Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de
Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de
Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de
comentar aquests versos de Felícia Fuster: la
platja se’m desclava / i em va clavant la set.
El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster
expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la
vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la
realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces
primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que
voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de
l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint
humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot
transcendint-la.
En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos
pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una
altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia
Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda,
i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va
clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i
oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat
allibera.
La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb
l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que
ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim
Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa
caminar.
De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc
que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan
ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en
deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que
proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera:
amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida
en la seva fabulosa i expressiva diversitat.
La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument
intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un
relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan
mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi
recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar
una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la
vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps.
Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic.
La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet
superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa,
corprenedora, les integra. Una mena d’advaita,
per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del
pensament dual objecte/subjecte.
Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per
acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el
místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta
via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per
la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir,
dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 6 de juny del 2014)
