No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las
siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les
arrels, com en el seu dia em van commoure Sense
destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si
això és un home, de Primo Levi, i La
nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser
educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber
res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber
res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a
Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema
jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.
Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va
ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de
soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació
familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també
van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien
d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella
matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els
supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.
El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar,
s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure,
així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis
anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los
en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves
pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de
concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç
d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a
fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a
interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.
Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas
d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van
morir en altres camps, com Terezin. Els
alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory
Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no
tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la
gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya
preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona
van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb
la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En
escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer
esdevé també nostra. Ens en fem responsables.
(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el
setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca
del Penedès)
