Vaig sabent coses, detalls concrets de la vida familiar que no sabia
(escric aquest apunt el dia 12 de juliol de 2014). Sembla ser que el dia que
els meus pares van arribar a Barcelona, a viure al pis principal segona del número
29 de la llavors anomenada Carretera de Sarrià (ara Avinguda de Sarrià), era el
dia 19 de febrer de 1951. Jo vaig néixer el 13 de març, molt poques setmanes
després. La mare diu: Just en aquell
moment hi va començar a haver a Barcelona les protestes que van acabar amb la
famosa vaga de tramvies.
Sí: alguna cosa es va moure, en aquella Barcelona grisa, bruta, desangelada,
garratibada per la por (encara es produïen detencions i afusellaments) i feta una misèria a causa d'una postguerra que el règim franquista havia enfocat com un
veritable càstig general, i que encara durava. La cartilla de racionament va
ser vigent fins al 1952. Havien passat gairebé 13 anys d’ençà l’acabament de la
guerra civil!
En aquests dies del 1951, cada dos per tres es tallava el subministrament
elèctric, o el de l’aigua. La vida diària es feia molt complicada i molt
incòmoda, en una ciutat que avui dia se’ns faria difícil de reconèixer amb
aquelles deplorables i a vegades sinistres condicions. Recordo bé, de nena, les
dificultats de les quals ignoro els motius -tot i que els endevino després
d’haver llegit com triomfava l’estraperlo-, que deixaven els mercats municipals
a vegades ben buits de vianda i de mercaderia fresca. Però també recordo els
ensenyaments que em va proporcionar, aleshores un infant de pocs anys, una
ciutat grandiosa en tants aspectes.
Un exemple: quan anàvem a visitar a la tia Trini, que vivia en el número 29 del carrer
Ample, és a dir: a la ciutat antiga, travessàvem, tot fent ziga-zaga per fer
més via, ja que era força lluny de casa, els carrers de l’Eixample ideat per
Ildefons Cerdà. En aquests itineraris -no fèiem sempre els mateixos, amb el
propòsit que se’ns fessin agradables a la mainada-, els meus ulls podien
contemplar, sense restriccions!, els bells edificis modernistes i art déco, amb
els sublims d’Antoni Gaudí al capdavant, ara considerat un patrimoni turístic
de primer ordre! La meva formació en Belles Arts, doncs, va començar abans dels
estudis a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics (“Llotja”), l’any 1965. La meva
educació estètica va començar en aquestes inoblidables caminades urbanes, tota
l’estona mirant enlaire, fins als terrats.
(extret de La Capsa
Verda. A la foto, jo amb l'edifici de Capitania al fons)
