La lectura és cosa secreta

L’any 1989 va aparèixer un llibre de títol tan enigmàtic com atractiu: La lectura es secreto (Ediciones Júcar). La seva autora: l’escriptora de la generació del 27, Rosa Chacel (Valladolid, 1898 – Madrid, 1994). Aquesta republicana transterrada (com ella mateixa s’anomenava) a rel de la Guerra Civil, va donar continuïtat al seu treball intel.lectual, dramàticament segat, a través de conferències a la universitat i col.laboracions a la premsa de Buenos Aires, on va viure gran part del seu exili.

En aquest llibre s’aplega una tria de conferències i d’articles de Rosa Chacel, publicats en mitjans argentins de prestigi com ara Realidad (Revista de Ideas), Los Anales de Buenos Aires, que van acollir un gran nombre de les col.laboracions chacelianes, i la revista Sur (entre el gener de 1939 i l’octubre de 1950, Rosa Chacel hi va publicar vint-i-tres textos, entre els quals un fragment de la seva novel.la Memorias de Leticia Valle).

El llibre s’obre amb l’article: La lectura es secreto y la feria mundo. Sembla que els editors li havien suggerit que parlés de llibres. Per aquest motiu, Rosa Chacel adverteix d’entrada que el que ella vol fer és parlar no de llibres, sinó del llibre, del valor del llibre en ell mateix. I ja tens els lectors ficats dins el text, esperant a veure què voldrà dir l’escriptora amb aquesta singularització del llibre…

Faig versió aquí d’uns fragments d’aquest article:

Solitud, proximitat; el llibre, o millor dit, la lectura és [cosa] secreta. La forma amb què un llibre ens confia el seu contingut és tan immediata, que obra en la pantalla de la nostra ment [abans l’autora s’havia referit en el seu text a la influència en la societat del cinema i la televisió, que ella no troba que siguin competència per a la paraula escrita], suscitant-hi els poders de la imaginació; ja se sap que no hi ha res a la ment que no hi hagi entrat pels sentits. La imaginació esdevé més poderosa com més gran és el capital de coneixements, combinables amb allò que encara ens és desconegut.

El llibre, més que mostrar-nos el rostre de la seva època, ens confia –o delata- el rostre del seu autor. Podríem dir el gest, la clucada d’ulls que l’autor ens fa en confiar-nos el seu secret perquè, repeteixo, el llibre és  [cosa] secreta; en un llibre es dóna la proximitat màxima. Si sabeu, i, sobretot, si voleu llegir, heu d’entrar en el llibre, immergir-vos en la seva foscor, quedar-vos amb ell en la solitud de la seva cambra.

Llegiu a fons, llegiu els llibres de forma que el lector –cada lector- senti que allò s’ha escrit per a ell, perquè el veritable escriptor, el que escriu verbalment [en sentit bíblic] és a dir, amb absoluta devoció a la veritat, escriu de manera que fa diana en cadascú.

 Quan el lector, la lectora, hagi arribat fins aquí, pot preguntar-se per la segona part del títol de l’article: la feria mundo. Rosa Chacel, una dona de pensament lliure, no mercenari, que no es ven ni es plega al ‘món’ (d’aquí, feria mundo, o feria circo, que vindria a ser el mateix), insinua en el seu article que hi ha molt diletant, que poc s’estableix un veritable diàleg amb aquest autor o autora que escriu amb absoluta devoció i lliurament a la veritat… Per aquest motiu, la lectura que ella reclama per aquest llibre en singular ha de ser com una cosa secreta: allò que propicia complicitat entre l’autor i el lector, una conversa íntima, una obertura de l’ànima entre el jo i el tu…

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de juny del 2014. La imatge la vaig fer el juliol del 2011)