La gràvida

Aquesta imatge de dona gràvida la vaig veure fa unes setmanes al Palazzo Pitti de Florència, a la seva Galleria Palatina. És obra de Raffaello Sanzio, que la va pintar entre el 1506 i el 1507. Contemplant-la, de seguida vaig tornar a pensar en la poca importància que la pintura ha donat a la representació de les dones embarassades tret d'alguna imatge de Maria en la seva visita a la seva cosina Isabel. I dic tornar a pensar perquè la pintora Violeta Valdor, que s'agrada de pintar dones en aquest estat de gràcia!, en la seva primera exposició va tenir dificultats per trobar antecedents que sustentessin el seu discurs. Així, cada vegada que visito un museu, i no en visito pocs!, penso en la Violeta i faig molta atenció al tema, generalment absent. En aquesta pintura, Raffaello Sanzio va saber copsar la plenitud no només física de la gràvida, sinó també el seu estat psicològic de serena satisfacció per la que s'endevina tan propera maternitat.

FarambArt

Sereu benvinguts!

Novel.la poc convencional

La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.

(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

El primer record

El nostre primer record, diu el professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc ‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.

(extret de La capsa verda)

 

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

La ment

He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

L'últim regal

La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.

(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Meditació

L’aula era una remor de veus, potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.

Qualsevol moment és un bon moment per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense embolcalls.

El malalt terminal, un vell supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de sentit com és.

Tot i que el conec i l’aprecio per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund, les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals –continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.

Aquestes virtuts essencials en la vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires, fan ingràvid el nostre moribund en aquesta  travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres. Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans, som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot cor: gràcies.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)

    

      

Laureà Costa Iglesias

Avui, a les 3 de la tarda, el meu pare ha començat el seu camí cap a la Llum. El dia 3 de juny havia complert 93 anys amb un gran agraïment. Aquests dies passats, a Itàlia, em cridaven l'atenció grans esqueles enganxades a les parets anunciant la mort dels éssers estimats. D'aquí ve aquest muntatge fotogràfic que deixo al blog i que he manllevat del meu fill, que l'ha penjat al Facebook. Malgrat la seva humilitat i discreció, l'avi n'hauria estat content. Era un home del seu temps, però el feien molt feliç els avenços. Ens deixa el record d'una vida plena d'acceptació del que va i del que ve, de la fragilitat i de la fermesa de la vida, i sempre tenint ben present el seu eix: l'amor que germina en els nostres cors.

Aigües turbulentes

Per al gran escriptor japonès de la era Meiji, Mori Ogai, la jove escriptora Ichiyo Higuchi (morta tan prematurament de tuberculosi als 24 anys) era una dona de geni excepcional fins al punt d’escriure que se’n sentia un adorador. Segons Ogai, Higuchi tenia un autèntic sentit de la poesia, qualitat sempre molt valorada en les lletres clàssiques japoneses.

La seva novel.la curta Aigües turbulentes, que encapçala la publicació de cinc narracions més en el conjunt del volum titulat Aguas turbulentas (Erasmus), és una mostra excel.lent d’aquest altíssim sentit de la poesia en un text escrit en prosa.

Ichiyo Higuchi (1872-1906), procedent d’una antiga família de samurais, a partir dels 14 anys va rebre una bona educació clàssica a l’escola de poesia Haginoya, tot i que només va poder cursar estudis durant tres anys. En poc temps de diferència van morir el seu germà i el seu pare i ella va haver de fer-se càrrec, treballant en diversos oficis, de la seva mare i una germana. Higuchi va escriure milers de poemes, un diari i al voltant de quinze narracions que respiren una mateixa calidesa poètica.

A l’Extrem Orient, amb una aura de misteri i sota la influència de la filosofia zen, l’estètica japonesa apareix amb una bellesa continguda en unes formes estilitzades, ingràvides, d’una poesia afuada, sublim. Però sota aquest món de bellesa paisatgística, floral i d’atmosferes lunars, les aigües de la vida en la seva expressió dels sentiments fan la seva remor, tot i que se’n contingui el dolor, el plor, i només es deixi traslluir la melanconia.

No obstant això, en les seves narracions Ichiyo Higuchi fa un pas més enllà. I tot i tractar els clàssics temes de la literatura japonesa (com ara els conflictes entre les classes socials, o l’artifici en les relacions producte d’unes normes molt encotilladores), Higuchi trasllada als seus escrits els sentiments dels seus protagonistes, generalment dones enfront d’un món de formes aparentment gràcils (femenines?), però amb el domini ferri d’una cultura patriarcal.

En aquestes narracions d’Ichigo Higuchi, escrites en plena era Meiji i ben representatives de l’època que es va estendre entre 1868-1912, sembla que respirin també els aires del romanticisme europeu. Així, un lector d’aquí pot trobar alguns llaços de concordança en la història que s’explica a Nigorie (Aigües turbulentes), de Ichigo Higuchi, i alguns dels versos cantats que integren Das Lied von der erde (El cant de la terra), del músic jueu de parla alemanya, Gustav Mahler.

En el capítol final d’Aigües turbulentes, en una sòbria i delicada descripció, es veu com dos taüts surten de les cotxeres de casa Kikunoi. L’un va damunt un palanquí, l’altre només és un embalum a les espatlles de dos homes. El taüt-embalum correspon a Oriki, una geisha molt bella, però molt desgraciada. L’altre taüt correspon a Yuki Tomonosuke, un ric home que venia futons. Només la mort estil Romeu i Julieta els ha posat de costat. En vida, impossible. Entre la gent, la història té diverses versions, i al lector també li queden dubtes, ja que l’escriptora Higuchi tanca el relat amb la imatge d’un llum que de tant en tant es veu sobre el temple de la petita muntanya que presideix el poble. Llum que figura una ànima en pena que vagareja per un món de gust amarg.

En El cant de la terra de Mahler, després de les primaveres triomfants i dels vins de l’estiu que embriaguen, arriba l’hora del comiat, l’hora de la mort. En aquest moment, una veu s’exclama: “No m’ha estat mai propícia la sort en aquest món!” Mentrestant, la terra camina cap a l’hivern, les últimes flors es van esblaimant, les llunyanies blavegen i el món s’adorm. I és que tot és tan efímer. Només l’amor sembla perdurar, quan hi és.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 de juny de 2012)

(Estimats bloggers: obro un parèntesi vacacional. Fins a la tornada a finals de mes!)

Escriptura personal

Es diu, i jo no m’atreviria a afirmar el contrari, que en la nostra escriptura sempre hi ha alguna cosa autobiogràfica, per més imaginatiu que sigui el text. Si hi pensem bé, segurament és així, ja que l’invent parteix de cadascú, amb tot el que això vol dir de personal.

(a la fotografia, laberints dels Jardins d'Aranjuez, octubre de 2011)

La temptació de vol

La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió, concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.

Podria pensar-se que aquest poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement espiritual ni per al vol de l’ànima.

Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret preciós: L’assemblea dels ocells, l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia. Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.

Cal tenir present que l’ocell és una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del vent.

Vet aquí el secret: l’amor, l’energia poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat a viure i a escriure: Malgrat tot, la vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les lleis de la combinàtoria.

L’amor és el fil d’or que creua no només l’espai del recull La temptació de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada en la boira (1953-1993).

L’or producte de l’amor és el resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida. I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que sigui una bona notícia la publicació de La temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que poden experimentar, com fa la poeta, les arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara) llibre de poemes.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)

     

Progrés espiritual segons Epictet

A principis d’any, el professor Enric Balaguer escrivia al seu blog unes quantes idees d’Epictet, que em vaig anotar per la seva oportunitat i actualitat. Una d’aquestes màximes era: Faig tot el que està al meu abast per contribuir al progrés espiritual de tots aquells amb qui estic en contacte. Tal com tenim el nostre món proper, és evident que d’una manera massa majoritària poc s’ha fet per contribuir al progrés espiritual d’aquells amb els quals s’està en contacte.     

Ara, potser

Podria dir, com l’artista Louise Bourgeois, que durant tota la vida he volgut dir una mateixa cosa, si bé he emprat llenguatges (artístics i personals) diferents. No haver-ho aconseguit no em desanima fins al punt de desistir, ja que desil.lusiona i és cansat. Em mantinc desperta i activa, i sobretot esperançada. Cada vegada que començo alguna cosa em dic: ara, potser.

(la senyora Gata de la foto també confia en la vida...)

Amor conjugal

Cada dia ens duu missatges amb significat. Sembla difícil negar les sincronies (Jung i la física quàntica ho expliquen molt bé), connexions que es produeixen en nivells de l’existència que van més enllà de la matèria. Així, aquest diumenge tan assolellat de la Pentecosta m’ha trobat llegint Vull morir d’amor (Claret), un assaig sobre les diverses facetes de l’amor escrit per Ramon Sangles i Moles, filòleg i director de la revista Llengua Nacional. En la primera part del llibre, Sangles fa un cant abrandat a l’amor conjugal. Com també el fa Òscar Pujol, sanscritista i director de l’Instituto Cervantes de Nova Delhi, al seu llibre El laberinto de l’amor (Libros del Silencio), que vaig llegir fa poc.

L’amor, que és bondat i gratuïtat, s’ha de conrear com es treballa la terra, que és bondat i gratuïtat, però que sense treball es torna eixuta, estèril. L’amor conjugal, que és l’amor que es dispensa la parella compromesa tant si passa per esglésies o jutjats com si no, és amor conjugat. O el que és el mateix: amor a dues bandes. Amor recíproc i com més equilibrat millor. Aquesta és una qüestió fonamental: l’equilibri entre el donar i el rebre sosté l’amor de llarga durada. No sempre es dóna. Més sovint del que es voldria es fracassa. No podem imaginar ningú casant-se pensant en descasar-se, tot i que en un moment determinat s’hi vegi obligat per salvar la vida. Perquè a vegades es tracta de salvar la vida, fins i tot la física.

En un temps en què s’ha prodigat la vida fàcil i el rebuig a la frustració com si fos la pesta en lloc de veure com es poden superar els entrebancs, en un temps de guanys fàcils i de projectes a curt termini, en un temps en què la institució de la parella i les relacions humanes sembla haver-se fet tan líquida, en les seves reflexions en veu alta, tant Ramon Sangles com Òscar Pujol ens inviten a emprendre una aventura humana de gran calat: situar de nou l’amor al centre de la vida, considerar el conreu de l’amor un destí.          

Servo al meu interior una imatge poderosa: dos amants que evolucionen en una parella vella agafada de la mà. Aquesta imatge correspon a l’arquetip de l’amor conjugal? Diria que sí. Per aquest motiu m’han saltat les llàgrimes quan he llegit els versos, senzills i tan emotius, que l’escriptor Josep Vallverdú ha inclòs a l’esquela de la seva esposa Isabel Arqué: Vaig tancar-te els ulls quan em van dir ‘és morta’;/ va fugir la llum en cloure’s la porta./ Tu vas quedar dins, jo vaig quedar fora./ Ja em diràs on vaig, sense tu a la vora.

 Josep Vallverdú sap que haurà de seguir sol la part de camí que li queda, però a través de les seves paraules gosa declarar en públic l’amor per l’esposa, una cosa ben poc freqüent en un món encara amb tantes deficiències pel que fa a la valoració de la part femenina de l’existència. Però el món està canviant, com ja fa temps que diu Bob Dylan, i va sent cert. Perquè Òscar Pujol posa en boca de la seva protagonista Amada: Els amants són com les dues ales de l’ocell de l’amor. Les ales es mouen per separat, però ambdues volen conjuntament. I Ramon Sangles: En la meva assumida limitació, abraçant-me a l’estimada continc l’univers sencer.

L’amor: la força poderosa que mou el sol i les estrelles, com va dir Dant. No hi ha relat de la creació que no contingui una parella primordial que amb seva unió dóna lloc al món. L’amor no és només una força física sinó metafísica, capaç de crear i transformar la realitat. Per explicar-ho, prenc de Sangles la referència evangèlica on Maria dóna instruccions perquè els criats omplin les gerres d’aigua en les noces de Canà. Jesús les transforma en vi. Però l’ingredient principal és l’amor. És l’amor qui fa miracles.

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de juny de 2012. A la imatge, un aparador de París)

    

         

      

Elvyra Katalina Kriaciunaite

El passat mes d'abril, la meva amiga lituana, l'artista Elvyra Katalina Kriaciunaite, va complir 70 anys. El govern del seu país li va lliurar una medalla pels mèrits del seu treball, i fa pocs dies es va inaugurar a Vílnius una exposició amb els seus darrers treballs realitzats amb paper fet a mà. A la fotografia, uns preciosos ventalls. Felicitats, Elvyra! 

Inclassificable Tsvietàieva

La de Marina Tsvietàieva (Moscú, 1892 – Elabuga, 1941) és una veu poètica que no és amable ni resignada. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, ferotgement individualista per caràcter, inadaptació i rebuig vers tota mena de grup, escola o col.lectiu, la seva veu és poderosa i inclassificable, escriu Vinyet Panyella al seu esplèndid article publicat al primer número de la revista Poetari (de la qual celebrem l’aparició en el nostre darrerament escanyolit marc cultural pel que fa a revistes de caire literari).

No és pot descriure millor una poètica que no ha creat escola, la veu de Marina Tsvietàieva és única i certament inclassificable dins els cànons habituals. Aleshores, caldria preguntar-se: ¿Per què aquesta poeta russa de veu apassionada, gens convencional, gens complaent, pertorbadora i inclús de difícil lectura, fascina a uns quants de nosaltres, poetes que escrivim en català?

Apunto una hipòtesi. Marina Tsvietàieva posseïa un sentit de la llengua superior i una capacitat de síntesi extraordinària. La poesia de Tsvietàieva és tan essencial. I sense concessions a la facilitat es desplega lluminosa sobre el paper, ja sigui com un raig de sol o com una espasa al foc. Per altra banda, i en general, la poesia catalana tampoc no s’endinsa en la retòrica, més habitual en altres llengües com ara la castellana, encara bastant deutora de l’estètica del barroc. Sovint tallants a causa de tantes paraules monosíl.labes, molts dels versos escrits en català també podrien escriure’s entre els guionets que feia servir Marina Tsvietàieva per acotar els versos (una pràctica, per cert, que també es troba en una altra poeta de difícil classificació com és Emily Dickinson). D’aquí ve que, per obra d’una bona traducció com la realitzada per Vinyet Panyella en el seu article sobre la poeta russa, els poemes de Marina Tsvietàieva traduïts al català, inclosos en l’article abans esmentat, sonin com si fossin escrits en la nostra llengua.

Llegir Marina Tsvietàieva demana un esforç intel.lectual, tant si escriu poesia com si escriu prosa: Amb la meva tendència a l’ascetisme de la paraula en prosa, al final puc quedar-me només amb l’esquelet, escriu Tsvietàieva al seu llibre Indicis terrestres. Però l’esforç d’aquesta lectura condensada aviat es veu compensat en el lector exigent per l’amor que li produeix l’accent peculiar de l’escriptora i l’emergència d’una subjectivitat poètica ferma i decidida. La transparència radiogràfica dels sentiments expressats en els poemes o en les proses és tan total, i les imatges que els descriuen tan rotundes.

L’obra d’art respon, el destí en viu interroga. L’obra d’art –com una cosa consumada- ordena, el destí en viu –com una cosa no consumada- demana. Amb aquesta filosofia se situa Marina Tsvietàieva davant de l’art i la vida –en òsmosi, com diu Vinyet Panyella- que ella viu de manera categòrica. L’anècdota tan sols li serveix per superar-la. Així trobem escrit a Indicis terrestres (i tradueixo de la versió en castellà de Selma Ancira): Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç: no és així com han creat, ni això és el que han volgut a l’hora de crear Goethe, Leonardo, Dant. Un pot haver caigut, sí, però un ha de saber aixecar-se: després d’haver-se prostrat –allunyar-se, després d’haver desaparegut- ha de resuscitar.

Amb tot, la vida revessa –assassina, com va escriure Ahmàtova quan va saber la seva tràgica mort- que li va tocar viure va superar l’ànim de Marina Tsvietàieva.  Però la ressurrecció és sempre possible en una poeta de la seva alçada. Així Tsvietàieva va resuscitant en nosaltres a través d’uns versos tibants com una vela al vent i a contracorrent de l’existència vana. Coneguts els seus avatars, és evident que la seva no va ser vana.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 de juny de 2012)

          

       

Prejudicis

Dissabte, a Vilafranca del Penedès, vam participar en un col.loqui al voltant dels prejudicis sobre la llengua catalana en particular, però que en general afecta totes les llengües.

Per exemple: un prejudici que pesa sobre la llengua alemanya és que és dura i tallant, no com l’italià que és tan suau i melodiosa, tan apta per al cant. I curiosament, van ser els músics alemanys qui van inventar el lied…

Va donar-se la circumstància que l’endemà diumenge vam anar a l’Auditori a escoltar El cant de la terra, de Gustav Mahler. A algú que tingui prejudicis en contra de l’alemany com a llengua no apta per a ser cantada, seria escaient convidar-lo a escoltar aquest cant de la terra. Música i veu ben concordades, pura melodia que hauria de fondre els prejudicis com el gel es fon amb el sol de primavera.

(a la imatge: Gustav Mahler)

Llibertat interior

No puc recordar qui m’ho va dir, però em va fer pensar: No escriguis per a la teva mare! Com volent dir: No escriguis per a quedar-hi bé, això restarà la teva escriptura…

La mare, que tantes vegades s’identifica amb la vella imatge de l’Ull de Déu dins el triangle… És un Ull vigilant, aquest: l’Ull del Super-jo segons les tesis de Freud. És clar: aquest Ull sembla que constrenyeix la llibertat, i conquerir la llibertat interior és tan difícil. No obstant això, no és el mateix Déu que ens vol lliures? 

(a la imatge: biblioteca del Centre d'Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes)