La meva primera visita a Venècia va estar tenyida del record de les impactants imatges de La mort a Venècia, la pel.lícula de Luchino Visconti sobre la novel.la homònima de Thomas Mann. Enguany s’acompleixen 100 anys de la seva publicació, i a la Buddenbrookhaus de Lübeck (lloc de naixença de Mann) s’hi fa una exposició a propòsit d’aquest text breu, a penes cent pàgines, on es cristalitza una reflexió sobre l’art creador i un ideal de bellesa que casa el femení i el masculí de l’existència, i que l’escriptor projecta sobre el jove Tadzio, l’adolescent que encarna l’androgin.
Venècia és també andrògina en tant que encarnació d’un somni d’aigua i pedra. Venècia és la bellesa condensada de la seva atmosfera auroral o crepuscular esculpida en marbre. La primera impressió que vaig tenir en contemplar Venècia des de l’aigua –s’hi arriba en un vaporetto- és la mateixa que em va corprendre quan vaig veure el Taj Mahal reflectir-se en l’espill d’un camí d’aigua. Ambdues obres d’art responen a un cànon de bellesa similar, que és l’encreuament entre les sensibilitats d’Orient i d’Occident. Sens dubte, l’atractiu de Venècia i el Taj Mahal (que és una tomba) és que reflecteixen la vida i la mort al mateix temps, la puixança i la decadència, l’ideal i la realitat concretada en una forma.
Al segon viatge a Venècia el va precedir la lectura de La marca de l’aigua, el llibre que sobre Venècia va escriure Joseph Brodsky, i que ara he rellegit, publicat pel Cercle de Viena, en la magnífica traducció catalana de Marcel Riera. La marca de l’aigua és el resultat de les disset estades hivernals que hi va fer el premi Nobel de Literatura 1987. El poeta dedica un cant d’amor a la ciutat dels canals. I ja que no va poder néixer venecià sí que va demanar de ser-hi enterrat. Així les seves despulles reposen al cementiri d’Isola de Sant Michele.
De la lectura de les bellíssimes proses que componen La marca d’aigua es desprèn aquesta dualitat veneciana que posa davant dels ulls el que és efímer transvestit d’immortal, i a la inversa. Enlloc com a Venècia per viure i contemplar aquest jocs de miralls i llunes que són la seva arquitectura reflectint-se a l’aigua, sense poder discernir a ull nu la realitat del somni d’una manera matemàtica. Venècia és l’encarnació de la poesia pura, d’aquí l’enamorament i fidelitat de Joseph Brodsky envers la ciutat que de manera cristal.lina va pintar Canaletto, Carpaccio i Guardi, però que hom pot veure amb les colororacions més tènues, més íntimes, de Giorgione, Tiepolo o Tintoretto.
Mirant-la amb els ulls interiors –és a dir: fent una abstracció de les multituds que la visiten, sobretot a l’estiu-, Venècia es manifesta en la sensible combinació de llums i ombres, de sols ponents i sols ixents sobre l’aigua; combinació que abraça l’esplendor dels domassos i les carícies de les aus, els cristalls transparents i la carnositat dels seus colors, els cels escombrats del migdia i les bromes matinals. La bellesa de Venècia sobrepassa els sentits, tant en l’espectacle de la seva decadència com en la seva lluentor tornassolada. El famós Adagietto de la Quinta Simfonia de Mahler que subratllava l’escena en la qual es veu Gustav von Aschenbach (el protagonista de la novel.la de Thomas Mann) arribant a una Venècia rosada per l’alba, continua polsant les cordes de l’emoció estètica fins a fer saltar les llàgrimes. Perquè nosaltres passem i la bellesa es queda. Perquè nosaltres ens adrecem al futur mentre que la bellesa és el present etern. La llàgrima és un intent de romandre, de quedar-se enrere, de fondre’s amb la ciutat, escriu Brodsky. En efecte: la bellesa, com l’amor, com la vida, és més gran que nosaltres.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de març de 2012. La foto està feta el juliol de 2001)
