De la meva àvia Maria, nascuda
el 1900, molta gent que la va conèixer diu: la Maria era molta Maria. Sí. De la
meva mare, nascuda el 1924, molta gent que la coneix diu: la Neus és la Neus. I
tant! Admiro moltes dones de la generació de la meva àvia i de la meva mare:
són dones de caràcter i autèntics pals de paller. Mai no sabrem on haurien
pogut arribar aquestes dones anònimes, ja que en aquella època les noies
nascudes a pagès poc podien fer els estudis que els permetés desenvolupar una
professió. Una cosa sabem: són dones valorades per les seves famílies i entorn.
Aquestes dones exemplars deixen petja, donadores com són de valors humans,
algunes fins i tot amb un instint per despertar vocacions.
La paraula neix a casa, on comencem a
parlar, a expressar-nos. La literatura consisteix en un pas més: fer de la
paraula una obra d’art si es té prou talent i una bona dosi de voluntat a l’hora
del treball. Perquè escriure potser no costa, però escriure amb art, sí. La
meva mare i la meva àvia m’explicaven contes amb una mestria que ni el millor
narrador ni el millor actor de teatre. L’àvia se n’inventava i tot. Quan m’explicaven
contes amb el desig no gens secret que em mengés el que tenia al plat, era una
llepafils, feien les veus dels personatges, sovint els gestos. Dramatúrgia
completa, literatura oral. N’estic certa que aquesta iniciació tan saborosa a
la paraula va influir en la meva formació. Com a persona i com a escriptora, ja
que en els contes populars hi ha contingut no només un paquet incommensurable
de saviesa humana sinó també la manera d’explicar-la a través de metàfores i
paràboles de tal forma que en una bruixa no sempre s’hi amaga una mala dona
sinó una dona sàvia, i el llop no sempre és un ésser ferotge, potser és algú amb
poc tremp que no sap dominar els seus instints depredadors. Com sigui, si el
conte de la Ventafocs m’agradava perquè era una història de superació, el de la
Bella Dorment em feia un-no-sé-què. Intuïa que jo no voldria estar mai dormida
sinó desperta. Feina rai, a fer-me fer la migdiada. No en vaig fer mai, ara ja
sabeu perquè, estimades àvia i mare, que em vau donar la paraula amb què he
escrit aquest elogi, en bona llei us el devia.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'agost de 2018. A la foto de dalt, l'àvia Maria, a baix, la meva mare)
