Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art de la paraula. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art de la paraula. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 d’agost del 2018

Dones exemplars


De la meva àvia Maria, nascuda el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare: són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn. Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans, algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.
     
La paraula neix a casa, on comencem a parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)

dimecres, 9 de maig del 2012

Palimpsest


Tinc un llibre en vies de publicació, Tot el que perdem. He corregit galerades, he vist la portada. No n’avanço res, perdria enjòlit… Només diré que es tracta de dues narracions curtes que en bona part tenen una base real. Com que hi pot haver algú que reconegui algun dels personatges, prenc unes paraules de l’escriptor Fernando Aramburu, quan afirma: “La funció de l’escriptor és l’art de la paraula, no la veritat històrica”.
És exactament el que he fet, no es pot dir de millor manera. He reescrit aquestes històries com si fossin un palimpsest a fi i efecte que deixin el llast negatiu. Una mica com es fa en les sessions de les constel.lacions familiars, que tenen com a objectiu curar tantes ferides, però sense deixar de cultivar l’art de la paraula, que això és la literatura.