Estar sola amb el llibre
encara no escrit és [com] estar encara en el primer somni de la humanitat, escriu Marguerite Duras (Saigon, 1914 –
París, 1996) a Escribir (Tusquets,
1994). Els quatre textos que conformen Escribir,
publicats per Gallimard un any abans, són reelaboracions escrites per a ser
publicades en forma de llibre d’uns curts cinematogràfics sobre l’autora, o
filmats per la mateixa autora.
L’escriptura de Marguerite Duras no deixa indiferent. O sedueix, i de quina
manera!, o inquieta, o irrita. I això últim perquè, com passa amb l’escriptura
de Marina Tsvietàieva, María Zambrano, Clarice Lispector, Christiane Singer o
Hélène Cixous, la seva no és una escriptura típicament discursiva sinó una
escriptura amb imatges que en Duras es presenten com icones de llum enmig de
frases seques, nues, tallants, sovint doloroses. Escriure per a mi és com plorar. És ardu seguir una escriptura que
a cada deu paraules posa els lectors de cara a la paret i els fa pensar,
sobretot en una època en què primen les narracions de to lleuger.
El text que dóna títol al llibre Escribir,
traduït del francès per Ana María Moix, és una reflexió molt personal sobre el
fet d’escriure. De seguida s’aprecia que l’escriptora està parlant no de
literatura de consum sinó del fet d’escriure com un fet artístic, experimental
i experiencial, i que per fer-ho ha d’immergir-se en una atmosfera de solitud
absoluta. La solitud de l’escriptura és
una solitud sense la qual el fet d’escriure no es produeix.
Aquesta necessitat gairebé mai no és ben viscuda per la gent de l’entorn a
causa de la incomprensió que provoca (només va trobar complicitat amb el poeta
Robert Antelme, el seu marit i pare del seu fill que va néixer mort, el record
del qual sempre va turmentar Duras). No és una raresa de l’escriptor, de
l’escriptora, immergir-se en aquesta solitud de la qual Marguerite Duras diu
que no es troba sinó que es fa, i
sovint amb tants treballs perquè, en efecte, és una construcció. I és que la
paraula no neix de la paraula sinó del silenci. Una altra cosa és el resultat
de l’escriptura: el text, el llibre no és complet si no és compartit. Però, com
en el moment d’engendrar un fill, la intimitat és imprescindible a l’hora
d’escriure.
Marguerite Duras se sitúa davant l’escriptura com si fos en el primer somni
de la humanitat, en aquest temps auroral en què la matèria és encara un desig
de la llum. Així
és sempre el fet creatiu: una projecció mental de la imaginació. Vol de la
imaginació que en el cas de Marguerite Duras li pren la mà perquè els llibres surtin d’aquesta casa. Una casa real situada a
Neauphle, però també perquè surtin de l’altra casa, ella mateixa, l’ànima de la
seva escriptura. La solitud, la solitud també
significa: la mort, o el llibre. Una afirmació contundent, dràstica. Cal
interpretar que l’autora s’està referint a la mort com inanició de l’ànima, ja
que l’escriptura és aliment espiritual per a qui afirma sense embuts al final
de la seva vida: Escriure és l’únic que
omplia la meva vida. L’escriptura mai no m’ha abandonat.
És clar. Perquè la seva escriptura és ella mateixa donant-se, desagnant-se, com diu a Escribir. Escriure pot ser viscut de
diverses maneres, i totes responen al seu autor. Duras pot resultar incòmoda,
quan escriu: Continua havent-hi
generacions mortes que fan llibres pudibunds. També joves: llibres
‘encantadors’, sense pòsit de cap mena, sense nit. Sense silenci. Dit d’una
altra manera: sense un autor autèntic. Llibres d’entreteniment, però no llibres
que s’incrustin al pensament i que parlin del dol profund de tota vida…Interpreto:
llibres sense risc. Són preferibles els errors: Cada llibre té un passatge difícil, però inqüestionable. L’autor ha
d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continui sent un llibre
veritable, no un llibre fals. Terrible, molesta, lúcida Marguerite Duras.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 11 de juliol de 2014)
