deficient. Enmig de la misèria de la postguerra, i amb restriccions d’energia elèctrica, al Consell de Ministres se li havia acudit la brillant idea d’aprovar una pujada dels bitllets de tramvia en un quaranta per cent. A Barcelona el bitllet valia 50 cèntims, i amb la pujada augmentava el preu a 70 cèntims, una barbaritat, si es comparava amb els preus de Madrid, que costaven 30 cèntims, i amb la pujada el preu seria de 40 cèntims, molt per sota del preu de Barcelona! La indignació va fer vessar el got, i més si tenim present, com expliquen Brotons i Albertí, que la xarxa de tramvies era deplorable i amb poca seguretat: només en l’any 1950 s’havien produït vint-un-morts i gairebé cinc-cents ferits. En els dies posteriors, la repressió va ser forta i indiscriminada. Entre els empresonats, acusats d’haver organitzat la vaga!, hi havia l’estudiant Hilari Raguer, que després seria monjo de Montserrat. En plena democràcia, vaig conèixer un dels estudiants que havia fet costat a la vaga, Eduard Tell, un jove catalanista i separatista, com se’n deia llavors dels independentistes, que va haver de fugir a França.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de juny de 2014)

La lectura és cosa secreta

L’any 1989 va aparèixer un llibre de títol tan enigmàtic com atractiu: La lectura es secreto (Ediciones Júcar). La seva autora: l’escriptora de la generació del 27, Rosa Chacel (Valladolid, 1898 – Madrid, 1994). Aquesta republicana transterrada (com ella mateixa s’anomenava) a rel de la Guerra Civil, va donar continuïtat al seu treball intel.lectual, dramàticament segat, a través de conferències a la universitat i col.laboracions a la premsa de Buenos Aires, on va viure gran part del seu exili.

En aquest llibre s’aplega una tria de conferències i d’articles de Rosa Chacel, publicats en mitjans argentins de prestigi com ara Realidad (Revista de Ideas), Los Anales de Buenos Aires, que van acollir un gran nombre de les col.laboracions chacelianes, i la revista Sur (entre el gener de 1939 i l’octubre de 1950, Rosa Chacel hi va publicar vint-i-tres textos, entre els quals un fragment de la seva novel.la Memorias de Leticia Valle).

El llibre s’obre amb l’article: La lectura es secreto y la feria mundo. Sembla que els editors li havien suggerit que parlés de llibres. Per aquest motiu, Rosa Chacel adverteix d’entrada que el que ella vol fer és parlar no de llibres, sinó del llibre, del valor del llibre en ell mateix. I ja tens els lectors ficats dins el text, esperant a veure què voldrà dir l’escriptora amb aquesta singularització del llibre…

Faig versió aquí d’uns fragments d’aquest article:

Solitud, proximitat; el llibre, o millor dit, la lectura és [cosa] secreta. La forma amb què un llibre ens confia el seu contingut és tan immediata, que obra en la pantalla de la nostra ment [abans l’autora s’havia referit en el seu text a la influència en la societat del cinema i la televisió, que ella no troba que siguin competència per a la paraula escrita], suscitant-hi els poders de la imaginació; ja se sap que no hi ha res a la ment que no hi hagi entrat pels sentits. La imaginació esdevé més poderosa com més gran és el capital de coneixements, combinables amb allò que encara ens és desconegut.

El llibre, més que mostrar-nos el rostre de la seva època, ens confia –o delata- el rostre del seu autor. Podríem dir el gest, la clucada d’ulls que l’autor ens fa en confiar-nos el seu secret perquè, repeteixo, el llibre és  [cosa] secreta; en un llibre es dóna la proximitat màxima. Si sabeu, i, sobretot, si voleu llegir, heu d’entrar en el llibre, immergir-vos en la seva foscor, quedar-vos amb ell en la solitud de la seva cambra.

Llegiu a fons, llegiu els llibres de forma que el lector –cada lector- senti que allò s’ha escrit per a ell, perquè el veritable escriptor, el que escriu verbalment [en sentit bíblic] és a dir, amb absoluta devoció a la veritat, escriu de manera que fa diana en cadascú.

 Quan el lector, la lectora, hagi arribat fins aquí, pot preguntar-se per la segona part del títol de l’article: la feria mundo. Rosa Chacel, una dona de pensament lliure, no mercenari, que no es ven ni es plega al ‘món’ (d’aquí, feria mundo, o feria circo, que vindria a ser el mateix), insinua en el seu article que hi ha molt diletant, que poc s’estableix un veritable diàleg amb aquest autor o autora que escriu amb absoluta devoció i lliurament a la veritat… Per aquest motiu, la lectura que ella reclama per aquest llibre en singular ha de ser com una cosa secreta: allò que propicia complicitat entre l’autor i el lector, una conversa íntima, una obertura de l’ànima entre el jo i el tu…

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de juny del 2014. La imatge la vaig fer el juliol del 2011)

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)

Ajudant del pintor Viladomat

Ahir vam visitar, al Museu d'Art de Girona, l'exposició El pintor Antoni Viladomat. 1678-1755. Aquesta mostra s'inclou en els actes commemoratius del Tricentenari. Després de la Guerra de Successió, que va somoure l'activitat dels tallers autòctons, Viladomat, un artista va erigir-se en el pintor de referència del mercat artístic català. En un dels quadres de la mostra, en un racó hi ha aquesta expressiva imatge, que parla per ella mateixa. 

La biblioteca d'El Greco

El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una llarga estona.

És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per pintar àngels amb les ales massa llargues…

El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia (Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida va acabar de definir el seu estil inconfusible.

L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals! D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema, ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.   

El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio, Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.

Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar 130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible. Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit a tots dos.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de maig del 2014)

Cosmologies familiars

Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria, doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la nostra existència.

Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.

La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog, antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions familiars.

 En els grups o cosmologies familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho. D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).

Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit (potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.

Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de ‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens, només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva bonesa irradia en la família.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)

Sinagoga de Santa María la Blanca

Ara és un temple de l'Església catòlica, tot i que no s'hi oficia, ja que aquest espai s'ha museïtzat. Abans, Santa María la Blanca era una sinagoga, i així és coneguda a Toledo, i així es fa conèixer als visitants, que queden extasiats davant la seva rara bellesa. La seva construcció d'estil mudèjar va ser feta per picapedrers musulmans. Construïda l'any 1180, com a sinagoga va funcionar 211 anys, fins al terrible pogrom (paraula que vol dir 'devastació') de 1391. La primera vegada que vaig visitar aquesta sinagoga tenia les parets blanques escrostonades. Ara llueix impecable, com es pot apreciar a la fotografia.