Art i ofici

Al llibre Física y metafísica de la pintura (Arola editors), de Louis Cattiaux, llegeixo aquesta cita de Lionello Venturi: Respecte de la tècnica hi pot haver progrés, en art no. De primer quedo perplexa. Però pensant-hi intento desxifrar el que deu voler dir Venturi. L’ofici, sigui quin sigui, s’aprèn. L’art és un do que prové de l’Ésser interior que és complet en ell mateix i, per tant, es dóna o no es dóna, es revela o no es revela. 

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.

Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.

Els àngels de Pepita Pallé

A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.

Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.

La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.

La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.

En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.

A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)

    

    

 

La física quàntica i l'amor

La física quàntica capgira la nostra percepció del món, tot i que molt del que proposa ha estat intuït i sobretot viscut!, pel humans quan no esmussem la capacitat de l’hemisferi dret del cervell (el que despectivament se’n diu femení), i és evident que la nostra cultura (estem parlant de la cultura occidental bàsicament) hi ha tingut molt d’interès. Una de les coses que descobreix la física quàntica és el camp vibratori de la realitat, el vell principi de vibració com en van dir els hermètics. Els humans experimentem bàsicament dos emocions que canvien aquest camp vibratori en nosaltres i en la realitat ambient, i que són la por i l’amor, les altres emocions són derivades d’aquestes dues. Amb la por vibrem molt lentament i només fem servir una tercera part de la potencialitat del nostre ADN. Amb l’amor vibrem molt ràpidament i així augmenta la nostra pontencialitat. En vista d’aquesta realitat vibracional que ens dóna més o menys capacitats, de seguida es veu perquè interessa tant que tinguem por… Així la proclama revolucionària és encara la que va fer el natzarè quan deia, ell sí, agosarat i per això crucificat: “Estimeu-vos”.

Mites i atemporalitat

Sens dubte els mites es mantenen en el temps precisament perquè estan fora del temps, de la mateixa manera que la memòria col.lectiva –o inconscient col.lectiu, segons la terminologia de Jung- és ahistòrica. No descobreixo res si afirmo que els humans vivim en dos plans de la realitat: una temporal i l’altra atemporal, i això és el que els mites reflecteixen. Un exemple d’experiència atemporal: el temps suspès que s’experimenta en la contemplació d’un paisatge, d’una obra d’art, o l’escolta d’una música encisadora o el temps-sense-temps dels enamorats… D’aquí ve que tan importants són els fets cronològics i històrics, com el que s’esdevé en aquest altre pla de la realitat, que és espiritual. Biunitat seria una manera de descriure la nostra forma de ser al món, i que sembla que és, precisament, allò que ens diferencia dels altres éssers vius.

Clàssics grecollatins

La Societat Catalana d’Estudis Clàssics m’ha convidat a pronunciar una conferència que ha de ser una reflexió sobre el diàleg que les meves obres mantenen amb els clàssics grecollatins. La conferència és avui a l'IEC, i agraeixo molt la invitació, ja que durant bastants dies m’he vist abocada a mantenir una mirada entre panoràmica i concreta de la presència i influència del món grecollatí en els meus escrits.

Palimpsest

Tinc un llibre en vies de publicació, Tot el que perdem. He corregit galerades, he vist la portada. No n’avanço res, perdria enjòlit… Només diré que es tracta de dues narracions curtes que en bona part tenen una base real. Com que hi pot haver algú que reconegui algun dels personatges, prenc unes paraules de l’escriptor Fernando Aramburu, quan afirma: “La funció de l’escriptor és l’art de la paraula, no la veritat històrica”.

És exactament el que he fet, no es pot dir de millor manera. He reescrit aquestes històries com si fossin un palimpsest a fi i efecte que deixin el llast negatiu. Una mica com es fa en les sessions de les constel.lacions familiars, que tenen com a objectiu curar tantes ferides, però sense deixar de cultivar l’art de la paraula, que això és la literatura.  

Mitificar

Tinc una tendència natural, que he convertit en conscient, i és la de mitificar tants actes de la vida quotidiana que de no ser exaltats d’aquesta manera serien simples anècdotes. Diguem que aprofito l’espurna de l’anècdota per interpretar-la –rescriure-la amb paraules o sense, a vegades es tracta d’un relat interior- en un altre pla de l’existència digueu-li poètica, mítica o transcendent. 

(a la imatge, fragment d'una figura de Fidel Aguilar) 

Un somni

Fa molts anys que vaig tenir un amic, un jove artista basc, Unai Sanmartín, que s’apuntava els somnis en una llibreta i em recomanava que jo també ho fes. No ho he fet mai, però hi ha somnis que veritablement tenen tots els ingredients per convertir-se en un relat. El somni que vaig tenir fa dues nits (5-5-2012) l’havia d’haver apuntat de seguida de llevar-me, com es recomana. Aquí va el relat del que recordo avui.

Com va començar el somni no ho sé, només sé que el ‘jo’ que somniava es deia a ell mateix que hi havia una pel.lícula feta a mida respecte de la vida espiritual de cadascú. Així vaig veure imatges molt potents d’aquesta pel.lícula de la vida espiritual, que no sé si es referia a la meva, ja que vaig veure dues imatges. És clar que es podria pensar que es referia a dos aspectes de mi mateixa. Feina rai per a un psicoanalista! En totes dues imatges hi havia ‘algú’ assegut amb un cistell tipus senalla a la falda. En una d’aquestes imatges o seqüències aquest ‘algú’ molia unes pedres rodones, com còdols de platja, que s’esmicolaven per fer-se cada vegada més petites fins a esdevenir pols. En l’altre senalla hi havia unes sabates que també s’havien de moldre. Les pedres, contràriament al que es pugui pensar, es molien amb una certa facilitat. En canvi les sabates demanaven molt d’esforç, de tan matusseres i engavanyoses. El cas, però, és que en l’escena que el ‘jo’ somiant observava, hi havia més gent molent no-sé-què en els seus cistells respectius. Una feinada que tothom, però, feia ben concentrat i amb la millor voluntat, aquesta és la sensació que vaig tenir.

(extret de La capsa verda)

A sis veus (6)

A l'abril
s'han acabat
les violetes.
I tu has volgut
venir a mi
en aquest dia de sol.
Darrere els vidres
de les escoles
els infants somriuen:
ens han salvat els versos.
I els astres.
I l'amor.
(poema-ex-libris dedicat a Màrius Torres. Forma part del conjunt A sis veus, carpeta d'autor publicada amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres, celebrat l'any 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (5)

Has atiat la rosa
de l'amor
encenent un foc
que ni amb l'aigua
de tot l'univers
no pots apagar...
Vés i guarda silenci:
contempla la dona que dorm.
(ex-libris-poema dedicat a Josep Palau i Fabre. Pertany a la carpeta A sis veus. En edició d'autor es va publicar l'any 1998 amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres celebrat a St. Petersburg)

A sis veus (4)

També tu eres fet
de mort i de somni
quan contemplaves
la brusa de safrà de l'aurora...
Però has fet sortir
el sol enmig de la nit
quan escrivies un psalm
mirant vers la llum,
mirant vers els àngels.
(poema-ex-libris dedicat a Agustí Bartra. Pertany a la carpeta A sis veus. Edició d'autor editada amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (3)

Beus del mar,
beus de l'aigua,
beus de l'alba
enmig de l'oceà...
I compareixes
com una perla
en la nit,
amb el rostre amarat de peixos
d'escates brillants.
(poema-ex-libris dedicat a Marina Tsvietàieva que forma part de la carpeta A sis veus. Edició d'autor amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (2)

Oh, sí: un és allò que mira.
Però també és part
d'allò mirat.
Sí: les aigües reflecteixen
l'Esperit.
I nosaltres podem veure
les aigües.
(poema-ex-libris dedicat a Joseph Brodsky que forma part de la carpeta "A sis veus". Edició d'autor amb motiu de la celebració del "XXVII International Ex-libris Congres 1998" a St. Petersburg)

A sis veus (1)

Encara no he posat ordre a tota la meva etapa com a exlibrista. És una etapa que ha patit intermitències. Per aquest motiu molts materials d’arxiu encara estan per classificar. He d’admetre que em fa una mica de mandra, ja que sempre, sempre, em passa al davant el desig d’escriure.

A vegades passa que buscant una cosa en trobo una altra. A vegades passa que em sorprenc a mi mateixa amb coses que he fet i que si no tinc gaire a la vista no recordo.

Ahir vaig trobar les fotocòpies d’una carpeta (on deu ser l’original?) que vaig titular A sis veus, una publicació d’autor que consisteix en sis poemes/ex-libris i sis ex-libris pròpiament dits que homenatgen tres poetes russos i tres poetes catalans. Aquest treball el va motivar la celebració del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg. Els poemes s’acompanyen de les seves traduccions en castellà, anglès, francès, alemany i italià. En vaig fer 100 exemplars signats i numerats, dels quals n’hauria de tenir un. La resta es van repartir als congresistes de forma gratuïta. Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme, va escriure el pròleg.

Els poetes homenatjats són: Anna Akhmàtova, Joseph Brodsky, Marina Tsvietàieva, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre i Màrius Torres.

Poema-ex-libris dedicat a Anna Akhmàtova:

No he estat pas jo

qui et prohibia resar.

Ans al contrari:

no gens lluny de tu

prou que t’hi animava…

Ara ja podem cantar

des de les arrels del paradís

que, a poc a poc,

anem recobrant.

Cabanyes i Dickinson

Quan l’agost de 1833 va morir tan prematurament el poeta Manuel de Cabanyes a la vil.la familiar als afores de Vilanova i la Geltrú, Emily Dickinson tenia tres anys. La petita Emily vivia a la casa que el seu avi, Samuel Fowler Dickinson, havia fet construir a Amherst, un indret no gaire lluny de Boston. Diu la llegenda, i és veritat, que el més gran poeta nordamericà de la seva generació, una dona, Emily Dickinson, va viure reclosa en aquesta casa i jardí per voluntat pròpia. Rebia les visites amb un vestit blanc que avui dia encara penja de l’armari de la seva petita cambra.

Jo era la més menuda de la casa./ Em vaig quedar amb la cambra més petita./ Per la nit, el meu petit llum, un llibre/ i un gerani, va escriure Dickinson. Això és tot, i tant com és per a fer gran poesia, pensava aquest matí, Diada de Sant Jordi, mentre participava en la lectura compartida i encadenada de textos de Manuel de Cabanyes al jardí de l’entrada de l’avui Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, obert al públic pel Consell Comarcal del Garraf.

També aquesta vil.la pal.ladiana sembla construïda expressament per al poeta que hi va morir, com ha subratllat Xavier Solà de Andrés, especialista en l’estudi de l’obra de Manuel de Cabanyes: Aquesta magnífica i majestuosa masia semblava bastida perquè hi visqués i perquè hi morís un personatge il.lustre inoblidable. Aquest va ser, sens dubte, el gran poeta Manuel de Cabanyes. Aquell dia d’estiu de 1807 en què van anar-se’n els últims manobres i la masia va quedar construïda (que no acabada) tal i com la coneixem, el poeta ja havia estat engendrat. Als sis mesos va néixer el futur poeta i ambdós, poeta i masia, formarien una unitat mítica indissoluble per sempre més.

A la Masia d’en Cabanyes es conserva intacta la cambra on el poeta va finar, lúcid davant la mort: I quan la llum del món per mi s’apagui,/ quan al sepulcre fred davallaré,/ sense paraula, moribund, encara/ repetiré: “T’estim, t’estimaré”, escriu, febrós, a l’estimada, en un dels seus darrers poemes, aquí en una traducció de Jaume dels Domenys, pseudònim d’Alfons Maseras.

La mort és un tema que els romàntics van mirar sempre de cara, potser perquè tenien la visió i la consciència que la vida és més que matèria i circumstància. No és que morir ens faci tan mal./ És viure el que més ens dol./ Però morir és quelcom diferent,/ no sé, una cosa darrere la porta, tradueixo lliurement d’un poema d’Emily Dickinson que la meva filla va tenir molts anys penjat a la seva habitació de noia.

Sembla que la poesia, encara que ningú no la llegeixi, penetra les consciències i les nacions i dóna empenta enèrgica a la Història, inventa i enfonsa déus, funda i enruna règims polítics, mou muntanyes, escriu en un pròleg Juan Marqués a El viento comenzó a mecer la hierba (Nordicalibros), un recull recent del bo i millor de la poesia d’Emily Dickinson.

Per totes aquestes característiques es diu que la poesia és la memòria del món. Així, llegint la poesia de Manuel de Cabanyes es descobreix algú que es fa portaveu de tants, que clama no només per la llibertat de la poesia (que és expressió de la llibertat humana), sinó que també clama contra els poders absoluts i contra l’esclavisme. Han passat quasi dos-cents anys, dels seus versos, i seguim clamant pel mateix: per la Veritat i la Bellesa, així, amb majúscula, escriu Dickinson, ja que ambdues són la mateixa cosa, són germanes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 d’abril de 2012. A la imatge, estàtua de Manuel de Cabanyes a l'entrada del Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)

Encapsulats dins la forma

Curiosament, i podria semblar estrany pel que promet el gènere, he llegit alguns Diaris en els quals el “jo” que escriu és una reconstrucció literària molt elaborada com ho podria ser un personatge de novel.la. En d’altres Diaris el “jo” hi és amb una naturalitat fantàstica, transparent. Però com que l’escriptura sempre demana una “forma”, em pregunto si el “jo” íntim de debò no roman també ocult en aquesta “forma” per més clara que es presenti. Sempre ens trobem amb el mateix, en la cruïlla de la física i la metafísica. Som aquesta realitat sempre en contrapès i la literatura simplement ens fa de mirall.

(a la imatge una fotografia d'una caseta de llibres de segona mà de la Cuesta de Moyano, de Madrid, presa a l'agost de 2009)     

Autonomia i llibertat del text

Al cap de res que els textos es desprenen de mi em produeixen estranyesa. No experimentes “apego”, em diu una amiga. És la manera més senzilla de dir-ho. Però aquí voldria assajar una explicació per allò que en realitat no té una explicació lògica, i el misteri de la creació és això: un misteri. Ara no pensi el lector que escric en “trànsit”, tampoc no és això. Escric concentrada, això sí, i aquesta concentració sembla que em treu la consciència del que no sigui el fet d’escriure. Tota l’energia posada en el fet d’escriure. Així, doncs, quan surto d’aquest procès, l’obra resultant ja s’ha convertit en un ésser autònom. Així és com sento i considero tot el que he escrit. Ah, i l’estranyesa no és desamor, al contrari: és amor perquè dóna autonomia a l’ésser creat, més encara: li dóna total llibertat. Mentrestant hi ha hagut matrimoni entre la inspiració i el treball, o dit d’una manera més poètica, entre el cel i la terra. 

El pas del temps

“El temps em passa de presa”, sento dir sovint, i més a la gent de la meva edat. A mi em passen els dies, però no de presa. El temps, doncs, no és el que marca el rellotge ni el calendari, sinó que és una experiència subjectiva. Si em situo al temps de fora, potser sí que veig com corren els dies. Els dies corren, però jo no, el meu temps, el temps interior, em passa bastant a poc a poc, i a vegades s’atura i tot. On sóc en aquest moment és difícil de dir, ja que sóc al món, em reconeixo en el món, però alhora sóc en un altre món no subjecte al temps ni a la gravetat, un temps que em permet sentir-me intensament i alhora tan ingràvida, sense el pes del temps…

L'escriptora i les roses

Al llibre Revelación de un mundo, un recull de les cròniques que Clarice Lispector va publicar a Journal do Brasil, hi ha aquest paràgraf, que tradueixo lliurement: (…) No puc dir quantes roses em va comprar. Sé que jo caminava pels carrers i no podia carregar-ne tantes, i a mesura que caminava les roses queien per terra. Si alguna vegada vaig ser preciosa va ser aquella matinada a París, amb tantes roses que queien dels meus braços.

(a la imatge una  fotografia presa ahir, Diada de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova)