Avui, a les 3 de la tarda, el meu pare ha començat el seu camí cap a la Llum. El dia 3 de juny havia complert 93 anys amb un gran agraïment. Aquests dies passats, a Itàlia, em cridaven l'atenció grans esqueles enganxades a les parets anunciant la mort dels éssers estimats. D'aquí ve aquest muntatge fotogràfic que deixo al blog i que he manllevat del meu fill, que l'ha penjat al Facebook. Malgrat la seva humilitat i discreció, l'avi n'hauria estat content. Era un home del seu temps, però el feien molt feliç els avenços. Ens deixa el record d'una vida plena d'acceptació del que va i del que ve, de la fragilitat i de la fermesa de la vida, i sempre tenint ben present el seu eix: l'amor que germina en els nostres cors.
Miraré el cel aquesta nit, Teresa, tot fitant la nova estrella que hi brilla amb bellíssim i inusual resplendor. M'uneixo a la teva tristesa amb una dolça abraçada.
ResponEliminaEl recordo (per la foto diria que era ell) el dia que recitaves a les caves Blanchard, ben a gust de sentir-te.
ResponEliminaAl costat, atenta, una dona, que devia ser la teva mare.
Penso ara en mi i la meva filla, quan la veig dalt d'un escenari.
Pares feliços.
Abraçada.
Ho sento molt, descansi en pau, una abraçada. Això d'enganxar esqueles -o també passar-les per les cases- s'havia fet en alguns pobles i per diversos indrets d'Espanya encara ho he vist, tot i que pels nostres verals és un costum que es va perdent.
ResponEliminaPer cert, m'agradaven els recordatoris antics que incloïen una fotografia, en això la moda també ha fet de les seves.
ResponEliminaGràcies de tot cor.
ResponEliminaEl trobarem a faltar. No n'hi ha gaires com ell.
ResponEliminaArribo tard. Només et puc dir que em sap molt de greu.
ResponEliminaNo me n'ha assabentat fins avui. Es veu que se'm va passar per alt perquè aquells dies no podia llegir gaire. Que al cel sia!
ResponElimina