divendres, 8 de juny del 2012

Amor conjugal


Cada dia ens duu missatges amb significat. Sembla difícil negar les sincronies (Jung i la física quàntica ho expliquen molt bé), connexions que es produeixen en nivells de l’existència que van més enllà de la matèria. Així, aquest diumenge tan assolellat de la Pentecosta m’ha trobat llegint Vull morir d’amor (Claret), un assaig sobre les diverses facetes de l’amor escrit per Ramon Sangles i Moles, filòleg i director de la revista Llengua Nacional. En la primera part del llibre, Sangles fa un cant abrandat a l’amor conjugal. Com també el fa Òscar Pujol, sanscritista i director de l’Instituto Cervantes de Nova Delhi, al seu llibre El laberinto de l’amor (Libros del Silencio), que vaig llegir fa poc.
L’amor, que és bondat i gratuïtat, s’ha de conrear com es treballa la terra, que és bondat i gratuïtat, però que sense treball es torna eixuta, estèril. L’amor conjugal, que és l’amor que es dispensa la parella compromesa tant si passa per esglésies o jutjats com si no, és amor conjugat. O el que és el mateix: amor a dues bandes. Amor recíproc i com més equilibrat millor. Aquesta és una qüestió fonamental: l’equilibri entre el donar i el rebre sosté l’amor de llarga durada. No sempre es dóna. Més sovint del que es voldria es fracassa. No podem imaginar ningú casant-se pensant en descasar-se, tot i que en un moment determinat s’hi vegi obligat per salvar la vida. Perquè a vegades es tracta de salvar la vida, fins i tot la física.
En un temps en què s’ha prodigat la vida fàcil i el rebuig a la frustració com si fos la pesta en lloc de veure com es poden superar els entrebancs, en un temps de guanys fàcils i de projectes a curt termini, en un temps en què la institució de la parella i les relacions humanes sembla haver-se fet tan líquida, en les seves reflexions en veu alta, tant Ramon Sangles com Òscar Pujol ens inviten a emprendre una aventura humana de gran calat: situar de nou l’amor al centre de la vida, considerar el conreu de l’amor un destí.          
Servo al meu interior una imatge poderosa: dos amants que evolucionen en una parella vella agafada de la mà. Aquesta imatge correspon a l’arquetip de l’amor conjugal? Diria que sí. Per aquest motiu m’han saltat les llàgrimes quan he llegit els versos, senzills i tan emotius, que l’escriptor Josep Vallverdú ha inclòs a l’esquela de la seva esposa Isabel Arqué: Vaig tancar-te els ulls quan em van dir ‘és morta’;/ va fugir la llum en cloure’s la porta./ Tu vas quedar dins, jo vaig quedar fora./ Ja em diràs on vaig, sense tu a la vora.
 Josep Vallverdú sap que haurà de seguir sol la part de camí que li queda, però a través de les seves paraules gosa declarar en públic l’amor per l’esposa, una cosa ben poc freqüent en un món encara amb tantes deficiències pel que fa a la valoració de la part femenina de l’existència. Però el món està canviant, com ja fa temps que diu Bob Dylan, i va sent cert. Perquè Òscar Pujol posa en boca de la seva protagonista Amada: Els amants són com les dues ales de l’ocell de l’amor. Les ales es mouen per separat, però ambdues volen conjuntament. I Ramon Sangles: En la meva assumida limitació, abraçant-me a l’estimada continc l’univers sencer.
L’amor: la força poderosa que mou el sol i les estrelles, com va dir Dant. No hi ha relat de la creació que no contingui una parella primordial que amb seva unió dóna lloc al món. L’amor no és només una força física sinó metafísica, capaç de crear i transformar la realitat. Per explicar-ho, prenc de Sangles la referència evangèlica on Maria dóna instruccions perquè els criats omplin les gerres d’aigua en les noces de Canà. Jesús les transforma en vi. Però l’ingredient principal és l’amor. És l’amor qui fa miracles.
(publicat al Diari de Vilanova, 8 de juny de 2012. A la imatge, un aparador de París)

    

         

      

2 comentaris:

  1. Feliços aquells que han trobat la seva meitat, abans que sigui massa tard, i poden gaudir d'aquest ser dos en un, com la fulla d'un ginkgo.

    ResponElimina
  2. Excel·lent article sobre l'amor extens en el temps i variant en la intensitat, però que cobrei sencer els camins de dues vides.
    Vaig llegir les commovedores paraules d'en Vallverdú.

    ResponElimina