El veritable pensament
sembla sense autor,
escriu Clarice Lispector a Aigua viva (Pagès editors, 2006). Un veritable cop a l’ego, tan
senyor ell, i tan il.lús. L’ego és una màscara que tapa el rostre del veritable
ésser, que en realitat no en té, ocult en el més recòndit de cadascú. Clarice
Lispector ho sap i ho diu, poc escriptors com ella han anat tan a fons de les
entranyes de la realitat en el seu doble vessant: físic i metafísic. Bé, potser
sí: María Zambrano i Rainer Maria Rilke.
No hi ha cap frase en aquest relat excepcional que és Aigua viva que no mogui al pensament. Si algú volgués estudiar
filosofia sense obrir un llibre de filosofia en tindria prou en llegir-lo i
apamar-lo a fons. Tota l’escriptura de Lispector és una meditació en veu alta
d’on emergeixen les preguntes existencials i les mil-i-una respostes
aproximades. Viure és respondre a la vida. Per aquest motiu, l’autora utilitza
sovint la primera persona a l’hora de narrar i la tècnica del monòleg per a
escriure els seus contes i novel.les.
Els personatges de Clarice Lispector (Txetxèlnik, Ucraïna, 1920 – Rio de
Janeiro, 1977) sempre responen, tot i que de forma gens convencional. D’aquí
l’estranyesa que provoquen els seus textos: I
no tinc trama de vida? sóc inesperadament fragmentària. Ho sóc a poc a poc. La
meva història és viure (…) és una història d’instants que fugen com les vies
fugitives que es veuen des de la finestra del tren. Quanta lucidesa!
Aleshores: ‘ella’, o la seva protagonista, on és? És només en aquest instant de
presència pura de l’ésser abscòndit que necessita d’un cos per a
transportar-se, o fer-se visible a través del jo que actúa.
Així, l’autor del pensament, o
l’autora de l’escriptura d’Aigua viva,
la protagonista desdoblada en l’abstracció d’un objecte, diu: Què sóc en aquest instant? Sóc una màquina
d’escriure fent ressonar les tecles seques en la humida i fosca matinada.
Consciència de ser a través d’un cos –o la màquina que escriu com a metàfora-,
així com s’espitlla en aquest cos per a dir i per a dir-se (això vindria a ser
també escriure). Som i no som a una banda i l’altra del mirall de la vida.
En els relats de Clarice Lispector hi ha molts espills: reals, al.legòrics
i simbòlics. L’espill, imatge de l’aspecte lunar de l’existència, reflecteix.
Però, què reflecteix? Física i metafísica una altra vegada com a companyes de
ball. En realitat,
l’espill és buit, com nosaltres som buits sense ànima, o sense l’alè vital. D’aquí ve l’antiga superstició de tapar els
miralls de les cases quan es moria algú. L’espill ens mostra una imatge, un
‘doble’. Però en realitat no ‘som’ aquell o aquella de l’espill. Qui mira un espill, qui aconsegueix veure’l
sense veure’s, qui entén que la seva profunditat consisteix a ser [un espai]
buit, qui camina cap a l’interior del seu espai transparent sense deixar-hi el
vestigi de la pròpia imatge, aquest ha entès el seu misteri. Aquest o
aquesta que aconsegueix veure l’espill en la seva naturalesa pura entén el
misteri de l’espill, però també entén el seu propi misteri. Tan sensible és l’espill en la seva qualitat
de reflex lleu, només la imatge, no el cos. El cos de la cosa. Aquesta cosa és el que som? Som a imatge i
semblança de Déu, es diu a la Bíblia. Així, doncs, espitllem (amb millor o
pitjor cara) aquesta realitat, posem-li el nom que vulguem? Tot el món va començar amb un sí. Som miríades de sís, pols d’estrelles,
de fragments d’existència, i ja és prou, ja que feina hi ha per veure’s més
enllà de l’espill. Mentre tingui
preguntes i no hi hagi resposta continuaré escrivint, diu Lispector al
relat L’hora de l’estrella. Perquè la
meva vida veritable i difícil de
reconèixer és extremament interior i no té una sola paraula que la signifiqui. I
tampoc no té espill, ja que en l’última realitat no hi ha espill que
l’espitlli, com diu Clarice Lispector. I, això no obstant, escriure per a veure
més enllà del que s’hi veu.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 18 de juliol de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada