Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Pessarrodona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Marta Pessarrodona. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de juny del 2014

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)


dimarts, 13 de maig del 2014

dimarts, 18 de març del 2014

Homenots del sud

Xavier Garcia i Pujades, nascut a la nostra ciutat l’any 1950, acaba de regalar-nos la tercera sèrie Homenots del Sud (Arola editors). La paraula regal aquí no és baldera, ja que el mot regal, a més de significar obsequi o present, també té el sentit d’adelitar, de plaure. Res no em plau més, en els últims anys, que llegir històries personals. M’interessa, cada vegada més, la vida i obra de la gent que fa coses. I en aquest cas, de gent ben propera. Perquè el ‘sud’, a Vilanova, el tenim tan a tocar com tenim a tocar la ciutat comtal. Vilanova es troba a mig camí, una situació formidable per atalaiar, amb garanties de veure bastant bé una banda i l’altra.

Xavier Garcia, amic de la gent del sud i que té casa a Horta de Sant Joan, lloc templer i de reminiscències picassianes, ens ofereix un recull de quaranta retrats de personatges significatius que viuen i treballen en aquestes terres d’aparença eixuta, però curulles de tants misteris amagats. La majoria d’aquests personatges es presenten amb una elegant austeritat trenada a una gran calidesa humana.

En conec alguns. No en va vaig estiuejar una bona colla d’anys a la Vilella Baixa i a Cabacés, poblacions prioratines de les quals guardo un record indeleble. Des d’aquests indrets vaig viatjar per tots els pobles del Priorat, per descomptat; però també vaig interessar-me per conèixer d’a prop els del Baix Camp, els de la Terra Alta, els de la Ribera d’Ebre, els del Baix Ebre, els del Delta i fins més enllà. D’arrels penedesenques, la terra de secà m’atrau com un imant, i m’és familiar el paisatge de vinyes, d’oliveres, de conreus, de marges de pedra seca. Així, doncs, he retornat a aquests paisatges a través de les històries d’aquests homenots del sud i d’alguna donassa, per prendre el mot que va inventar Marta Pessarrodona per referir-se a dones de la mateixa alçada, o més, que els homenots planians.

¿Què té, aquest país nostre (de nord a sud, i d’est a oest) que dóna tanta gent extraordinària? Almenys un o una a cada família, a vegades fins i tot dos, com és el cas, per exemple, de Francesc Vernet, defensor de la terra, i de Roser Vernet, carrascleta del Priorat, tal com els qualifica Xavier Garcia en els seus apunts. La nòmina d’homenots del sud (i alguna donassa, ja ho he dit), és llarga. Entre la primera, segona i tercera sèrie sumen 162 persones, o personalitats fóra millor dir, ja que destaquen amb llum pròpia, ja sigui en el camp social, polític, artístic, cultural o religiós, ja que també hi ha algun capellà d’aquells amb les idees clares, inspirades en l’Evangeli, i per això sovint crítiques amb la jerarquia. També hi ha algun excapellà, com Josep Poca, home de fe encarnada, d’àmplia catalanitat, articulista valent i reconstructor de biografies de grans catalans, com Maurici Serrahima.

En aquests retrats de valerosos homes del sud de Catalunya, hi ha molts batalladors per la terra, ecologistes abans de l’ecologisme, així com historiadors abans de campanyes com la de la Memòria Històrica. Ells i elles sempre n’han tingut, de memòria, i l’han escrita a peu de carrer, aplegada dels seus propis veïns, que la van patir. La Guerra Civil va ser especialment cruenta, en aquests indrets, i calia explicar la veritat de tantes atzagaiades. Alguns han novel.lat la Història. Josep Gironès ha relatat els fets de la Fatarella, i el més veterà Estanislau Torres va ser un dels primers escriptors que ja l’any 1969 va publicar un llibre de títol ben explícit: La Batalla de l’Ebre. Atanseu-vos als relats personals d’aquests homenots. La lectura ajuda a entendre, i no poc, perquè el nostre país és com és, amb la constant incorporació de lluitadors per la terra (i per la cultura) vinguts d’altres indrets, com el sindicalista Manuel Mellado, un andalús de Catalunya que podria dir, com Eduardo Reyes, president de Súmate: Defensar la terra on vius és una obligació (i jo hi afegiria, moral).

(article publicat al diari de Vilanova, 14 de març de 2014. A la fotografia, una imatge de La Vilella Baixa, presa l'estiu del 2006)