Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran
estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió
fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la
ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és
una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular
manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria,
doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat
coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat
exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament
sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la
nostra existència.
Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la
recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de
manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell
mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en
general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la
família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o
lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres
fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.
La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo
l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog,
antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i
apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions
familiars.
En els grups o cosmologies
familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar
com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho.
D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel
Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación
con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).
Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra
es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit
(potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima
a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que
apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a
vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.
Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel
Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La
meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu
pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per
ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars
perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic
sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que
l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques
familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que
l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès
millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir
l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La
seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va
ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de
‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho
haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en
parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens,
només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de
la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva
bonesa irradia en la família.
(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)