Inclassificable Tsvietàieva

La de Marina Tsvietàieva (Moscú, 1892 – Elabuga, 1941) és una veu poètica que no és amable ni resignada. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, ferotgement individualista per caràcter, inadaptació i rebuig vers tota mena de grup, escola o col.lectiu, la seva veu és poderosa i inclassificable, escriu Vinyet Panyella al seu esplèndid article publicat al primer número de la revista Poetari (de la qual celebrem l’aparició en el nostre darrerament escanyolit marc cultural pel que fa a revistes de caire literari).

No és pot descriure millor una poètica que no ha creat escola, la veu de Marina Tsvietàieva és única i certament inclassificable dins els cànons habituals. Aleshores, caldria preguntar-se: ¿Per què aquesta poeta russa de veu apassionada, gens convencional, gens complaent, pertorbadora i inclús de difícil lectura, fascina a uns quants de nosaltres, poetes que escrivim en català?

Apunto una hipòtesi. Marina Tsvietàieva posseïa un sentit de la llengua superior i una capacitat de síntesi extraordinària. La poesia de Tsvietàieva és tan essencial. I sense concessions a la facilitat es desplega lluminosa sobre el paper, ja sigui com un raig de sol o com una espasa al foc. Per altra banda, i en general, la poesia catalana tampoc no s’endinsa en la retòrica, més habitual en altres llengües com ara la castellana, encara bastant deutora de l’estètica del barroc. Sovint tallants a causa de tantes paraules monosíl.labes, molts dels versos escrits en català també podrien escriure’s entre els guionets que feia servir Marina Tsvietàieva per acotar els versos (una pràctica, per cert, que també es troba en una altra poeta de difícil classificació com és Emily Dickinson). D’aquí ve que, per obra d’una bona traducció com la realitzada per Vinyet Panyella en el seu article sobre la poeta russa, els poemes de Marina Tsvietàieva traduïts al català, inclosos en l’article abans esmentat, sonin com si fossin escrits en la nostra llengua.

Llegir Marina Tsvietàieva demana un esforç intel.lectual, tant si escriu poesia com si escriu prosa: Amb la meva tendència a l’ascetisme de la paraula en prosa, al final puc quedar-me només amb l’esquelet, escriu Tsvietàieva al seu llibre Indicis terrestres. Però l’esforç d’aquesta lectura condensada aviat es veu compensat en el lector exigent per l’amor que li produeix l’accent peculiar de l’escriptora i l’emergència d’una subjectivitat poètica ferma i decidida. La transparència radiogràfica dels sentiments expressats en els poemes o en les proses és tan total, i les imatges que els descriuen tan rotundes.

L’obra d’art respon, el destí en viu interroga. L’obra d’art –com una cosa consumada- ordena, el destí en viu –com una cosa no consumada- demana. Amb aquesta filosofia se situa Marina Tsvietàieva davant de l’art i la vida –en òsmosi, com diu Vinyet Panyella- que ella viu de manera categòrica. L’anècdota tan sols li serveix per superar-la. Així trobem escrit a Indicis terrestres (i tradueixo de la versió en castellà de Selma Ancira): Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç: no és així com han creat, ni això és el que han volgut a l’hora de crear Goethe, Leonardo, Dant. Un pot haver caigut, sí, però un ha de saber aixecar-se: després d’haver-se prostrat –allunyar-se, després d’haver desaparegut- ha de resuscitar.

Amb tot, la vida revessa –assassina, com va escriure Ahmàtova quan va saber la seva tràgica mort- que li va tocar viure va superar l’ànim de Marina Tsvietàieva.  Però la ressurrecció és sempre possible en una poeta de la seva alçada. Així Tsvietàieva va resuscitant en nosaltres a través d’uns versos tibants com una vela al vent i a contracorrent de l’existència vana. Coneguts els seus avatars, és evident que la seva no va ser vana.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 de juny de 2012)